Durant més de quatre dècades, la política exterior dels Estats Units es va edificar sobre una creença que en va estructurar l’estratègia global: la idea que el desenvolupament econòmic acabaria, més d’hora que tard, generant formes institucionals afins a la democràcia liberal. El comerç no era, en aquest esquema, un simple intercanvi de béns, sinó una eina civilitzadora. Integrar economies autoritàries al mercat global era vist com el primer pas —potser lent, però inevitable— cap a la seva liberalització política. I aquesta liberalització política resultaria útil als interessos globals dels Estats Units, en tant que faria créixer la llista d’aliats/súbdits del que es coneixia com el “bloc occidental” davant del bloc soviètic, que en el moment àlgid de la Guerra Freda aglutinava la meitat de la població mundial.
Els Estats Units van sortir victoriosos de la Guerra Freda, i la seva doctrina ideològica va trobar als anys noranta el terreny adobat per consolidar-se. La presidència de Bill Clinton va ser decisiva. Sota la seva administració es va constituir l’Organització Mundial del Comerç i es va promoure l’ingrés de nous membres, defensant amb entusiasme l’expansió global de les cadenes de valor. Noms com Larry Summers i Strobe Talbott sintetitzaven aquesta visió dins de l’aparell estatal: el primer des del Tresor i les finances internacionals; el segon des de la diplomàcia. Tots dos pensaven que l’obertura econòmica no només comportaria creixement, sinó també ordre, estabilitat i, amb el temps, democràcia.
L’arquitectura institucional del període —l’OMC, els tractats bilaterals, l’enfortiment de l’FMI responia a aquest horitzó. A través del mercat, els Estats Units no només exportarien productes: exportarien el seu model polític.
El determinisme econòmic com a relat
L’èxit d’aquesta narrativa descansava en la seva aparença de racionalitat històrica. La tesi no només tenia suport polític, sinó també legitimació acadèmica. Economistes com Adam Przeworski argumentaven que, a partir d’un cert llindar de renda, els règims autoritaris tendien a col·lapsar o transformar-se. La democràcia no era el punt de partida, sinó el resultat esperable del creixement.
El cas de Corea del Sud o d’alguns països del sud d’Europa després de les seves transicions semblava confirmar aquesta intuïció. En paral·lel, autors com Francis Fukuyama donaven forma filosòfica a aquesta teleologia: si la història tenia una direcció, aquesta passava per la convergència cap al model liberal-democràtic. El mercat seria l’instrument. La democràcia, la conseqüència.
Aquest marc d’interpretació va organitzar la mirada dels Estats Units sobre el món. La integració d’economies no liberals es justificava sota la lògica de la paciència històrica. Era qüestió de temps: el PIB faria la seva feina.
El que no va passar
Però el temps va passar, i la hipòtesi inicial es va demostrar errònia o, si més no, insuficientment vàlida. La Xina va entrar a l’OMC, va créixer de manera espectacular, va liderar la revolució tecnològica global… i no es va democratitzar. Més encara: va perfeccionar el seu sistema autoritari mitjançant la digitalització del control, l’ús estratègic de dades i una forma molt pròpia de capitalisme d’Estat. El règim no es va erosionar amb el creixement: es va reforçar.
El mateix pot dir-se dels països del Golf. Estats altament integrats en el sistema financer global, amb inversions multinacionals, relacions estratègiques amb Occident i una elit educada en universitats anglosaxones. Així i tot, els règims polítics de la regió no mostren senyals d’obertura. L’aliança entre petroli, finances i autoritarisme ha demostrat ser més resilient del que el paradigma liberal estava disposat a admetre. Aquests casos no són anecdòtics i exposen l’error d’origen del relat dominant. El creixement econòmic no produeix, per si sol, transformacions democràtiques. La democràcia no és una externalitat del mercat.
El gir del 2025: una ruptura epistemològica
És en aquest sentit que les polítiques actuals de l’administració Trump el 2025 no s’han d’interpretar com una prolongació de la retòrica proteccionista del 2016, ni tampoc com una mera eina tàctica per negociar millors condicions (encara que també hi hagi molt d’això). El que avui es desplega és una cosa més profunda: una ruptura epistemològica amb la tradició que va dominar la política exterior nord-americana des del final de la Guerra Freda.
La imposició de barreres comercials a productes tecnològics xinesos, les restriccions a la inversió estrangera en sectors considerats estratègics, l’aposta per la reindustrialització subvencionada: tot això forma part d’una nova doctrina econòmica, que ja no es basa en l’eficiència, sinó en la seguretat. En aquest nou escenari, el comerç deixa de ser un mitjà d’integració global per convertir-se en una eina de contenció.
En aquest context, la política aranzelària del 2025 apareix com el símptoma més visible —i més deliberat— d’una transformació més gran. No es tracta només de corregir desequilibris, sinó de repensar la relació entre economia i política, entre comerç i règim, entre creixement i forma d’Estat. El que està en crisi no és una mesura concreta, sinó la idea mateixa que el mercat democratitza.
Catalunya Plural, 2024 
