Sebastião Salgado: “Vull contribuir al reconeixement dels indígenes amb les meves fotos”
Als seus 70 anys, el fotògraf brasiler mostra a Gènesi una gran història de la natura i l’ésser humà, de les mateixes dimensions que les ja mítiques Treballadors (1993) i Èxodes (2000).
La cultura indígena està amenaçada per la pressió agrícola i minera, pels buscadors d’or, que són desenes de milers de persones que penetren en un territori i el destrueixen des del punt de vista ecològic.
En la mesura que el món s’omple d’imatges fugaçes, la fotografia com a objecte, fins i tot com a obra de col·leccionista, adquireix cada cop més valor.
El fotoperiodisme que reflecteix els conflictes és obra de joves freelance que arrisquen les seves vides, no d’una aposta dels grans mitjans de comunicació.
Barcelona — 21 d’octubre de 2014, 21:12 h
Sebastião Salgado va concebre el projecte Gènesi com la darrera gran aventura de la seva vida. Durant vuit anys va retratar comunitats indígenes, paisatges i fauna de la natura més fràgil del planeta. El resultat es va poder veure per capítols a la premsa quan encara hi havia paper per a la profunditat i la calma. Ara Gènesi és una exposició extraordinària que recorre ciutats d’arreu del món i que acaba d’arribar al CaixaFòrum de Barcelona, on es podrà veure fins al 8 de febrer del 2015, per iniciativa de l’Obra Social “la Caixa”. És una gran història sobre la natura i l’ésser humà, de les mateixes dimensions que Treballadors (1993) i Èxodes (2000). I, per sort, no ha estat la darrera. Sebastião Salgado acaba de fer 70 anys i continua amb la càmera a l’espatlla, amb el seu blanc i negre, amb tots els matisos de gris, amb còpies artesanals que després es converteixen en peces preuades per a col·leccionistes. Continua també al cinema gràcies a La sal de la terra, un documental dirigit per Wim Wenders i el fill del mateix Salgado, Juliano, que el va acompanyar en diversos dels 32 viatges de Gènesi.
Després de recórrer tot el món amb el projecte Gènesi, ara ha concentrat el seu treball en les comunitats indígenes del Brasil. És un retorn als orígens, quan vostè era un economista compromès amb les comunitats més desafavorides?
La meva voluntat és contribuir al reconeixement dels indígenes. Que les properes generacions tinguin una altra sensibilitat respecte als pobles ara amenaçats. El tretze per cent del Brasil és territori indígena i, a diferència d’altres països on van ser confinats en autèntics camps de refugiats, hi ha comunitats que conserven el seu hàbitat. Però, fins quan? La cultura indígena està amenaçada per la pressió agrícola i minera, pels buscadors d’or, que són desenes de milers de persones que penetren en un territori i el destrueixen ecològicament.
Els brasilers no són conscients que aquest patrimoni humà i natural està en perill?
Els portuguesos van iniciar la colonització del Brasil amb 1.500 homes. Durant cinquanta anys no hi va arribar cap dona. La població va créixer a partir de la relació dels portuguesos amb dones indígenes. Després hi va haver el tràfic d’esclaus provinents d’Àfrica. Les nostres arrels són la barreja. Tot el nostre origen té sang indígena. La busquem a Portugal, a Itàlia, a Alemanya, a Espanya, al Japó… però la nostra sang és aquí. Per això devem un gran respecte als indígenes. Com he pogut comprovar a Gènesi, el vincle entre l’ésser humà i la natura és molt estret. Si defensem les comunitats indígenes també defensem la natura, i viceversa. Les noves generacions han de ser plenament conscients d’això. Vull que el meu treball serveixi per a les escoles, per a les universitats, perquè en el futur es respecti la cultura indígena.
Què més pot fer un fotògraf davant d’aquest repte?
Hi ha més de cent grups “no contactats”, és a dir, que no han tingut mai relació amb altres civilitzacions. Hem de preservar el seu món. Protegir els pobles indígenes és també protegir l’Amazònia. Per exemple, acabo de fer un reportatge sobre la tribu Awa, que estava sotmesa a una pressió insuportable. La seva terra va ser envaïda per més de quatre-centes explotacions forestals. La publicació del reportatge a la premsa brasilera va forçar la intervenció de les autoritats. El Govern federal va enviar l’exèrcit i la policia, i hem aconseguit preservar la reserva dels Awa. És un territori de les dimensions de Bèlgica, però està totalment envoltat per la suposada civilització. I té, a més, el valor que en el seu interior encara hi viuen tres grups no contactats.
Un reportatge amb conseqüències directes sobre la realitat. És com un retorn al fotoperiodisme de sempre?
Jo diria que sempre he fet les meves històries. El meu treball és molt més fotografia documental que no pas fotoperiodisme. El meu treball és una dedicació a llarg termini a les històries que interessaven al fons de la meva ànima. Eren “les meves històries”, no “encàrrecs” periodístics. A Èxodes vaig dedicar cinc anys, i a Gènesi, vuit anys. Per desgràcia, som molt pocs els fotògrafs que podem treballar així.
Periodisme, fotografia documental, art…
Sí, la fotografia s’ha convertit en un gran negoci com a art. La revolució digital ha fet que una fotografia es pugui multiplicar milers de vegades. Deixa de ser una fotografia i es converteix en una imatge. I per la qual ja ningú no paga. Això afecta també les nostres vides. Abans la fotografia es guardava físicament, era el nostre arxiu, la nostra memòria. Avui la imatge es pren amb un telèfon, es transmet, es veu en pantalles. És un altre concepte. En la mesura que el món s’omple d’imatges fugaçes, la fotografia com a objecte, fins i tot com a obra de col·leccionista, adquireix cada cop més valor.
El risc és que la fotografia es converteixi en una peça de galeria?
És cert. Per exemple, un cop l’any se celebra el certamen Paris Photo i centenars de galeries s’omplen de fotografies, però la majoria tenen poc interès. Perquè són fotografies fetes per ser-hi, per ser exposades. La meva obra no ha estat feta per estar en una galeria. Té altres objectius. Si després s’exposa en una sala, no és el més essencial. En aquelles galeries, les fotografies que tenen poder són les de Cartier-Bresson o Robert Capa, o els grans mestres, que feien fotos com les meves, amb un propòsit, no com a fotos per ser en una sala d’exposicions. Gènesi, per exemple, ha estat per a mi un viatge interior, com una carta d’amor a la terra, al 46% del planeta que roman en l’estat en què es trobava en temps del Gènesi. Jo cercava aquesta puresa.
Però si la fotografia queda atrapada entre la multitud d’imatges digitals i les sales d’exposicions, quin espai li queda al fotoperiodisme?
Per desgràcia, li queda molt poc espai. Res. A mi em respecten com a creador, però el fotoperiodisme que reflecteix els conflictes és obra de joves freelance que arrisquen les seves vides, no d’una aposta dels grans mitjans de comunicació.
Com hem arribat fins aquí?
Hem canviat l’ètica pel lucre. Els valors ara són la rendibilitat, el liberalisme, la productivitat… La dinàmica informativa és tan accelerada que esgota les societats, genera agressivitat. Vivim en un altre món en què hem participat tots. Que té el nostre consentiment. És com si estiguéssim dins d’un accelerador de partícules. És una evolució en un sentit que no m’agrada. Però tampoc em sento capaç de jutjar aquesta nova època.
El dia que Sebastião Salgado va descobrir l’univers de Joan Guerrero
Catalunya Plural, 2024 
