A les darreres Barcelones em moc una mica arreu per dos motius essencials. El primer condueix al segon. Al trobar-me en uns mesos d’intensa escriptura em veig limitat a no programar com m’agrada els meus desplaçaments urbans, el que crea un altre tipus de percepció, ben útil al permetre centrar-me en una visió més allargada.
Aquesta coincideix amb quelcom comprensible. Entre tanta obra és lògic que algunes emblemàtiques vaguin acabant-se. Una d’elles, el parc de les Glòries, copsarà el nostre passeig d’avui, vinculant-se amb un dels meus darrers pensaments sobre la capital catalana: el d’espais útils per a generar sinergies entre barris, formant-se així múltiples centres que, ben connectats, potencien un federalisme de caire municipal.
Pel fet de treballar a prop de la torre Agbar conec molt bé com s’ha transformat tot el seu entorn. El contrast és notori després de baixar pel Clot i Escultors Calperós, on encara es sent la morfologia causada per tantes dècades de trens.
Després arriba una estranyesa que ha crescut de parcel·la en parcel·la des del 92. La coronen moltes fites recognoscibles, del centre comercial Glòries al Fòrum a remodelar a la llunyania, del TNC i l’Auditori als Nous Encants. Tots aquests elements sumen ara un de nou que pretén actuar com a eix.
Per a seguir amb un cert ordre, recomano accedir al parc des de la Meridiana, una altra peça del trencaclosques, doncs d’horror amb ponts criminals d’una autopista indecent ha passat ser una via agradable de transitar pel benestar del seu canvi. Tan de bo fessin el mateix amb Aragó, Balmes o la Laietana per a reduir decibels i permetre mirar millor el patrimoni.
El del nostre protagonista d’avui és contemporani. Un vector de pes en tota aquesta equació és el seu ésser obert i envoltar-se de carrers beneficiats per la seva irrupció, com el seu sector de la Diagonal, si bé d’altres encara romanen inconclusos, veient-se barraques amb ombrel·les a l’interior del recinte, un clàssic de la dècada.
He caminat durant anys per aquesta extensió. Altres icones, tan òbvies com per a oblidar-les, són la Grapadora de Bohigas i l’Agbar, porta al 22@, fascinant a la seva arquitectura i gèlid de fredor. En aquestes noves Glòries les veiem tota l’estona mentre voltem per la sorra junt al cercle verd i central, un exemple de com, a la fi, els barcelonins s’han civilitzat, emprant-lo, sense muntar cristos amb les cadires disponibles, comportant-se individual i col·lectivament de manera exemplar.
Entre la resta de la vegetació, que precedeix a un paviment més o menys amable, veiem tumbones i cadires. Els usuaris, llegeixen, miren, dormen o, simplement, viuen. Deixant de banda el barraquisme s’ha eliminat la misèria i l’ambient és plàcid, un veritable oasi que és un nou centre barceloní, amb cim a l’anomenat Chiringuito, una blanquíssima pèrgola amb molts números per a ser referencial des de molts angles.
Un d’ells és civil. Aquesta primavera la llum de l’espai és majestuosa i les seves dimensions idònies per a convertir-lo en lloc de trobada, tan sols amb el defecte, degut a la seva obertura urbana, dels botellots nocturns.
També és un lloc de repòs amb el mobiliari adequat, en sintonia amb aquest clima de relaxació i llibertat controlada del conjunt, on hi ha zones infantils i per a exercitar-se. Si el passegem de punta a punta sense menysprear cap punt cardinal apreciarem com dialoga amb peces de més pàtina, de la inevitable Sagrada Família i els blocs de Gran Via que oculten la Monumental, una de les dives que apareixen així com no vol la cosa.
En realitat, el parc és una continuació que lidera una totalitat cimentada amb el 22@, e centre comercial Glòries, Agbar, el Disseny Hub, La Farinera del Clot y la nova Meridiana, ampliant-se el seu radi de nou eix envers els horizonts del Fòrum o, entre d’altres implicats, la plaça Pablo Neruda.
Aquesta propietat hauria de ser primordial per a ponderar-lo com cal, sense descuidar com ben a la vora té els Nous Encants i un edifici capital en la transmissió d’un missatge: el major bloc de vivenda pública d’aquest quinquenni. De fet, analitzant-lo des d’una utòpica objectivitat, té sentit contraposar tot aquest engranatge amb Consell de Cent.
Ambdós projectes s’enllacen en una mateixa simfonia urbana. L’artèria de l’Eixample no rep tanta atenció, Com aquesta legislatura tot s’executa en sordina es comenta més aviat poc el Cafarnaüm del seu traçat, amb càrregues i descàrregues en mode estel·lar i una densitat d’obstacles que trenca la seva suposada màgia, a priori en creixement per un altre detall ignorat per la majoria: el carrer té tot l’aspecte de ser un nou centre cultural per la nova La Central, l’auge de Finestres, la picada d’ull de la futura Thyssen i una pell que combinarà el reclam peatonal amb un toc digne d’aplaudiment.
Per cert, a les Glòries, hi ha un altre rovell de l’ou misteriós i no gaire considerat fins a la data. És l’estàtua del Meridià de Dunkerque, que em recorda sempre a les idees de Cerdà sobre aquesta plaça, un marge sempre focalitzat.
En qualsevol mandat tallar la cinta no significa tancar la carpeta. Glòries com un centre més de Barcelona i paradigma per a forjar-ne nous que interconnectin la ciutat, federalitzant-la. Això s’ha aconseguit amb les biblioteques i encara pot anar a més amb el tramvia. El següent esglaó només pot brollar des d’una reflexió sobre Barcelona en la seva totalitat. El parc nodreix, i si s’escolta, pot proposar una remodelació que juntes mirar els barris, sense perjudicar-los, des d’una visió global, conjugant-los per a respectar la seva diversitat.
Catalunya Plural, 2024 
