Rússia fa temps, des de molt abans d’iniciar la guerra a Ucraïna, que ens fa la guerra híbrida en formes que podrien passar desapercebudes, però que aniran en augment. No només perpetra ciberatacs i campanyes de desinformació molt hàbils, també saboteja infraestructures i serveis bàsics, de moment a l’Europa de l’Est, i processos democràtics, des d’Àfrica fins a Europa. I passant pel seu tradicional suport a règims autocràtics com el veneçolà i el nicaragüenc, la seva xarxa d’interferències s’estén més subtilment del que pensem i constitueix una nova forma d’imperialisme que no hauria de passar desapercebuda.
Des de Moçambic fins a Mali, Rússia ha exportat el model Wagner, donat suport a cops d’Estat, moviments separatistes, instigat campanyes de repressió i desinformació contra l’oposició, arribant a estar darrere de l’abrupta expulsió europea d’alguns països on estàvem contribuint, després de mig segle de descolonització, amb programes de lluita antiterrorista, democratització, educació, salut, desenvolupament —matèries totes elles que ni els russos ni els xinesos no proporcionaran en la seva cursa per acaparar el continent africà. El neoimperialisme rus no exporta precisament ni la democràcia ni el desenvolupament que han caracteritzat Occident. És precisament Rússia, i no Europa, qui vol retornar-nos a l’etapa dels imperis, qui s’ha expandit mitjançant guerres a Geòrgia, Moldàvia, el Caucas, Ucraïna, per no deixar d’esmentar el seu bloqueig de les transicions líbia i siriana; tot això davant el model de civilització democràtica que representem els europeus.
I és clar que Europa, Occident, han de revisar la seva manera d’estar al món i de cooperar amb tercers països, però això no ha d’ocultar el terrible expansionisme rus, que molt sovint passa desapercebut davant la nostra mirada. O millor dit, que passa desapercebut davant del soroll de les seves campanyes de desinformació “antieuropees”. I és que estem en un moment decisiu de lluita entre la seva desitjada destrucció d’Occident, de la UE en particular, amb el que representen la democràcia i les llibertats, i les seves ànsies d’expansionisme d’un model autocràtic amb el qual no es podria viure millor.
Tot i que l’economia russa està obsoleta i parcialment més aïllada, aquests darrers anys ha aconseguit desenvolupar una autèntica economia de guerra i comptar amb suports importants de l’Iran, Corea del Nord i la Xina. El perill rus no és una cosa llunyana per al sud d’Europa, el tenim molt present dins de les nostres societats en formes de guerra híbrida que aniran en augment. Des de Líbia ens envien crisis migratòries, on tenen posicionats míssils amb ogives a la zona cirenaica controlada pel seu aliat Haftar. Igual com tenen aliats al nord d’Àfrica i al centre d’Europa —el més disposat a desestabilitzar, Sèrbia— que poden servir-los de plataforma.
Rússia no deixa de posar-nos a prova quan incursiona a l’espai marítim i aeri europeu o saboteja infraestructures. Avui hem tingut un tall elèctric que podria ser un incident no provocat, però que, quan estiguem completament digitalitzats, es pot convertir en una nova forma de guerra.
La guerra a Ucraïna és una violació del Memoràndum de Budapest de 1994, pel qual se la va desarmar i Rússia es comprometia a canvi a respectar la seva integritat territorial, i posteriorment del Protocol de Minsk de 2014 sobre el Donbass. I els intents actuals d’acords de pau continuen deixant Ucraïna desarmada, amb la qual cosa no podem esperar cap garantia.
I per tot això no estem preparats, ni tenim els mitjans ni la unitat necessària per protegir-nos legítimament. Un cop els EUA ens han retirat el seu suport, buscar aliances paneuropees és l’única manera que ens pot fer arribar a les ingents capacitats de defensa necessàries. La defensa és més que una qüestió bèl·lica, és un servei públic que ens protegeix d’amenaces, tant a la nostra integritat territorial com democràtica, però també als serveis públics, les infraestructures, la nostra manera de viure occidental. La defensa també és dotar-nos de mitjans moderns per fer seguiments, prevenir i protegir-nos, és clar, en última instància, si fóssim objecte d’atacs armats.
Catalunya Plural, 2024 
