Ahir a la tarda es presentava al món la figura dl: un home visiblement emocionat, de posat discret i rostre serè, que transmetia el pes i la responsabilitat de la seva nova missió. Ha estat cridat a liderar l’Església Catòlica en un moment clau, tot prenent el relleu d’un pontífex tan emblemàtic com Francesc, el Papa carismàtic i transformador que, durant dotze anys, no només va reprendre l’esperit del Concili Vaticà II, sinó que va impulsar una Església oberta, humil, arrelada en l’Evangeli i valenta davant els reptes contemporanis.
L’elecció de Lleó XIV ha estat inesperada. No figurava entre els favorits, però diversos testimonis el descriuen com un home de pau, reservat, profundament bo i amb una sòlida formació teològica. Té una dilatada experiència pastoral i un coneixement profund del món actual. Nascut a Chicago, de pares emigrants —la seva mare, espanyola—, es va formar a la prestigiosa universitat catòlica dels agustins a Villanova University (Pennsilvània). Va exercir vint anys com a missioner al Perú, a la diòcesi de Chiclayo. També va ser superior dels Agustins. Més tard, el Papa Francesc el va nomenar bisbe de la mateixa diòcesi, i fa només dos anys el va cridar a Roma per presidir la Congregació per als Bisbes, l’organisme que decideix els nomenaments episcopals a tot el món. Un gest que ja apuntava a una voluntat de situar perfils provinents de les perifèries eclesials al centre de les decisions vaticanes. Tal vegada, també, en clau successòria.
Igual com en el seu moment vaig establir un paral·lelisme entre Joan XXIII i Francesc, ara tot sembla indicar una nova analogia: la de Pau VI amb Lleó XIV. Després de dos papes marcadament carismàtics, el Col·legi Cardenalici opta per figures més pausades, amb el repte d’assegurar la continuïtat i aprofundir el camí iniciat. Lleó XIV sembla, doncs, un home pont: constructor de consensos, pastor de mirada àmplia i cor obert, cridat a preservar la unitat en una Església universal, present arreu del món i travessada per diversitats i tensions.
Les seves primeres paraules, des del balcó de Sant Pere, són reveladores del seu tarannà espiritual i pastoral: “Aquesta és la pau de Crist ressuscitat, una pau desarmada, desarmant i perseverant, que ve de Déu, que ens estima a tots incondicionalment. Encara sentim, dins nostre, la veu valenta del Papa Francesc beneint Roma… Permetin-me continuar aquesta benedicció: Déu els estima molt; Déu estima tothom, i el mal no prevaldrà. Estem tots a les mans de Déu. El món necessita la seva llum; la humanitat necessita aquest pont cap a l’amor de Déu. Ajudem-nos mútuament a construir ponts amb el diàleg i la trobada, units per ser un sol poble, sempre en pau.”
Paraules senzilles, però carregades de profunditat, que apunten al cor del missatge cristià i a la vocació del seu pontificat: la reconciliació, la pau i el servei com a eixos centrals.
També és significatiu el nom triat: Lleó XIV. Tot com Francesc va escollir un nom que evocava el poverello d’Assís i ja indicava el rumb del seu pontificat, Robert Prevost Martínez evoca Lleó XIII, el gran pontífex de finals del segle XIX. Lleó XIII va ser clau per dues raons: primer, per la seva sensibilitat social, expressada a l’encíclica Rerum Novarum (De les Noves Realitats), text fundacional de la Doctrina Social de l’Església, on denunciava tant el capitalisme deshumanitzador com el socialisme estatalista, i defensava una societat basada en el bé comú, els drets dels treballadors i la dignitat humana. En segon lloc, per la seva tasca diplomàtica i mediadora, tant en conflictes eclesials com internacionals. Lleó XIII va saber llegir els signes del seu temps, i respondre a “les noves realitats” amb coratge i saviesa.
Més d’un segle després, Lleó XIV afronta un món igualment convuls, marcat per la polarització, les crisis socials i ecològiques, les guerres (com el nou esclat bèl·lic entre l’Índia i el Pakistan, ahir mateix) i una profunda recerca espiritual enmig del buit de sentit. En aquest escenari, el nou Papa no ho tindrà fàcil. Però la rapidesa de la seva elecció indica un ampli consens entre els cardenals, i el seu perfil suggereix un lideratge discret però ferm, fidel a l’esperit del Vaticà II i al Pacte de les Catacumbes.
Aquest no serà, probablement, un pontificat de grans gestos ni de titulars estridents. Però potser serà precisament això el que l’Església necessita ara: una figura que asseguri el camí obert per Francesc, que ajudi a curar ferides, que posi la mirada en els pobres i les perifèries, i que mantingui viva l’esperança enmig de les ombres del nostre temps.
“El mal no prevaldrà”, ha dit. I en aquest compromís hi ressona, amb humilitat i convicció, tota la força de l’Evangeli.
Catalunya Plural, 2024 
