Durant molts anys, una de les crítiques més freqüents al PP va ser que semblava obstinat a agreujar a Catalunya i Euskadi amb la condició d’enfortir la seva massa electoral fora dels territoris esmentats, tenint en compte que en ells no es projectava mai molt de marge de millora, fes el que fes. L’emergència de Vox en el panorama polític i el desplaçament de la centralitat política de la qüestió territorial a altres assumptes va provocar que aquest argumentari caigués en desús.
El gir dretà del PP (un gir que es va començar a donar a escala internacional, vaga dir) va anar acostant cada vegada més les posicions de PP i Vox i, d’aquesta manera, es van anar enfocant els debats més en la qüestió migratòria i en altres temes amb els quals competir de tu a tu amb la ultradreta canònica i oficial d’aquest país. Però que ningú s’emporti a engany: simplement es va aparcar el tema, no es va superar en cap sentit.
D’aquesta manera, en la recent Conferència de Presidents celebrada a Barcelona l’ocasió era adequada per a reobrir el calaix de la plurinacionalitat. L’estrena de la traducció simultània en un esdeveniment d’aquestes característiques es prestava a això. Encara i amb aquestes, el PP va optar de manera astuta pel més convenient als seus interessos: tenint a Ayuso pel mig, era preferible no desgastar molt a cap dels altres barons. I ella encantada, clar. Qualsevol oportunitat de poder presentar-se com la cap de l’oposició efectiva és una cosa que no es pot desaprofitar.
Isabel Díaz Ayuso ja va advertir que marxaria si es començava a parlar en una llengua que no fos “l’espanyol”. Òbviament, sabia que això anava a succeir, amb el que no podem passar per alt la teatralitat de l’escena. No obstant això, crec que cal destacar alguna cosa més enllà de la posada en escena. Per a això, haurem de distingir si més no entre dues capes en el seu discurs.
En la seva capa exterior, la que s’explicita, l’ús de la llengua castellana obeiria simplement a un exercici de practicitat: si tots els interlocutors coneixen bé aquesta llengua, no té sentit que s’utilitzi una altra que genera unes certes incomoditats (la utilització d’una orellera per a escoltar la traducció simultània). Així, la crítica a l’ús de la traducció no seria una forma de discriminació o de rebuig a la diversitat cultural sinó, tot el contrari, una manera d’assenyalar que aquesta incomoditat només té sentit des de l’òptica del supremacisme dels nacionalismes perifèrics que prefereix molestar abans que abandonar les seves aspiracions.
En la seva capa interna es produeix la veritable batalla ideològica. L’assenyalament de la traducció simultània seria a penes una excusa com qualsevol altra. En canvi, hauríem de reparar en un altre element.
La referència a la llengua com a “espanyola” i no com a “castellana” no és simplement una elecció lingüística, perquè en el context d’Ayuso no és possible un exercici de sinonímia. En aquest cas, es dona clarament un exercici d’assimilacionisme i una voluntat d’enfosquir a la resta de llengües de l’Estat espanyol, relegant-les a una espècie d’estatut regional, quasi anecdòtic (la llengua com un altre element més del folklore, i no com a part fonamental de la identitat d’una comunitat). És a dir hi hauria una llengua per a tots els espanyols (“l’espanyola”), i altres de segona categoria que serien apèndixs regionals. D’aquesta manera, l’elecció de parlar en català, basc o gallec significaria una preferència per una llengua que té un estatut relegat, inferior i, per tant, només pot produir-se des del fanatisme d’un nacionalisme que s’entossudeix a afirmar una plurinacionalitat inexistent (i la negació de la plurinacionalitat sí que va ser expressada explícitament per Ayuso en la roda de premsa posterior).
En aquest context, hi ha qui considera que el fet que el PP tregui a passejar els seus fantasmes centralistes i negadors de la diversitat plurinacional d’Espanya no pot sinó afermar la majoria del PSOE per a acabar la legislatura. Referent a això, tinc els meus dubtes. No és cap novetat que el reforç identitari es dona moltes vegades com a resposta al menyspreu de l’altre, però tampoc és cap sorpresa el reflux antiplural del PP.
Així les coses, es pot dir que no hem après molt d’aquest nou episodi, ni per a bé ni per a mal. Si potser, es confirma que Ayuso no sembla tenir límits a la vista i que, per més esforços que es facin, Espanya està lluny d’acceptar còmodament i de manera majoritària la seva realitat plurinacional.
Catalunya Plural, 2024 
