Gabriel Ventura (Barcelona, 1988) és un dels talents més lliures i creatius de la literatura catalana actual. Poeta, assagista i creador multidisciplinari, la seva obra —des d’Ignar (2011) fins a W (Edicions Poncianes, 2020), passant per Apunts per a un incendi dels ulls (Documenta, 2017) i La nit portuguesa (Contra, 2019)— desafia les etiquetes amb una veu pròpia que barreja filosofia, poesia i crítica radical al capitalisme contemporani.
Ara presenta El millor dels mons impossibles. Un viatge al multivers del reality shifting (Nous Quaderns Anagrama) un treball que explora el fenomen del reality shifting —aquesta pràctica digital on adolescents i joves intenten “saltar” a universos paral·lels— per parlar-nos de les nostres urgències més profundes: el desig d’escapar, la necessitat d’imaginar alternatives i les paradoxes d’una rebel·lió que, sovint, acaba parlant el llenguatge del sistema que vol enderrocar. En aquesta entrevista, Ventura desplega la seva habitual potència analítica i creativa: parla de la imaginació com a acte polític, revisita la tradició catalana des dels marges i ens convida a pensar com la ficció creativa pot ser una eina de lluita contra un capitalisme que ha colonitzat, fins i tot, els nostres somnis.
Comencem pel començament, amb motiu del títol del llibre que publiques. Explica’m primer, per la gent que no sap què és això del reality shifting —com jo mateix fa quatre dies —, què és i per què et vas interessar per aquest tema.
El reality shifting és una pràctica que es comença a estendre, sobretot a través de xarxes, el 2020 en ple confinament, principalment entre una capa de la societat més jove, la Generació Z. Amb el temps s’ha anat expandint i no s’ha quedat només en aquest sector, però sí que el seu origen està molt vinculat a TikTok, a Instagram, a una sèrie de xarxes socials. En aquest context de confinament, d’un tancament tan extrem, comencen a emergir necessitats molt intenses d’evasió. No només a causa de l’aïllament en si, sinó perquè el confinament —com ja sabem— va posar al descobert grans fragilitats econòmiques, polítiques i socials.
Davant la impossibilitat de canviar la realitat, molta gent busca una sortida, i és aquí on entra en joc la creença en el multivers. Però, com explico al llibre, una cosa és que el multivers tingui coherència matemàtica o en el camp de la física de partícules elementals, i una altra molt diferent és poder traslladar-se a aquests universos. Malgrat això, en aquest escenari de tancament, moltes persones fan el que anomenen un «salt quàntic»: imaginen vides paral·leles i les documenten a TikTok, explicant les seves experiències en mons alternatius.
Les maneres d’accedir a aquests mons, com expliques, no només són altament creatives i suggerents, sinó que sovint es constitueixen col·lectivament.
La gent desenvolupa mètodes inspirats en la meditació o l’autosuggestió per “desplaçar-se” a mons alternatius, sovint basats en universos ficticis com Harry Potter i que es constitueixen a través d’una sèrie de tècniques que es construeixen de manera molt comunal, molt col·lectiva, molt interessant, a través de fòrums, de plataformes de contingut com Reddit, per exemple. I aquests mons es van polint a través de debats, que sovint s’apropa a la teologia… digital, diguem-ne. Si bé alguns dels “shifters” són gent amb un gran coneixement de tècniques meditatives, la gent amateur, que és la majoria, anava desenvolupant i perfeccionant aquestes tècniques sobre la marxa, d’una manera molt lliure. Això em va fascinar. Sempre m’ha interessat la possibilitat d’habitar altres mons.
Mentre et llegia pensava en el paper que li dones a la tecnologia: d’ençà de la filosofia de Heidegger fins a Black Mirror —inclús podríem parlar avui d’intel·ligència artificial —, la tecnologia sembla estar habitada per la sospita que, d’alguna manera, serà agent de la nostra destrucció. En canvi, en el teu llibre, no sembla que adoptis una visió tecnòfila, però tampoc la contrària.
Clarament, no es tracta ni de la visió distòpica de Black Mirror ni d’una perspectiva ingènuament optimista sobre la tecnologia. En aquest sentit, la figura de Philip K. Dick que exploro al llibre em sembla particularment il·luminadora. La meva posició respecte a aquestes tècniques és dual: d’una banda, les veig com una continuació de les tècniques d’imaginació literària, com a formes de construcció de mons narratius. El que proposo és entendre el reality shifting com una nova tècnica narrativa sorgida en el context del capitalisme realista que analitza Mark Fisher. Seria, diguem-ne, una tècnica pròpia d’aquest sistema.
D’altra banda, reconec que hi ha una paradoxa fonamental: tot i que aquestes pràctiques poden representar una certa emancipació imaginativa, el material simbòlic que utilitzem per crear aquests mons alternatius — les imatges, les narratives, les estructures mentals — procedeix precisament del mateix sistema que intentem transcendir. És el que anomeno la “netflixació de la consciència”: la contradicció d’intentar escapar d’un sistema mitjançant les eines que aquest mateix sistema ens proporciona.
Existeix la possibilitat d’imaginar mons paral·lels que no estiguin construïts amb aquest material de la imaginació pròpia del capitalisme contemporani?
És com el laberint que descrivia Philip K. Dick. Els seus personatges busquen constantment la llibertat, intenten rebel·lar-se des de dins del sistema, però només poden fer-ho amb les eines que el mateix sistema els proporciona – amb el material imaginal, amb les imatges que el seu context social els ofereix. El fenomen del shifting resulta especialment revelador perquè ens situa precisament en aquesta cruïlla: manifesta un desig genuí de llibertat i d’evasió de la realitat, però alhora aquesta fugida només pot articular-se a través dels imaginaris del nostre temps, del substrat cultural que ens envolta i ens condiciona.
El que trobo fonamental en aquesta pràctica – i aquí és on crec que radica el seu nucli més significatiu – és que revela una necessitat autèntica, gairebé urgent, d’escapar d’aquest sistema. No es tracta només d’un simple desig, sinó d’una veritable necessitat existencial que emergeix en un context de capitalisme avançat. El shifting es converteix així en un símptoma cultural: expressa alhora la nostàlgia d’alliberament i les limitacions radicals que el sistema imposa a la nostra capacitat d’imaginar alternatives veritables.
És aquí on penso que hi ha espai per a la crítica neoliberal, en el sentit que aquesta pràctica ofereix una sortida radicalment individualitzada; que l’evasió personal no sembla qüestionar les estructures col·lectives.
Aquesta qüestió em preocupa especialment, i és un dels eixos centrals del llibre: la paradoxa que suposa una evasió radicalment individualitzada. El shifting s’articula com un acte solipsista, però sota la seva superfície amaga un desig col·lectiu de trencar amb la realitat existent. El que trobo més revelador és el fenomen que anomeno “permashifting” – aquesta expressió visceral d’odi cap al món actual que manifesten molts practicants (“I hate it here”, “Odio aquest lloc”). Aquesta frase, que vaig considerar com a possible títol, encapsula perfectament la contradicció fonamental: en lloc de construir xarxes per transformar col·lectivament el món real, la resposta és una fugida cap a l’esfera imaginària.
No obstant això, cal destacar l’aspecte més potent d’aquest fenomen: la fe absoluta en la imaginació com a eina de transformació. Encara que ara es canalitzi cap a solucions individuals, aquesta energia conté el germen d’una possible rebel·lió més profunda. La qüestió clau és si podrem traslladar aquesta capacitat imaginativa de l’àmbit personal a l’esfera col·lectiva.
Pels que hem llegit tota la teva obra, d’Ignar a W (Edicions Poncianes), passant per Apunts per a un incendi dels ulls (Documents Documenta) i la Nit Portuguesa (Contra Editorial) diria que ens trobem davant del Gabriel més filòsof. Quina importància té, per tu, el gènere literari? Què és el que predomina: la voluntat d’explicar una idea abstracta o, al contrari, el desig d’omplir una forma preestablerta amb un contingut concret?
Últimament, hi penso molt en la qüestió del gènere. I sempre arribo a la mateixa conclusió —les meves obres neixen des del fer, no des de la forma. Tinc la intuïció que aquest llibre, per exemple, prendrà un caire més assagístic que narratiu, però no hi reflexiono gaire. Els gèneres, en realitat, mai m’han preocupat massa.
Ho connecto amb una visió pop de la creació, com la d’Andy Warhol: ¿l’artista veritablement pop és qui s’atreveix a saltar entre disciplines sense preguntar-se “”ara què faig?””. Jo sempre m’he mogut així —ara un llibre, ara una performance—, allunyant-me de l’especialització tècnica. Cada obra em demana aprendre un llenguatge nou. Aquesta, per exemple, m’ha obligat a endinsar-me en la filosofia més que cap altra, tot i que el pont entre pensament i poesia sempre ha estat essencial per a mi. De fet, el meu procés s’assembla més a una posada en escena d’idees contemporànies que no pas a una recerca poètica pura. Jo mai no he sabut desvincular poesia i pensament —són el mateix múscul—. La poesia, precisament per la seva llibertat formal, es converteix en l’espai ideal per articular idees sense les limitacions dels gèneres acadèmics. Per mi, la poesia, precisament per la seva llibertat formal és això: un territori lliure on el pensament es pot articular sense les cadenes del gènere.
I tot i la irrellevància del gènere, en la teva obra sí que hi ha un fil conductor clar que té a veure amb la potència política de la imaginació, que si bé és més explícita en la teva darrera obra, es pot traçar en cadascuna de les teves manifestacions artístiques.
Hi ha una arrel autobiogràfica en tot això. El meu llibre, encara que parteix d’una investigació filosòfica precisa sobre temes contemporanis, porta l’empremta d’aquesta pregunta que m’obsessiona: la possibilitat de revelar-se. És una idea que ja apareixia en els meus primers escrits, però que té un origen més íntim.
…
Vinc d’un context social complex. Durant la meva infància i adolescència, vaig viure situacions de gran fragilitat: inestabilitat familiar, desestructuració radical. M’agrada dir, en to irònic, que no provenia d’una “família desestructurada” sinó d’un collage dadaista – una composició absurda i sense sentit aparent. En aquest escenari d’incertesa, la imaginació i la poesia van esdevenir el meu acte de rebel·lió política primerenc. Eren l’únic espai on podia construir-me com a subjecte amb agència, quan la realitat exterior m’oferia només vulnerabilitat.
Recordo especialment aquells vuit mesos als setze anys que vaig passar en una casa d’acollida – una experiència que amagava als companys d’institut, com un secret vergonyós. En aquest context, la imaginació no era escapisme: era supervivència. I aquí rau el meu vincle emocional amb els practicants del shifting. Rebutjo la mirada condescendent d’alguns sectors filosòfics que veuen en aquestes pràctiques un simple “fracàs” o una renúncia a la realitat. Jo vaig descobrir el meu poder polític precisament en aquests mons alternatius, com bé descriu Mark Fisher. La qüestió clau, però, és com traslladar aquesta experiència individual al terreny col·lectiu. El shifting mostra aquesta dualitat: per una banda, una capacitat imaginativa extraordinària; per l’altra, el risc de quedar atrapat en el solipsisme. El repte és aprofitar aquesta energia creadora per imaginar col·lectivament nous mons impossibles, amb codis diferents dels hegemònics.
Mentre preparava l’entrevista i llegia el llibre, em venia la frase aquella de Pla, que diu allò que “la realitat és infinitament superior a la ficció” i pensava en el cànon propi de tradició literària catalana — especialment del segle XX —, que s’ha basat (amb excepcions, per descomptat, ja que també podríem parlar de la mística de Llul o del realisme màgic de Solà) en aquest estil de descripció realista que tant estimava Pla. Què en penses, tu, de la tradició en el cànon de la literatura catalana?
No m’ha interessat mai la meva posició en el cànon català. M’ha interessat, potser, la idea d’excentricitat, de no seguir els camins preestablers… En Carner, per exemple, és un poeta que no m’interessa per res. Però Ramon Llull em sembla el primer gran autor de la literatura catalana precisament per la seva raresa: un místic realista (o un realista místic) que creu en el poder transformador del pensament. Per a ell, l’Art Combinatòria no era una al·lucinació sinó una eina per canviar el món —un projecte tant utòpic com radical. Aquí trobo un fil invisible en la tradició catalana: aquesta línia de l’orat, del foll, de la follia que beu de fonts intuïtives i que s’encarna en figures com Llull.
I ara tenim figures com Perejaume —artista plàstic, poeta, pensador— que tampoc entra fàcilment en cap casella. No és un “assagista”, sinó un creador de llenguatges propis. Potser el que em fascina d’aquestes rara avis és justament això: la seva capacitat per escapar de les categories, per demostrar que la imaginació encara és radicalment vigent. I aquí la paradoxa: malgrat no haver pensat gaire en el cànon català, reconec que em mouen més els autors que el desafien que no pas els que el conformen. La Irene Solà n’és l’exemple perfecte —el seu treball és l’antítesi del realisme tradicional—, però també ho són tots aquells que, com Llull o com el mateix Perejaume, fabriquen sistemes nous per llegir el món.
Deixa’m acabar amb una pregunta d’actualitat, segurament una mica depriment. Vivim uns temps que sembla com de la lògica de la geopolítica i la rational choice de l’increment militarista…
Sí. I sembla que l’escletxa de la imaginació es redueix a contextos en què el que hem de tenir en compte és quantes llaunes de tonyina tenim emmagatzemades.
Catalunya Plural, 2024 
