Fa dues setmanes dedicàrem les Barcelones a com la ciutat milloraria, no només des d’una visió federal, mitjançant la creació d’una xarxa de centres per a apropar el rovell de l’ou a la perifèria. Aquesta proposta, que com és normal el nostre benamat Ajuntament mai contemplarà per considerar-la molt cara i no tenir veritable interès a desenvolupar-la, serviria per a reduir les desigualtats existents entre barris, de caire econòmic i en assumptes relatius a la convivència, entre els que, per desgràcia, figura la criminalitat.
Els ciutadans comtals la desconeixen, plens de tòpics i amb una matemàtica de desplaçament força limitada. Alguns van de casa a la feina i altres i altres ni tan sols et poden dir el barri on viuen.
La cosa empitjora quan es tracta dels marges, que, mai està de més recordar-ho, comencen a la part Besós a Pi i Margall. He explicat més d’un vegada com m’empipo amb allò de “ah, ets d’Horta-Guinardó”, una expressió idèntica a no dir res, prova evident d’ignor`ncia. Aquestes persones no saben entre un mandra tot seva i desídia municipal per a donar a conèixer la capital catalana més enllà de la postaleta.
De fet, això d’Horta-Guinardó, com un eixam de barris més que distints entre sí, és encara més clamorós a d’altres latituds, com la protagonista d’aquesta sèrie. És ben conegut com Nou Barris fou un invent modern fruit de l’acció veïnal. Més tard, concretament el 1984, la nova divisió administrativa no s’adequà a les realitats, un error majúscul, idoni per a enrevessar la gestió.
Els Nou Barris de l’actualitat són tretze: Vilapicina, La Guineueta, Verdum, Torre Baró, Roquetes, Vallbona, Ciutat Meridiana, Turó de la Peira, Can Peguera, Canyelles, Trinitat Nova i la Prospe. Cadascun gaudeix del seu tarannà i per a governar-los millor haurien d’efectuar-se parcel·lacions per a ajustar-los des d’un sentit coherent, doncs tota aquesta immensitat és una ciutat en si mateixa i sens cap mena de dubte guanyarien els seus habitants si la trossegéssim.
A vegades em sorprenc dient-me tot endins expressions de l’estil “déu meu, com ha millorat tot això; no és pas cap falsedat, però no tot és gloria i, si tirem de tòpics, les aparences enganyen.
Anem a les estadístiques, una font, mai més ben dit, força raonable. Agafo un mapa amb els índexs de pobresa. El barem de classe mitja es cent, escàs a tota Barcelona. A Nou Barris cap dels tretze arriba a la xifra de 80, sent Vilapicina, que més aviat és Horta arrel de totes les errades de Huertas i companyia, el més adinerat amb un paupèrrim 74.
Aquest contagi de pobresa, una xacra de desigualtat s’estén a d’altres barriades limítrofs, com el Bon Pastor, La Trinitat Vella, la Verneda, Sant Martí de Provençals o Baró de Víver.
Tots aquest indrets podrien millorar-se, però clar, el mal es endèmic i ve de llun. Aquest article, si voleu, és una continuació de tantes crítiques fetes per altres autors. El millor sempre serà Manuel Vàzquez Montalbán. A la seva novel·la Los mares del Sur, guardonada amb el Planeta de 1979, aquells autobusos per anar a treballar i tornar de nit mostraven un desastre de planificació, res rar si atenem a com l’acció s’ubica a Bellvitge, creat el 1965 sense equipament de cap tipus, quelcom poc a poc esmenat.
Una altra qüestió, que en principi havia de ser la base de les Barcelones d’avui, és la criminalitat. Després de navegar per les hemeroteques he localitzat varis assassinats a La Guineueta, alguns esfereïdors. Pel maig de 2006 un home fou assassinat al 48 de la rambla de La Guineueta. L’any 2009 una dona fou assassinada per la seva parella. La seva mort comportà la del seu fill recent nascut.
Aquell mateix any es repetí un clàssic de la negra barcelonina, quan a Sants, uns Ñetas, se’n recorden de las bandes?, es carregaren per error a un jove de 18 anys, un peruà nacionalitzat espanyol amb l’aspiració d’ingressar als Mossos. Estudiava informàtica a La Guineueta.
El seu cas respon a una violència juvenil d’aquell decenni. Poc abans, al passatge de Catalunya, Ronny Tapies havia patit la mateixa equivocació a mans d’un altre grup. Si ens aproximem a la nostra època, un altre titular de 2019 comenta la por de moltes veïnes de la plaça de la República per un violador.
Si continués podria escriure una tesi doctoral. La premsa, en general, ha emprat un to moralista amb els crims dels suburbis, nefast per oblidar amb velocitat els fets i demonitzar encara més a aquesta població. Ho veiem amb freqüència a TV3, on no es preocupen gaire per dir els barris on passen aquests drames, posant tots els del extraradi al mateix sac. Així també aconsegueixen fer crònica una exclusió bestial.
Mancar de recursos dóna fal·lera a la desesperació. Als anys 70 Pier Paolo Pasolini s’horroritzava perquè els fills de les borgate volien ser com els burgesos de la Roma bé i com aquests els vetaven es configuraren en bandes criminals, com la de la Magliana, per a controlar el joc, la prostitució i les drogues.
Us atordeix? No hauria de ser així. L’actual consistori gestiona millor que l’anterior malgrat les seves mires són molt de cara a la galeria. Ho veiérem amb la Copa Amèrica, exhibicions de F1 a passeig de Gràcia i altres esdeveniments com la sortida del Tour 2026. El turisme és prioritari i la imatge de marca l’avala, la BCN traïdora de Barcelona. No fóra millor destinar tots aquests fons a la redistribució de la riquesa per evitar el que he narrat en aquestes pàgines. L’altre dia, i acabo, a la radio ens sortí de l’ànima parlar de la Sagrada Família i la beatificació de Gaudó, sorgint al final el tema de l’escalinata de la discòrdia. La basílica podrà concloure’s no pas pels seus devots, sino per guies i qui sap si el colofó neix per tots aquests ingressos. No fóra millor consultar als barcelonins, que paguen impostos? La vertadera santedat al segle XXI fóra tancar d’una maleïda vegada totes aquestes desigualtats per a que nosaltres mateixos poguéssim admirar la ciutat on vivim, tota la resta és negligència, solucionable des del coneixement dels espais i les necessitats d’aquells que els habiten, quelcom poc practicat pels nostres governants.
Catalunya Plural, 2024 
