En 1964 Nelson Mandela és condemnat a cadena perpètua per sabotatge i conspiració. Amb anterioritat, aquest havia agitat els carrers cridant a l’acció contra el règim segregador i abominable de l’Apartheid que imperava a Sud-àfrica des de 1948. Per aquell temps, la major part de l’esfera internacional, encapçalada per les potències occidentals dominants com el Regne Unit o els EUA, no dubtava a qualificar a Mandela com a terrorista, així com, en general, a la ANC i a qualsevol moviment que tractés ja no sols de revertir l’ordre injust existent sinó fins i tot a protestar contra ell (al cap i a la fi, tota protesta era vista com una insurrecció en embrió).
En morir en 2013, vaga dir que Nelson Mandela era una icona política-mediàtica reconeguda mundialment i enaltit de forma gairebé unànime i, fins i tot, d’una forma més pronunciada per part d’aquelles forces polítiques i potències internacionals que en el seu moment no sols van encoratjar la seva entrada a la presó, sinó que el van condemnar a l’ostracisme i al rebuig moral més absolut.
Entre aquests dos punts, mig segle en el qual van succeir moltes coses. La massacre de Soweto en 1976 va marcar un punt d’inflexió; progressivament les protestes es van anar tornant cada vegada més massives i generalitzades, alhora que va anar virant la mirada internacional a posicions més matisades. A principis dels anys 90 el règim de l’Apartheid va ser tombat entre protestes i una lluita creixent contra la injustícia del sistema. En 1994 Nelson Mandela, excarcerat poc abans, és elegit com a primer President de la nova República de Sud-àfrica. Per descomptat, és impossible resumir en tan poques línies un procés tan complex, extens i ric en detalls com l’Apartheid sud-africà. No obstant això, per a la finalitat d’aquest article estimo que l’aportat és més que suficient. De fet, és possible que vostè que m’està llegint senti ja una sort de suor freda recorrent-li, pensant que el que s’acaba de narrar li sona d’alguna cosa, que li resulta incòmodament familiar.
Per si de cas, siguem una mica més explícits. Any 2025. Des de l’atemptat de Hamàs del 7 d’octubre de 2023 la resposta d’Israel en la Franja de Gaza no para d’escalar. Els bombardejos cada vegada semblen més indiscriminats i, per tant, semblen tenir menys sentit (encara que realment van ser barbàrics des del primer moment). Les morts de civils s’incrementen a un ritme frenètic i es tornen cada vegada més difícils de verificar, antullant-se, per desgràcia, molt superiors en número que el que les dades oficials poden registrar. La fam és una realitat cada vegada més palpable perquè Israel obstaculitza contínuament l’arribada de camions amb ajuda humanitària, la qual cosa agreuja el problema de manera dramàtica, especialment entre els nens de Gaza, que són aproximadament la meitat de tota la població assetjada.
Davant aquesta dantesca situació, Israel s’enfada sobiranament cada vegada que es titlla el genocidi que s’està cometent com a tal (però només fa falta revisar la definició de diccionari) i considera que qualsevol qüestionament a la seva actuació no és sinó un acte d’antisemitisme i de complicitat amb el gihadisme. El seu major aliat internacional, els EUA, pressiona a les universitats perquè controlin les declaracions dels seus estudiants en favor de la pau i l’alliberament de Palestina, considerant que aquest tipus d’actes són apologia del terrorisme (els sona això d’alguna cosa?). La Unió Europea, així com la resta de les majors potències mundials, han mirat fins ara per a un altre costat, negant-se durant molt de temps a suspendre relacions comercials amb Israel, a condemnar el genocidi que estan cometent i, en general, a pressionar de manera real i efectiva a Israel de cap manera.
Però, dèiem, és 2025. I alguns gestos semblen tímidament albirar un canvi de paradigma a mitjà termini. el Regne Unit acaba de suspendre les negociacions comercials amb Israel i fins i tot la Unió Europea s’està reunint per a valorar com reaccionar davant l’escalada exponencial i sense límit de la crueltat i la brutalitat israeliana en la Franja de Gaza[1].
Per descomptat, tot gest arriba ja tard i, en tot cas, tot gest serà sempre insuficient si no culmina amb la finalitat de la barbàrie i, idealment, amb la depuració de les responsabilitats contretes per qui han actuat criminalment. Però benvinguts siguin aquests gestos, si acaben conduint fins a aquest final.
En tot cas, l’important a destacar d’aquests gestos, tal com vam veure amb l’exemple històric de l’Apartheid a Sud-àfrica, és que denoten que “el costat correcte de la Història” és una sort de catifa que es va lliscant, que tal vegada aquells que avui dia neguen el genocidi, i fins i tot fan gala del seu suport incondicional a Israel, seran els primers a injuriar al govern de Netanyahu i utilitzar-lo com a arma llancívola amb la qual comparar tota política cruel del futur i, fins i tot, tal vegada, defensen la causa palestina com la causa de la humanitat (alhora que hauran hagut d’esborrar els seus tuits sobre com es van gastar 20 euros en Eurovisió per a votar per Israel).
L’Apartheid va caure no perquè fos un sistema injust, que ho era, sinó perquè es va lluitar àrduament de manera local i, també, perquè finalment es va deixar de negar l’evidència de la seva criminalitat (internacionalment). Israel se sosté avui dia sota la categoria d’una potència colonial que fa i desfà al seu gust a Cisjordània i Gaza, davant una població desemparada i a la seva mercè.
Per a acabar, no està de més recordar que el mateix Mandela va dir una vegada (1997) que: “Sabem molt bé que la nostra llibertat serà incompleta sense la llibertat dels palestins”.
[1] No obstant això, a penes uns dies abans d’aquests gestos, Israel va moure als seus aliats per a promoure el televot en Eurovisió, un lloc on reivindicar-se, malgrat ser clarament un certamen “apolític” (com tots sabem, és clar).
Catalunya Plural, 2024 
