La decisió respecte als aranzels costa molt d’entendre per què de ben segur el que més patirà serà l’economia dels EUA i les classes mitjanes empobrides. En un dels pocs actes en què ha dit alguna veritat, ha manifestat que segurament es patirà, al principi, tot i que tots els experts afirmen que serà un desastre com es miri.
La política comercial de Donald Trump, centrada a imposar aranzels a productes importats —especialment de la Xina, la Unió Europea (UE) i altres socis comercials—, es va promoure com una eina per “protegir ocupacions” i “reviure la indústria nacional”. No obstant això, una anàlisi detallada revela que aquestes mesures van generar costos econòmics, polítics i socials que van superar els seus suposats beneficis, des de l’augment de preus per a consumidors fins a guerres comercials perjudicials.
Els aranzels actuen com a impostos sobre les importacions, i els seus costos solen traslladar-se a consumidors i empreses. Segons un estudi del National Bureau of Economic Research (2019), els aranzels a productes xinesos (que van assolir fins al 25% en béns electrònics) van augmentar els preus minoristes als EUA fins a un 3%, afectant famílies d’ingressos mitjans i baixos. Per exemple, l’Associació de Constructors d’Habitatges va estimar que els aranzels a la fusta i l’acer van elevar el cost d’una casa nova en 6,000.
Les empreses estatunidenques, especialment les manufactureres, també van patir. Moltes depenien s’insums importats (com metalls o xips electrònics) per a producció local. La Cambra de Comerç dels EUA va advertir el 2018 que els aranzels van generar incertesa i augments de costos, portant a acomiadaments en sectors com l’automotriu i l’electrònica.
La política d'”America First” va desencadenar represàlies immediates. La Xina va imposar aranzels a 110 mil milions en exportacions estatunidenques. Segons el Departament d’Agricultura, les exportacions de soja a la Xina van caure un 75% entre el 2017 i el 2018, enfonsant els preus i obligant el govern a subsidiar agricultors amb 28 mil milions entre el 2018 i el 2020.
La UE i Canadà també van respondre amb aranzels a productes emblemàtics com el whiskey de Kentucky i les motocicletes Harley-Davidson. Aquestes mesures no només van danyar sectors clau, sinó que van erosionar mercats consolidats. Per al 2020, el dèficit comercial dels EUA amb la Xina seguia sent alt ($310 mil milions), demostrant la ineficàcia dels aranzels per corregir desequilibris. Però es veu que l’experiència serveix de molt poc en el seu cas.
Els aranzels ignoren la interdependència de les cadenes de subministrament i indústries com l’automotriu o la tecnològica depenen de components fabricats a tercers països. Els aranzels a productes xinesos forçaran empreses a reestructurar les seves xarxes de producció, generant ineficiències i retards ja que una cadena de producció no es construeix del no-res.
Trump justifica els aranzels a la UE i Canadà sota arguments que s’ha abusat de l’economia americana, d’un intercanvi totalment injust i de factors de “seguretat nacional”, una cosa que aliats històrics consideren un abús. Això és fal·laç per 3 raons: moltes de les importacions són de productes d’empreses americanes (el cas de Vietnam, Cambodja i la Xina serà paradigmàtic per a empreses com Nike o Apple); l’intercanvi entre USA i la UE és de favorable a la UE, però el que ven USA és serveis d’alt valor afegit que crea dependència tecnològica; i la seguretat nacional és un cas similar als serveis, afegint el que generarà en terme de tensions diplomàtiques, incentivant espais com la UE a enfortir acords comercials sense EUA, com el tractat amb Mercosur o amb la Xina, cosa que a llarg termini, aquesta desconfiança podria marginalitzar EUA en la configuració de normes comercials globals, com el cas d’Orient. Es parla que el Yuan es podria erigir per als BRICS en una alternativa al dòlar, cosa dubtosa, però posat a imaginar escenaris…
Tot i que Trump promet “portar de tornada” ocupacions manufactureres, no s’esperen resultats esperançadors. Ni és la indústria dels anys 80, ni aquells treballadors existeixen, ni la tecnologia se li sembla. Perquè ens fem una idea instal·lar una fàbrica de cotxes a USA trigaria entre 2 i 4 anys a obtenir un primer prototip. Òbviament la seva pretensió és que es fabriqui a USA els que avui importen productes (Inditex ja va anunciar que traslladaria una fàbrica als Estats Units).
La història adverteix sobre els riscos de les guerres comercials. L’Arancel Smoot-Hawley (1930) va agreujar la Gran Depressió. En canvi, estratègies com inversió en R+D (com l’enfocament de Corea del Sud en tecnologia) o acords multilaterals ofereixen models sostenibles per competir globalment.
Els aranzels de Trump subestimen la complexitat de l’economia globalitzada. Tot i que les polítiques aranzelàries i proteccionistes poden oferir una protecció temporal a certs sectors econòmics, a llarg termini resulten perjudicials per a l’ eficiència econòmica, la innovació i el benestar dels consumidors ja que distorsionen els mercats, eleven els preus, limiten la competència i dificulten l’ accés a tecnologies. A més, solen desencadenar represàlies comercials i tensions internacionals, afectant negativament el comerç global. En un món interconnectat, tancar les fronteres econòmiques només condueix a l’estancament i a la pèrdua de competitivitat i no afavoreixen el creixement sostenible, l’especialització i el progrés tecnològic.
Catalunya Plural, 2024 
