Si hi ha alguna cosa que es pot aprendre de les identitats comunitàries i/o nacionals que no estan recolzades o correspostes fidelment per un Estat és que un no pot emparar-se en els formalismes de la documentació per a sostenir aquesta identitat. Això es tradueix en el fet que, en el nostre cas específic, ser català no es fonamenta en un passaport i sembla difús i insuficient delimitar la catalanitat exclusivament al lloc de naixement. Tal vegada per aquest motiu, en potser un dels seus moments de major lucidesa política, Jordi Pujol va dir allò de “català és qui viu i treballa a Catalunya”. És a dir, la catalanitat s’exerceix, la catalanitat és dinàmica i no se circumscriu tant al lloc d’origen com a la vertebració en el territori i en la comunitat.
En aquest sentit, Lamine Yamal és català no sols per ser Catalunya el seu lloc de naixement sinó perquè, seguint les directrius pujolescas, viu i treballa a Catalunya. Al cap i a la fi, excepte aquells que miraran amb recel sempre a aquell que no tingui vuit cognoms catalans (vegeu la mateixa Marta Ferrusola), ningú qüestionaria la catalanitat no sols de Lamine Yamal, sinó de la seva família, que va arribar aquí a treballar i a viure. En aquest sentit, podem suposar que la immensa majoria veu en la família de Lamine Yamal un exemple d‘integració i, concorde a això, els reconeixeran la seva plena catalanitat.
No obstant això, fa falta certa cautela davant aquesta forma de validació. Davant un discurs que pot ser molt benintencionat i amb un tarannà suposadament progressista cal advertir alguns riscos i prejudicis subtils.
Lamine Yamal és, en sentit estricte, excepcional. Ho és en la mesura en la qual és una estrella esportiva d’alt nivell i això és una cosa que, per definició, està a l’abast de molt poques persones, igual que succeeix en moltes altres disciplines i camps. És a dir, no hi haurà molts Lamine Yamal, igual que no pot haver-hi molts Messi, Pedro Duque, Rosalía, etc. En aquest sentit, Lamine Yamal és un mirall en el qual es miren molts i moltes joves.
Els exemples inspiradors sempre poden suposar una bona motivació, però cap una certa cautela a l’hora d’entendre això com a admiració i no com a idolatria. Ni se li pot exigir a l’estrella perfecció i exemplaritat absoluta en tots els àmbits per part del fan, ni tampoc hem de sentir-nos malament per no aconseguir aquest reflex en el qual ens mirem.
D’aquesta manera, no se li pot exigir a ningú que porti a terme una labor tan excepcional com la de Lamine Yamal, igual que no se li ha d’exigir a cada persona d’origen estranger (o als seus descendents) que porti a terme una labor tan excepcional per a donar mostres clares que, efectivament, aquesta família està en vies d’una bona integració. Pensar d’aquesta manera seria assumir que cal fer uns mèrits especials per a ser dignes de superar el tribunal de la catalanitat (o de la identitat nacional que correspongui, per descomptat). Recordem, català és aquell que viu i treballa a Catalunya, no sols aquell que és una estrella o il·lumina una.
D’altra banda, referent a la qüestió migratòria, si assenyalo en cursiva el terme integració és perquè darrere d’aquest està un altre d’aquests grans perills darrere del discurs benintencionat. Amb freqüència, es parla que tota persona migrant és benvinguda sempre que s’integri correctament. Però què significa exactament aquesta correcta integració?
Seria important detallar la noció d’integració, si és que potser demandem que aquesta variable efectivament es compleixi. Per descomptat, a tothom, vingui d’on vingui, se li exigirà el compliment amb la legislació vigent, que segueixi determinades normes (en un sentit ampli), que pagui els seus impostos, etc. Però, estem fent referència només a això quan parlem d’integració o potser estem assumint alguna cosa més? Què hi ha darrere d’aquell discurs que diu alguna cosa així com que qualsevol persona migrant és benvinguda però “ha d’adaptar-se als nostres costums”? Què significa aquesta adaptació? Ha de compartir, tant sí com no, la nostra religió? La nostra dieta? Els nostres gustos musicals? La nostra visió de la vida o la mort? La fórmula de la integració en els nostres costums s’antulla com una miqueta indefinida, així que tal vegada cap que es consideri com a aberrant que a algú no li agradin les sardanes (ho sento, però a mi tampoc m’entusiasmen).
No obstant això, més enllà dels acudits, és innegable que s’insisteix en aquesta indefinició. Una indefinició que, de totes maneres, es comprèn intuïtivament com: sempre detectaré que ets diferent, fes mèrits perquè t’accepti.
Però heus aquí el mollar de l’assumpte: la diferència no ha de ser acceptada o tolerada. La diferència simplement es dona. Sense més ni més. Hi ha una infinitat de maneres de concretar i entendre la catalanitat. Però existeix l’excelsa i/o correcta catalanitat? Indagar en això… Certament, sona a mal negoci.
Així, quan enaltim, amb raó, la figura de Lamine Yamal i quan, en fer-ho, ens donem orgullosos cops en el pit per evidenciar la diversitat de Catalunya… Acordem-nos que la catalanitat ben entesa tal vegada és, ras i curt, la de qui volen viure i viuen a Catalunya, i la de qui treballen, estudien, aprenen i es relacionen amb aquesta terra.
Catalunya Plural, 2024 
