Igual que amb moltes altres pel·lícules de l’època, reedificar Metròpolis va suposar una gran odissea. Entre retallades d’escenes, pèrdues de fotogrames i altres situacions, el treball de reconstrucció de Giorgio Moroder va ser, si més no, molt meritori. Se li va donar un sentit i es va aconseguir mitigar el buit i les el·lipsis que la falta d’algunes escenes podrien haver provocat.
D’igual manera que Moroder, Christian Montenegro ha aconseguit donar-li vida a Metròpolis a través d’una novel·la gràfica1 que homenatja el film de Fritz Lang, enaltint i remarcant l’estil expressionista en la cura del dibuix de les seves escenes.
La història que explica Metròpolis és bastant popular i controvertida. És senzilla i esquemàtica, el clàssic viatge de l’heroi, es podria dir. D’altra banda, el seu missatge s’atenua i esdevé confús per aquesta mateixa raó.
A dalt, Metròpolis. Espaiosa, molt avançada tecnològicament, neta i abundant.
A baix, la ciutat dels obrers/treballadors. Estreta i massificada, insalubre, traspuant precarietat i explotació laboral en cada espai.
A dalt, el treball final i poliment dels obrers i els preuats excedents de les màquines.
A baix, la part més freda i lletja de la producció maquinal.
Els jocs al·legòrics són evidents, constants i asfixiants: la màquina que devora els treballadors cada cert període, el rellotge que no indica el temps sinó només la jornada de treball, el cap/amo de Metròpolis que corre les cortines quan puja de les profunditats el capatàs perquè no pugui veure com es viu aquí a dalt, etc.
No obstant això, l’anomenada rebel·lió queda únicament enunciada per la màquina que s’ha pervertit (el Robot-Maria), mentre que el missatge protagonista i la veu principal del film sembla apostar per una mena de conciliació i una abominació de la violència subversiva2. Així, el paper d’una congregació cristiana en la clandestinitat, que de fet serà la veu principal, remet a unes arrels fonamentals que, d’alguna manera, ha perdut l’era maquinal de la distopia: pau i humanitat, si volem ser escarits, tot i que una miqueta vagues i imprecisos.
A pesar que els treballadors han construït Metròpolis, “entre les mans que treballen i la ment que pensa… ha d’haver-hi un mediador”.
L’evident separació entre l’esfera dels treballadors i la de l’elit que viu a Metròpolis ens fa observar ràpidament el conflicte i albirar una lluita de classes molt nítida. En aquest sentit, tant en la pel·lícula com en la novel·la gràfica de Montenegro, l’espectador té dificultat per comprendre l’alienació en una dicotomia tan elemental. No obstant això, tal vegada és només la distància respecte al marc, respecte al moment, respecte a la gent que el protagonitza, etc. En definitiva, potser és només la distància el que expliqui que l’alienació es vegi tan clarament per part nostra, però no per aquells que viuen en aquesta societat.
Hi ha qui podria dir que és massa descarat que la ciutat de Metròpolis tingui directament un amo i que, per tant, stricto sensu, ja no hi hagi espai públic. No obstant això, els nostres carrers digitals a Internet estan controlats avui dia per molt poques empreses i, d’aquesta manera, el somni d’emancipació, independència, coneixement i descentralització que semblava inaugurar l’era internàutica sembla haver-se evaporat o, si més no, desviat.
D’altra banda, el treball indesitjable, el que s’exerceix en les pitjors condicions (salarials, d’estabilitat, d’esforç físic i/o mental, etc.) continua existint. Encara més, amb freqüència fins i tot li continuen acompanyant uns certs estigmes classistes. El personal de neteja, qui cull fruita o els que treballen en un Call Center, per posar només alguns exemples. Tot això i molt més no és dut a terme per persones que viuen en les profunditats. Viuen entre nosaltres. Sovint, som nosaltres. O podríem ser-ho. O els nostres més reunits. De fet, algunes vegades ho som durant una bona estona o durant una part de la nostra vida. Altres vegades, alguns ho són i ho seran sempre, gairebé per una mena de (mal)destí.
El conflicte en Metròpolis es deslliga per una robot/dona que es torna díscola, que no atén les directrius clares que se li ordenen. De nou ens topem amb Eva? Per futurista que sigui el relat, les al·lusions al nostre món actual i a la nostra tradició no deixen de ser palpables, fins i tot en el masclisme i la misogínia.
Metròpolis se situa en 2026, a cent anys vista de quan es va portar a terme la pel·lícula. Però és l’any que ve. I no, no tenim cotxes voladors. Ni una divisió entre les profunditats i la superfície. Però tenim tensions, divisions i desigualtat: encara que sigui en el mateix pla d’existència.
1 Montenegro, Christian (2021). Metrópolis. Barcelona: Libros del Zorro Rojo.
2 En tot cas, això tampoc és autoevident. Fins a quin punt la línia que recorre l’heroi és el missatge que més ens cala? Per descomptat, existeix la possibilitat d’atendre qualsevol altre missatge. O a tots. O a cap.
Catalunya Plural, 2024 
