Aquest dilluns, 26 de maig, el Parlament de Catalunya va acollir la commemoració del 20è aniversari del Grup de Treball Estable de Religions (GTER), una iniciativa pionera a Catalunya i referent internacional en el diàleg institucional entre les diferents confessions religioses.
Tot i que ja existien precedents de diàleg religiós, especialment impulsats pel Centre UNESCO de Catalunya, la creació del GTER el 2005 va suposar un pas endavant. Per primera vegada, es va constituir un espai estable —permanent, estructurat i representatiu— format per membres acreditats de les confessions religioses amb “notable arrelament”, tal com recull la Constitució espanyola, i amb acords signats amb l’Estat. Hi participen representants de les comunitats jueva, protestant, musulmana, catòlica i ortodoxa.
El GTER va néixer arran del Parlament de les Religions celebrat a la primavera de 2004, en el marc del Fòrum de les Cultures. L’objectiu no era només promoure el diàleg entre especialistes, sinó construir un espai de treball comú i cooperació entre les confessions presents a Catalunya.
Durant dues dècades, la tasca del GTER ha estat discreta però constant, eficaç i cohesionadora. Ha contribuït a bastir un marc d’amistat i col·laboració entre comunitats sovint percebudes com distants o en conflicte. En un món on el nom de la religió s’utilitza massa sovint per justificar violència, el GTER ha demostrat que la fe també pot ser un instrument de pau.
Aquest aniversari és una bona ocasió per reflexionar sobre el paper de les religions en els grans conflictes actuals: Ucraïna, Gaza, el Caixmir… Tots ells tenen, en major o menor mesura, un component religiós que ha estat manipulat com a combustible del conflicte.
A Gaza, el factor religiós és evident: un Estat jueu cada vegada més influït pel fonamentalisme s’enfronta a una població palestina majoritàriament musulmana, on també hi conviuen cristians. Hamas, que controla Gaza, és una organització de tall islamista. A Ucraïna, l’agressió russa ha provocat una escissió dins de l’Església ortodoxa, amb una part important desvinculant-se del Patriarcat de Moscou. Al Caixmir, la partició de l’Índia i la tensió entre hindús i musulmans continua generant inestabilitat.
En aquests escenaris, la religió ha estat —i continua sent— utilitzada com a justificació o eina de confrontació. Però pot —i hauria— de ser també part de la solució. Les confessions religioses tenen un paper insubstituïble en la construcció d’una pau sòlida, perquè són capaces de connectar amb valors profunds i amb les consciències col·lectives dels pobles implicats.
Una pau veritable no pot limitar-se a un alto el foc ni a una treva indefinida. Ha d’arrelar en la justícia i la reconciliació. La justícia suposa abordar les causes profundes del conflicte: al Pròxim Orient, això passa necessàriament per la creació de dos estats viables. A Ucraïna, podria implicar negociacions sobre la integritat territorial combinades amb garanties de seguretat. Al Caixmir, potser caldria revisar fronteres i drets civils.
Però la justícia no és suficient si no va acompanyada de reconciliació. Cal reconstruir vincles, sanar ferides i fomentar la cooperació. I aquí és on les religions poden esdevenir agents transformadors. La reconciliació no és una utopia. França i Alemanya, després de segles de guerres i odis —també alimentats per diferències religioses—, van assolir una pau duradora gràcies a una aposta valenta per la col·laboració. L’impuls dels pares fundadors de la CECA, antecedent de la Unió Europea, i el suport actiu de les esglésies protestants i catòlica van ser claus en aquest procés.
Aquest model ens ofereix una lliçó clara: la pau es construeix a llarg termini, amb voluntat política, compromís social i lideratge espiritual. És per això que cal demanar a les confessions religioses un pas endavant. Que siguin part activa del procés de pau. Que condemnin la violència vingui d’on vingui. Que posin els valors de la dignitat humana, la fraternitat i el perdó al centre del debat.
El magisteri catòlic ha fet aportacions rellevants en aquest sentit. L’encíclica Pacem in Terris de Joan XXIII, publicada el 1963, va esdevenir un referent en la construcció de la pau a Europa. Més recentment, el papa Francesc ha intervingut activament en processos com la reconciliació entre Cuba i els Estats Units, el procés de pau a Colòmbia o intents de mediació al conflicte rus-ucraïnès. Caldria, ara, una nova crida conjunta: que el papa Lleó XIV, el gran rabí de Jerusalem, els principals líders musulmans i també els referents hindús es pronunciïn de manera clara contra la guerra i el fanatisme.
Les religions són com un mirall de la condició humana: poden mostrar el millor o el pitjor de nosaltres. Poden ser armes o ponts. És responsabilitat dels creients exigir a les seves confessions que assumeixin el seu paper històric com a agents de pau, justícia i reconciliació.
El GTER és un exemple d’aquest camí. I en un món tan dividit, cal reivindicar-lo més que mai.
Catalunya Plural, 2024 
