Rússia ha estat i és un gran país que ha aportat indiscutibles avenços en els àmbits culturals, científics i tècnics. El poble rus té reputació de ser treballador i creatiu, constitueixen una societat intel·ligent i capaç de trobar solucions enginyoses als problemes de la vida quotidiana. L’hospitalitat, la generositat i la sociabilitat són virtuts destacades de la població russa i és habitual que els russos ofereixin regals als convidats i comparteixin el que tenen sense reserves. La història de Rússia ha forjat un poble acostumat als patiments de tota mena, la inestabilitat i la incertesa, però amb una gran capacitat d’adaptació als canvis socials, polítics i econòmics i en general a l’adversitat.
La seva Història és complexa com és lògic en ser una societat en constant transformació. Els russos tendeixen a ser directes i sincers en el seu tracte, se’ls atribueix una gran profunditat emocional i filosòfica i solen ser expressius i càlids amb els qui consideren amics. El poble rus és conegut pel seu profund sentit de patriotisme i orgull nacional. Encara que poden ser crítics amb el seu país, ho defensen amb passió davant de les crítiques externes i valoren la seva història i arrels culturals profundes.
La rusfòbia, entesa com la por, aversió o hostilitat envers Rússia, allò rus, el poble rus o la seva cultura, és un fenomen amb arrels històriques profundes que es remunta al segle XVI, quan Rússia va començar a consolidar-se com a Estat i ha diferenciar-se culturalment, religiosament i lingüísticament d’Europa Occidental. La rusfòbia, entesa com a hostilitat indiscriminada cap a tot allò rus, manca de justificació ètica i política. Si bé és comprensible que les accions del govern rus de Putin generin rebuig i preocupació internacional, generalitzar aquest rebuig a tota una cultura o població és un error que afavoreix la polarització, la injustícia i la manipulació política.
Les crítiques han de dirigir-se a les polítiques i als responsables concrets, no a la identitat ni a la cultura d’un poble. La rusfòbia, real o percebuda, ha contribuït a un deteriorament significatiu de les relacions diplomàtiques de Rússia amb Occident i els seus països veïns. La rusfòbia, alimenta la confrontació, reforça l’aïllament de Rússia a l’escena internacional i limita les possibilitats de diàleg i resolució de conflictes. També cal dir que la instrumentalització política de la rusfòbia per part del Kremlin agreuja la polarització i dificulta la normalització de relacions diplomàtiques. La rusfòbia implica atribuir col·lectivament característiques negatives a tota una nació, cultura o poble, la qual cosa és un prejudici comparable a altres formes de xenofòbia. No distingeix entre les accions del govern rus i la diversitat d’opinions i de realitats dins de la societat russa.
La caiguda del comunisme, la fi del control rus sobre Europa de l’Est, la dissolució del Pacte de Varsòvia i la desintegració de la Unió Soviètica van propiciar la lluna de mel de la dècada de 1990, basada en la creença que Rússia finalment s’havia unit al món occidental. Però això no va sobreviure a la dècada del 2000. Els ciberatacs, la incursió russa del 2008 a la recent independitzada Geòrgia, l’annexió de Crimea per part de Rússia el 2014, els assassinats a dissidents russos, els atacs a l’expansió de l’OTAN i la recent invasió d’Ucraïna han generat la rusfòbia actual. Tot seguit, ha sorgit el conegut clam que Europa Occidental s’ha de rearmar per defensar-se d’un Putin que s’ha comparat amb Hitler.
És per tot això que considero un error l’actual rusfòbia que s’ha desplegat darrerament. El que és lògic i comprensible és criticar i condemnar les accions geopolítiques de Putin i desconfiar de les seves decisions i acords. El boicot indiscriminat a la cultura, la ciència i l’art russos no només afecta individus innocents, sinó que també pot enfortir narratives nacionalistes excloents dins de Rússia i dificultar el diàleg i la cooperació generant un dany irreparable a la cultura i al diàleg internacional. Si ens deixem envair per la rusfòbia i el pànic irracional ens podem veure advocats a descartar que Rússia sigui un aliat a Europa i generar uns recels i unes despeses en defensa innecessàries.
No és menys cert, que el terme “rusfòbia” s’ha utilitzat pel Kremlin com a eina de propaganda per victimitzar-se internacionalment i justificar la repressió interna i l’agressió externa, desviant el focus de les condemnables accions del mateix Estat rus. S’ha de fer tot el possible per atraure la societat russa al multilateralisme polític i a la multiculturalitat integradora doncs és un destí molt més lloable que la confrontació bèl·lica permanent.
Les circumstàncies geopolítiques actuals plantegen les preguntes següents: Fins a quin punt estan justificats els temors a l’expansió russa i fins a quin punt s’ha utilitzat la rusfòbia per justificar programes de rearmament? No és entenedor que els russos després de les dues invasions alemanyes vulguin establir barreres a Europa de l’Est? És raonable i correcte sospitar de les intencions de Putin, però no hem de caure en la idea que només se’l pot aturar amb un enfrontament bèl·lic que tots els dirigents tant de Rússia com de la resta de països saben que provocaria uns danys materials i morals enormes a banda i banda. Reconèixer tota la complexitat que envolta la rusfòbia actual, és imprescindible per ajudar els responsables d’una banda i de l’altra a evitar el pànic. Tanmateix, és imprescindible alhora romandre vigilants i atents per evitar l’hostilitat acrítica o reajustaments geopolítics ingenus, que en un món complex i canviant com l’actual mai no podran ser per sempre.
Catalunya Plural, 2024 
