L’Associació Sociològica Internacional (ISA, acrònim en anglès d’International Sociological Association) és una organització sense ànim de lucre dedicada a fins científics en el camp de la sociologia i les ciències socials, fundada el 1949 amb l’auspici de la UNESCO, amb el lloable propòsit de representar els sociòlegs, independentment de la seva escola de pensament, enfocament científic o opinió ideològica, amb l’objectiu d’avançar en el coneixement sociològic a tot el món. Al XIV Congrés Mundial de Sociologia, organitzat per la ISA i celebrat a Mont-real (Canadà) el 1998, es va publicar el resultat d’una enquesta realitzada un any abans a tots els seus membres per identificar els deu llibres més influents per als sociòlegs al segle XX. Van contestar 455 de 2.785 membres en aquell moment (avui dia, el nombre supera els 6.000), poc més del 16% del total van participar en l’enquesta.
En concret, a l’enquesta es demanava a cada membre que indiqués una llista dels cinc llibres més influents sense un ordre predeterminat, de manera que la suma de totes les respostes fos el resultat del rànquing final. Evidentment, el primer llibre destacat de la llista va ser la recopilació pòstuma Economia i societat (Wirtschaft und Gesellschaft, 1921), de Max Weber (1864-1920), autor que també ocupava la quarta posició de la llista amb la seva obra L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme (Die protestantische Ethik und der Geist des Kapitalismus, 1905). A la sisena posició destacava un singular assaig, el del sociòleg francès Pierre Bourdieu (1930-2002): La distinción. Criterio y bases sociales del gusto (La distinction. Critique sociale du jugement, 1979).
A La distinction, Bourdieu publica els resultats d’una investigació realitzada sobre un concepte que, a priori, sembla molt poc sociològic: el de les diferències de gust entre les persones. En la cultura popular hi ha expressions fetes que fan referència al fet que cada persona pot tenir una preferència per alguna cosa totalment respectable, i que es manifesta en frases com «para gustos, los colores» en castellà, o «de gustos ningú n’ha escrit» en català, o «there is no accounting for tastes» en anglès, que potser provenen totes elles de l’expressió llatina «de gustibus non est disputandum», que es podria traduir com «en qüestions de gust, no hi pot haver disputa». Per cert, aquesta expressió llatina es recull per primera vegada en un text legal de 1628. Bourdieu va demostrar que les preferències no depenen només de cada individu, hi ha altres condicionants que intervenen en el gust de les persones.
El llibre de La distinction està compost per tres grans parts i una conclusió, a les quals s’hi afegeixen uns annexos metodològics. La primera part explica com fa una anàlisi detallada de les dades recollides en diferents enquestes realitzades a la població francesa durant la dècada dels seixanta i els setanta sobre els hàbits de consum cultural. El resultat de l’estudi confirma una relació estreta entre les pràctiques culturals que les diferents categories ocupacionals realitzen i el seu capital escolar, en primera instància, i el seu origen social, en segona instància; també destaca la importància de l’origen social a l’explicació de les pràctiques culturals quan el capital escolar és equivalent, a mesura que l’anàlisi passa de la pintura i la música als mobles i els aliments, per exemple. En aquesta primera part defineix el concepte d’hàbitus, que fa referència al fet que persones d’un entorn social homogeni tendeixen a compartir estils de vida semblants, ja que els seus recursos, estratègies i maneres d’avaluar el món són semblants.
La segona part de l’assaig el dedica a descriure les relacions entre les diferents classes socials, la identificació dels hàbitus i les preses de possessió d’aquest, tot això referit a la societat francesa del moment. En aquesta classificació, és important les diferències reconegudes entre consums distingits, consums vulgars i consums pretensiosos, així com les distincions entre gustos de llibertat i gustos de necessitat. Alguns dels diagnòstics eren demolidors i reconeixibles cinquanta anys després a la nostra pròpia societat: «una expansió educativa i inflació de títols acadèmics, com a producte de la pressió que exercien fraccions de classe interessades a acumular capital cultural; credencials que una vegada obtingudes en massa es devaluaven ràpidament al mercat laboral, deixant de nou desprotegides aquelles fraccions amb menor capacitat de defensar-se atesa la seva escassetat de capital social, normalment associat amb l’origen de classe; redefinició, aleshores, d’antics oficis i aparició de noves professions centrades en les relacions públiques i la promoció de nous estils de vida perquè els desplaçats poguessin treure partit del capital cultural adquirit fora de l’escola».
La tercera part mostra detalladament els diferents estils de vida i els reprodueix analitzant diversos paràmetres, com ara la decoració de l’habitatge, el menjar, les diversions, el vestit o la música, exposant les característiques associades al sentit de la distinció (a les classes dominants), de la bona voluntat cultural (a les classes mitjanes) i a l’elecció del que és necessari (a les classes populars). Bourdieu demostra que, encara que creixin les classes mitjanes i la generalització del consum, les diferències de classe es mantenen, es reprodueixen i, fins i tot, s’accentuen, cosa que és contrari a l’opinió generalitzada que advoca que el creixement de les classes mitjanes produeix una cultura de masses homogènia a les principals societats del capitalisme modern.
El febrer del 2025, l’editorial Garbuix Books ha publicat la novel·la gràfica La Distinción (La distinction, 2023), amb guió i dibuix de Tiphaine Rivière, amb traducció al castellà de Marta Armengol. L’autora francesa reinterpreta lliurement el llegat de Bourdieu, emprant el potencial pedagògic del llenguatge del còmic per explicar de forma didàctica les conclusions del clàssic assaig, actualitzant-les a la societat actual, i emprant una terminologia accessible per als lectors, especialment per als joves que puguin rebutjar la densa lectura del llibre original en què es basa. D’aquí ve l’elecció de l’argument i els protagonistes de la història. La novel·la gràfica comença amb el primer dia de classe d’un professor substitut de socials, concretament, de la matèria de Cultura i estils de vida, a estudiants d’últim curs d’un institut parisenc.
Més tard, descobrirem que el professor és en realitat un «trànsfuga de classe», ja que el seu pare és agricultor i aspirava que el seu fill l’ajudés al camp i heretés el negoci familiar, cosa que ja s’ha fet a la idea que no passarà. El seu company de pis pertany a la classe alta, per la qual cosa podrà recopilar dades fonamentals en la seva estratègia de poder mostrar als estudiants exemples de diferències en els gustos associats a les classes socials i no, precisament, als diners que tinguis, que és la primera resposta que li donen només començar la classe. Els estudiants tindran un comportament que és el somni de tot professor avui dia: seguiran les indicacions del professor per analitzar fora de classe els seus gustos personals i els de la seva família, intentaran reflexionar sobre el que opinen i les diferències entre els gustos exposats i comentaris del professor, i, fins i tot, una de les alumnes decidirà llegir-se a la seva llar el llibre original de Pierre Bourdieu, cosa que sorprendrà a ella i al lector de la novel·la gràfica, especialment quan contemplem que el comportament dels seus pares està literalment explicat al llibre. Els joves adolescents reaccionaran de manera irada en identificar el comportament propi i dels seus familiars a través de les pautes explicades pel professor. El lector de la novel·la gràfica pot ser que visqui també emocions similars si s’identifica en algun dels comportaments mostrats.
L’autora escull el recurs d’una classe d’institut i un professor que va explicant al llarg de les diferents sessions les conclusions de Bourdieu. Aquesta elecció és fonamental per fer un calidoscopi de la societat a través dels companys de l’aula que, aparentment, deixen de ser iguals quan cadascun arriba a les seves llars respectives. Especialment xocant és la vinyeta en què un dels alumnes descobreix que la mare del seu amic està netejant el pis d’una altra amiga de la classe. El professor llegeix als seus estudiants diverses entrevistes a persones que es podrien associar a diferents estrats socials, i a partir de les respostes els alumnes interpreten les hipòtesis plantejades a classe, que emulen les conclusions del llibre de Bourdieu.
«Els humans som complexos i no se’ns pot encasellar en una sola categoria, però les teories sociològiques es basen en estudis estadístics: si el 80% d’una categoria de gent es comporta de la mateixa manera, té sentit preguntar-se per què», afirma el professor en una de les vinyetes, mentre els indica quin és l’exercici a desenvolupar: «El que demostra Bourdieu és que allò que ens agrada i allò que no ens situa socialment. Us proposo que intenteu entendre els vostres determinismes socials i com condicionen les vostres vides». Els estudiants descobriran sorpresos que l’opinió que el golf o l’òpera simplement no els agrada i és una cosa que no té res a veure amb el fet que sigui car, en realitat està relacionat amb el concepte que Bourdieu anomena com «el gust de la necessitat» a les classes populars, per explicar per què no ens agrada allò que no podem obtenir: «Uns gustos lliures impliquen distanciar-se de la necessitat. Un gust marcat per la necessitat és el contrari, el resultat d’interioritzar una sèrie de límits. Els gustos del proletariat es formen a través de l’estima a les coses a les quals estan condemnats, les que entren dins de les seves possibilitats… quantitat per sobre de qualitat, coses útils, pràctiques, fàcils de netejar i resistents. Bourdieu escriu que la idea del gust és típicament burgesa, ja que pressuposa una llibertat absoluta d’elecció absoluta». Curiosament, amb aquesta afirmació, semblaria que la lectura de còmics pogués resultar classista, encara que, en aquest cas, no existirien estratègies de conservació ni de limitació per entrar-hi. Aprofiteu-ho.
Catalunya Plural, 2024 
