La principal missió d’un adolescent és aconseguir una perspectiva de si mateix des d’on veure’s amable per a l’altre, però també per a ell mateix. Amable vol dir digne de ser estimat (DIEC). Sense aquesta perspectiva, el seu desig queda suspès, perduda la brúixola de l’altre i això, sovint, l’empeny a l’acte o a la inhibició. En Yerai és un adolescent inquiet —té els seus motius— que em mostra al mòbil les fotos que fa des d’una grua, al trampolí d’una piscina olímpica o al terrat d’un centre cívic. Són fotos fetes amb nocturnitat i traïdoria, transgredint les normes. Però l’important és que aquestes fotos li permeten una certa imatge (fins i tot, una idea) de si mateix que ensenya amb orgull a l’altre. També al terapeuta. La seva primera presentació ja anunciava aquesta necessitat de ser amable: “vaig casual, però elegant”.
És un supervivent de moltes nominacions deficitàries: violent, TDAH, absentista, addicte… Maneres d’anomenar-lo que diuen més de qui l’anomena que de l’anomenat. Ell “practica” tot això, però “no és això”. Cap subjecte es redueix als seus actes —per radicals que siguin— ni a l’etiqueta que li assignem. Això no impedeix que la manera d’anomenar-los tingui una incidència clara en les seves vides. El poder de la paraula té tot el seu pes. Ells i elles poden acceptar de bon grat —de vegades fins i tot la busquen— aquesta etiqueta que els ‘resol’ els dubtes identitaris, tan apressants a aquesta edat. Per això, la pregunta que ens hauríem de fer, clínics, educadors, mares i pares, és com anomenar aquests malestars sense contribuir a fixar els adolescents a un símptoma (violència, addicció, passivitat).
¿Aquesta nominació deficitària té alguna cosa a veure amb l’augment creixent, a tots els països occidentals, del vot jove (20%) a les propostes populistes xenòfobes i misògines? És una pregunta per a la qual encara no tinc una resposta clara. ¿L’èxit dels Skibidi Toilets ens connecta amb aquesta qüestió? Es tracta d’una sèrie produïda per Alexey Gerasimov, un georgià conegut com a Dafuq Boom, que ha trobat una excel·lent acollida entre els membres de la Generació Alfa (nascuts a partir del 2010).
A la sèrie de shorts de YouTube (vídeos de tot just 15’), s’hi narra una guerra fictícia entre els Skibidi Toilets, uns caps incorpòris dins de vàters mòbils que poden morir en estirar la cadena i que tenen la intenció de dominar el món, i una facció d’humanoides amb hardware en lloc de caps, com càmeres, altaveus o televisors anomenats Cameramans.
El que és interessant és que veiem com la mirada, objecte tan preuat com ressort pulsional i font de satisfacció a les xarxes socials, aquí apareix com a hostil, instrument de vigilància sempre present. El món és omnivoyeur (Lacan) i aquí la mirada la podem entendre també com la passió d’avaluar, etiquetar i controlar qualsevol performance o desviació normativa d’infants i adolescents. En tant que som mirats, també som avaluats i classificats. Davant d’aquest ull absolut (Wajcman) emergeix la protesta d’aquells que sorgeixen de la merda, un altre objecte (anal) present com a índex de la resta que s’evacua com a producte de rebuig.
Podem llegir aquesta animació (que ja té la seva versió en videojoc) com una metàfora de la ràbia d’aquells que no poden allunyar de si mateixos un cert sentiment de ser una resta social. Els joves que voten l’extrema dreta no ho fan només en oposició al feminisme. L’esquerda social i la desigualtat també són molt importants perquè alimenten el sentiment d’humiliació en ser evacuats del sistema.
Aquests discursos autoritaris són hàbils per convertir les emocions en capital polític. Saben captar la seva atenció amb imatges cridaneres i missatges simplistes que ressonen amb la seva ansietat. Això anima el seu vot. Per contra, ¿etiquetar-los, patologitzar-los, criminalitzar-los, quan ho fem des d’ideals i amb estils i maneres —de vegades paternalistes i autoritàries— aconsegueix captar la seva atenció? Recordava Lacan que la funció del llenguatge en la ressonància “no és informar, sinó evocar”. ¿Què els evoca els nostres modes de (no) escoltar-los? ¿Hi hauria una altra manera de fer-los ressonar alguna cosa diferent de l’odi —al qual els conviden aquests populismes— o del vertigen a l’abisme que se sent en estirar la cadena quan el que és desallotjat ets tu mateix? Potser, ens queda suscitar les preguntes a través de la conversa per a una generació que ja comença a ser qualificada de muda.
Catalunya Plural, 2024 
