D’acord amb les circumstàncies, això podria ser degut a tres factors principals: La situació de minoria al ple de l’Ajuntament per part del PSC, així com la seva certa incapacitat d’arribar a acords amb altres formacions polítiques; l’entrada a l’agenda pública del tema de l’habitatge com a element fonamental pel que fa a la intervenció urbana i urbanística, una cosa aliena al seu programa històric i, finalment, la iniciativa política escorada relativament a l’esquerra per part del Govern del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) a Madrid. Passarem a desenvolupar cadascun d’aquests punts de manera més detallada.
La nova-vella batlia del PSC
Els resultats electorals de les eleccions municipals del maig del 2023 van oferir el números següents: amb el 22,45% i 11 regidors Junts per Catalunya, encara que operant sota el nom Trias per Barcelona; amb el 19,82% i deu regidors, el PSC; amb el 19,76% i nou regidors Barcelona en comú; amb l’11,24% i cinc regidors Esquerra Republicana de Catalunya (ERC); amb el 9,22% i quatre regidors el Partit Popular (PP) i per acabar, amb el 5,71% i dos regidors, el partit d’extrema dreta VOX. La fragmentació del Ple Municipal, així com el ja tradicional doble eix polític classe/nació –esquerra/dreta i Espanya/Catalunya– complicava enormement la configuració d’una coalició més o menys estable al voltant d’alguna de les articulacions tradicionals. A això caldria sumar-hi, a més, el fet que, vist els resultats electorals municipals i autonòmics, el Govern de l’Estat, en mans de Pedro Sánchez (PSOE), va decidir avançar els comicis per a finals de juliol d’aquell mateix any i va resultar un escenari igualment dividit. D’aquesta manera, fins i tot perdent les eleccions, el PSOE va aconseguir revalidar la Presidència amb el suport de gran part del Congrés dels Diputats, però a costa d’una important baixada en el percentatge de suport dels seus socis de coalició SUMAR –a la seva teòrica esquerra– i, de més importància pel que significa el panorama polític català, ERC, que va arribar a perdre un 47. La lleu, però significativa per decisiva, important pujada de Junts, que va passar a ser essencial per assolir qualsevol majoria al Congrés, va portar les formacions catalanes a submergir-se en un llarg procés de renovació dels seus lideratges que, en acabar diversos mesos després, va fer impossible avançar cap al que podria ser, per a l’Ajuntament de Barcelona, una aliança plausible: o bé PSC+Junts –el PSC de Barcelona és un partit socioliberal molt vinculat a les pràctiques d’emprenedoria urbana, aspectes que comparteix molt més amb Junts, anterior Convergència i Unió (CiU). De fet, l’única mesura de pes aprovada per l’Ajuntament de Jaume Collboni ha estat una revisió a la baixa dels impostos que paguen els bars i restaurants de la ciutat per disposar d’espai públic urbà per a la disposició de terrasses (cadires i taules), la qual va tirar endavant amb el suport de Junts, a més dels del PP i VOX. La recuperació d’un govern tripartit entre el PSC, el BeC i l’ERC es va mostrar des del principi com a impossible atesa, principalment, la llunyania ideològica entre el PSC i el BeC, però, sobretot, a les intencions del primer d’allunyar-se de l’àmbit d’influència de BeC i la seva alcaldessa Ada Colau–, o bé, a l’eix nacional ERC+Junts, ja que la majoria és de 22 regidors. Això va portar a un resultat final una mica sorprenent: el Ple elegiria finalment Jaume Collboni, que en el primer intent d’arribar al poder municipal va elaborar un programa anomenat Pla Collboni per a Barcelona, amb els vots de BeC i el PP, en un intent, per part dels primers, d’establir les bases d’un futur i potencial govern o d’unes polítiques d’esquerres i, per part dels segons, d’evitar cualsevol alternatica de tall independentista catalana a la corporació municipal.
A aquesta endimoniava situació política viscuda tant al Govern de l’Estat com a l’Ajuntament, caldria sumar-li la que es va començar a gestar a la Generalitat de Catalunya, el Govern autonòmic, quan un any després de l’arribada al poder de Jaume Collboni a Barcelona, el PSC, aquesta vegada a les mans de Salvador Illa, exministre de Sanitat durant la pandèmia de COVID19, es va convertir en President de la Generalitat. La situació de fragmentació, present en la totalitat dels diferents nivells de l’arquitectura politic-administrativa espanyola des de les eleccions del 2015, va tornar a repetir-se, necessitant el PSC, novament, el suport d’ERC i els comuns per investir Illa com a màxim dirigent de l’autonomia.
D’aquesta manera, l’agenda política regional i estatal ha influït notòriament en les possibilitats d’assolir acords importants al Ple de l’Ajuntament, com a alternativa pràctica a un govern de coalició més o menys estable. Si per part de Junts hi ha hagut, des del principi, una gran reticència a vincular-se més del que es deu al PSC, malgrat compartir un model de ciutat, Barcelona en comú, i en menor mesura ERC, tots dos possibles socis a l’esquerra del PSC, han denunciat en nombroses ocasions la deriva dretana del Govern de Collboni. I una mica d’això n’hi ha, ja que moltes de les decisions i accions empreses durant la primera part del seu mandat a càrrec de les polítiques municipals –aposta decidida pel turisme, eventització de la ciutat, projecció de la Marca Barcelona, recuperació de les velles receptes d’atracció de grans esdeveniments, com el Tour de França o la Copa Amèrica de les Veles, etc. encaminant-les cap a una gestió emprenedora d’aquesta, és a dir, més de gestió a favor del mercat que no pas de govern integral i sostingut. Per això no ha necessitat el suport de cap partit polític perquè, o bé s’ha tractat de decisions que no necessitaven passar pel Ple Municipal, o bé només ha donat els permisos burocràtics oportuns, per la qual cosa el que ha acabat actuant han estat les forces del capital i part de les elits de la ciutat. Això sí, sota aquesta fórmula pot resultar senzill navegar una legislatura municipal, però és molt complicat dur a terme qualsevol mena de projecte vinculat amb transformacions significatives.
La importància de l’habitatge
A hores d’ara, dir que el sector de la construcció ha estat un dels grans protagonistes del desenvolupament capitalista espanyol pot resultar redundant. La vinculació d’aquest amb àmbits empresarials com el turisme han fet que més del 13% del PIB espanyol estigui vinculat a l’atracció de visitants i viatgers, així com a ser un factor rellevant a l’hora d’influir sobre la baixa qualitat de l’ocupació al país. Menys conegut és potser l’evolució que ha mantingut el mercat de l’habitatge.
L’habitatge a Espanya ha seguit, en certa mesura, els patrons europeus pel que fa a la vinculació amb el sector públic i la iniciativa privada, tot i que sempre sota les característiques pròpies d’un país que va patir una Dictadura feixista durant més de 40 anys. Així, si bé durant els anys immediatament posteriors a la finalització de la Guerra Civil, l’habitatge va ser objecte d’atenció relativa, amb la construcció de polígons d’habitatge de pauta racionalista, encara que de baixa qualitat i lideratge plenament públic, a partir dels anys 50, amb la incipient obertura del mercat espanyol i l’abandonament de l’autarquia, juntament amb la introducció del sector privat, els nivells de construcció d’habitatge es van veure accelerats, creant grans fortunes i assegurant, sempre dins de certs límits, l’assentament de les grans masses de població que es van veure arrossegades del camp a la ciutat en el procés de transformació capitalista que llavors va viure Espanya.
La posterior arribada de la democràcia liberal a finals dels anys 70, amb la inclusió a la Constitució espanyola del dret a l’habitatge, encara que dins del Capítol 3, Títol I, Dels principis rectors de la política social i econòmica, i la paral·lela divisió competencial, que deixa en mans de les Comunitats Autònomes les polítiques sobre habitatge i en mans dels ajuntaments la planificació urbanística, va fer que les primeres arribasin a consideracions molt diferenciades d’acord amb al color polític de les regions i a les seves prioritats programàtiques.
En el cas de Catalunya, per exemple, la primera llei d’habitatge no va arribar fins al 2007, sent també avantguarda a la totalitat de l’Estat i encara que la seva aplicació ha estat plena d’alts i baixos, també és cert que, en aquell moment, tant Catalunya com la resta de l’Estat cavalcaven una onada de creixement immobiliari sense precedents, per la qual cosa ‘l’habitatge com un dret el seu actiu es veina com una cosa inofensiva, davant de la seva alta concepció com un actiu econòmic fort, segur i generador de plusvàlues inesgotables en progressió geomètrica’.
Els nivells de preus i la quantitat d’habitatge produït durant els anys previs a l’esclat de la Crisi del Maó, versió espanyola de la Gran Recessió, van operar com a garants de la transformació de l’habitatge en un actiu financer, a més de situar-ne l’accés com un dels grans temes de conversa entre la població espanyola. Però si complicat va ser aconseguir un habitatge assequible durant els anys de la bombolla, desastrosos van ser els resultats del seu esclat, el qual va mostrar la dura realitat d’un mercat altament desregulat on el neoliberalisme va propiciar altes cotes d’acumulació del capital, garantint-se el seu rescat en els moments immediatament posteriors a l’inici de la crisi, a costa d’altes cotes de la ciutat.
La posterior estabilització del mercat de l’habitatge es va dur a terme les possibilitats d’accés mitjançant compra d’importants sectors de la població i va situar el lloguer com a trampolí essencial a l’hora de dur a terme un projecte de vida independent. No obstant això, aquesta rearticulació al mercat immobiliari, lluny de distanciar-se del paper d’actiu financer de l’habitatge, va accentuar el procés, cosa que no va ser aliena a la transformació turística de les ciutats, és a dir, la conversió de part del mercat de l’habitatge en ús turístic, així com l’aparició en escena de grans fons internacionals com Blackstone i altres. El resultat va ser una volta de rosca a la precarietat alhora que, de manera indirecta, una intervenció relativa del Govern central, principalment, en aquest mercat amb l’aprovació, per primera vegada en democràcia, d’una Llei pel dret a l’habitatge. Aquesta normativa, que permet l’establiment de topalls a les pujades dels lloguers, és el resultat, d’una banda, de la presència al Govern central de partits situats a l’esquerra del PSOE, amb especial sensibilitat cap a les polítiques de garanties de drets i, d’altra banda, a la pressió d’organitzacions i moviments socials com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca per a la del territori estatal. El paper d’aquests no va ser únicament de lobby social, pressionant perquè el Congrés dels Diputats acabés per aprovar una llei de característiques similars sinó, més important encara, situar l’habitatge com a sentit comú, és a dir, com a element principal de l’agenda de polítiques públiques de totes les administracions públiques.
És aquest fet el que ha portat al PSC de Barcelona, que durant les primeres dècades al càrrec del govern municipal amb prou feines va posar en marxa cap iniciativa de construcció d’habitatge, és més, va privatitzar part del parc d’habitatge públic heretat del Franquisme, a centrar-se, almenys de forma discursiva, en la posada en marxa de diferents iniciatives de garantia d’accés a aquesta, entre les quals podem citar, la a crèdits del Banc Europeu d’Inversions (BEI) destinats a l’edificació de noves promocions, la modificació de la normativa que obliga les noves promocions a dedicar un 30% a habitatge de protecció oficial, una mica contestat des de diferents esferes socials, oa l’anunci d’eliminació de totes les llicències concedides fins al moment d’habitatge d’ús turístic a la ciutat, la qual es calcula al voltant.
Catalunya Plural, 2024 
