Hem perdut un bon amic, un home bo que ha viscut sempre pensant en els altres, treballant innovant, lluitant, reformant, denunciant, construint, proposant per els altres. I aquests altres han estat les persones vulnerables, els emigrants, els treballadors sense els recursos suficients, la infància pobre, els que es troben sense llar, els que no gaudeixen dels drets com ciutadans de la nostra terra, els que no tenen accés als serveis públics, els que el sistema els ignora, els que no els deixen treballar, els que pateixen exclusió i marginació, els que son víctimes de les injustícies socials…… potser mai acabaria aquesta llista, però no és l’objectiu d’aquest article. Només dir que l’Enric amb la seva actuació i la seva estimació vers els altres abraçava totes i cadascuna d’aquestes persones que moltes vegades no poden sortir-se’n, malgrat que individualitats com l’Enric hagin treballat tota la seva vida per transformar una societat que com hem dit en més d’una ocasió, no ens agrada, i voldríem canviar-la potenciant la justícia social, major equitat i un millor repartiment de les riqueses. La seva mort significa la pèrdua d’uns dels referents que va dedicar el seu esforç en aquest gran desert on el dolor, les desigualtats i la injustícia no s’esborren sota l’acció transformadora d’uns quants que no aconsegueixen tenir la força suficient per dominar el predominant interès i benefici particular.
Qui era l’Enric? Aquests dies he llegit més d’una biografia on ens parla dels trets més significatius de la seva personalitat. Ens diuen que tota la seva vida ha estat centrada en la lluita contra la injustícia, la pobresa i la marginació. Ja de jove seguint l’entorn familiar va ser voluntari de la Creu Roja d’Igualada, la seva ciutat natal, i després durant 20 anys va treballar en aquesta organització, essent coordinador a nivell de Catalunya. En ella va créixer professionalment i va tenir moltes ocasions per respondre a problemàtiques socials molt diverses adquirint una gran experiència i un coneixement profund del món marginal. Després, va passar a ser director general de la Fundació Ajuda i Esperança, on el seu telèfon ajuda moltes persones que es troben en situacions d’extrema desesperació que els porta a desitjar deixar aquest món. Com ell va dir, és una de les moltes maneres d’ajudar. Per mitjà de la comunicació i l’escolta es pot aconseguir que persones que no veuen quin pot ser el seu futur, i se senten incapaces de lluitar per sortir se’n, trobin la manera de superar la seva situació.
Voldria parlar d’un altre aspecte que no es pot deslligar de la seva trajectòria. Em refereixo al tercer sector social que sempre va estar present entre les seves activitats. Al llarg dels anys va col·laborar amb diferents entitats socials com és Fepa, Fundesplai, F. Auria, i la que d’alguna manera representa tot el sector, la Taula del Tercer Sector Social.
En ella vàrem conviure molts anys, com a membres de la Junta directiva. En representació d’entitats diverses ens movia la voluntat d’impulsar una plataforma que aglutinés el sector social, proporcionant espais de reflexió, de formació , d’intercanvi d’experiències i participació, amb objectiu d’enfortir la seva capacitat d’actuació, respondre a la demanda social existent i defensar els drets socials per a tothom en una societat més igualitària. Els que formaven part d’aquesta iniciativa, entre ells l’Enric, ens sentíem compromesos amb la ciutadania, apostàvem per la innovació, pel treball transformador, i crèiem que podíem aconseguir amb la col·laboració de les entitats i d’un sector públic que no acabava de prendre’ns seriosament, ser un braç executor de les polítiques socials.
Recordo aquells primers anys difícils, poc després de la seva creació, el 2003, que vàrem treballar plegats durant un llarg període per construir aquesta plataforma forta que representés gran part de les entitats socials de Catalunya. L’Enric va ajudar molt amb el seu caràcter amable, dialogant, agradable, compromès amb el projecte, lluitador contra les injustícies, que sempre trobava la tercera via per superar les dificultats i continuar el camí que ens havíem proposat. Després de molts anys de col·laborar a la Junta, en les darreres eleccions va sortir elegit com a president, una elecció molt coherent amb la seva llarga trajectòria a la Taula.
Fa 6 mesos va assumir la presidència de la Taula en un moment molt diferent dels primers anys. Malgrat les dificultats es pot dir que avui el sector gaudeix d’un reconeixement més gran davant la societat i l’administració, està més estructurat i cohesionat, i disposa d’un discurs més sòlid que li ha permès convertir-se en un referent de les polítiques socials. L’Enric, ja president, va acceptar la responsabilitat de continuar el projecte comú que actualment ha superat els dèficits del seu naixement, i alhora va definir uns nous objectius recollint alguns aspectes pels que sempre havíem lluitat.
Va marcar unes línies mestres que havien de ser el full de ruta a seguir, entre les que apuntava com un eix principal tenir més incidència, especialment en 5 grans temes que considerava que marcarien les polítiques socials properes, i que ell concretà en la pobresa extrema, la dependència, l’habitatge, la salut emocional i la soledat no desitjada. Recordà la necessitat d’una major inversió en polítiques socials per tal que els Serveis Socials s’equiparessin als altres pilars de l’Estat del benestar com son la Sanitat i l’Educació, i no haguéssim de patir la permanent dependència i incertesa econòmica.
Un dels seus comentaris en explicar el seu programa va ser que calia una simplificació de les gestions administratives, ja que no era lògic que costés més aconseguir una prestació social que un crèdit bancari. I per últim, conseqüent amb les seves propostes, va ser un acèrrim defensor de la Llei de Tercer Sector Social que avui ja està al Parlament, després d’haver estat aturada en avançar-se les eleccions, i que malauradament ell no la veurà aprovada. En síntesi, rellegint les seves propostes com a president es pot afirmar que tenia una clara voluntat de defensar el tercer sector social perquè considerava que era un instrument necessari per a la millora del benestar de la ciutadania.
Enric, trobarem a faltar les teves paraules amables, les abraçades quan ens trobàvem, el teu somriure sempre present, les paraules mai estalviades en defensa dels més vulnerables i el teu treball incansable . Descansa en pau.
Catalunya Plural, 2024 
