Eren prop de les 18.00 h. i el sol queia a plom sobre el nou Parc de les Glòries. Sense res a fer fins una estona després, vaig decidir fer una volta amb la bicicleta per la zona i, així, poder veure en la seva integritat com havia quedat la seva última reforma. Gairebé sense pensar-ho, em vaig dirigir cap a les dues noves fonts anomenades miralls d’aigua. Pels no les hagueu pogut veure, es tracta de dos enormes blocs de pedra de menys d’un metre d’alçada, encara que aquesta es va adaptant a l’evolució del terreny; uns tres o quatre d’amplada i, també a bon ull, uns 10 o 12 metres de llarg.
Des de diverses parts de la superfície elevada sorgeix un flux d’aigua de forma contínua que acaba abastant la totalitat del conjunt generant una làmina, d’aquí el mirall, d’uns cinc o sis centímetres d’aigua que acaba per vessar i caure cap a la superfície del terra, travessant unes reixetes metàl·liques i alimentant un circuit. La imatge del conjunt és relaxant alhora que refrescant i s’intueix, per part dels dissenyadors i arquitectes, l’objectiu de transmetre certa pau mentre reflecteix el cel de la ciutat a la vegada que s’aconsegueix baixar lleugerament la temperatura de la zona. No obstant això, com en tantes ocasions, això no sembla ser l’ús que ha acabat tenint aquesta instal·lació.
Va ser el filòsof i sociòleg Henri Lefebvre qui, a la seva cèlebre obra La producció de l’espai, va introduir la complexitat que suposa la interrelació d’aquest amb aspectes com les relacions socials, els modes de producció o els imaginaris humans. Per a Lefebvre, l’espai es produïa en virtut de tres factors fonamentals: l’espai percebut, que no és altre que el més proper a la vida diària, quotidiana, aquell on es desenvolupen les pràctiques socials elementals, bàsiques, pròpies de l’existència de grups humans en un context i un moment històric donat. Accions com caminar, fer esport, asseure’s a descansar o conversar, fer un botellón o simplement esperar creuar un semàfor formarien part d’aquesta tipologia.
En segon lloc, hi ha l’anomenat espai concebut, que és l’espai del poder, de la imposició, aquell que pretén físicament imposar-se i determinar el tipus d’ús que se’n fa. Són l’urbanisme, els dissenys arquitectònics, la disposició del mobiliari urbà, la determinació del sistema de transport… els miralls d’aigua. I finalment, però no menys important, ja que és impossible determinar la producció de l’espai sense tenir en compte la interacció contínua i inextricable dels tres factors, l’espai viscut. Es tracta de l’embolcall simbòlic de l’espai, és a dir, aquella esfera que ens transmet i alliçona, on es troben codificats els usos, les disposicions, el manual d’ús però que, alhora, també deixa veure la potencialitat de l’emancipació, les formes d’escapament, de subversió, de resignificació de tot allò que suposa l’espai. Són els contenidors que es fan servir per a barricades, els camps de futbol improvisats en places i carrers, les regles que prohibeixen o limiten determinats comportaments i activitats, són les projeccions d’ús imaginàries i imaginatives, que els dissenyadors dels miralls de l’aigua van determinar que tindria la seva obra, el relax, la contemplació. Són també el seu ús com a piscina i àrea d’esbarjo infantil.
Mentre contemplava les dues grans mols de pedra amb aigua on un nen i una nena recent apareguts, d’entre quatre i sis anys, jugaven, xipollejaven i es refrescaven en aquella calorosa tarda, no vaig poder deixar de pensar precisament com a pesar de dècades de coneixement acumulat sobre l’ús de l’espai, els arquitectes i dissenyadors continuen mantenint aquest pensament naïf en el qual les seves projeccions intel·lectuals i plans mil·limètricament calculats acaben per ser rebutjats pel simple ús humà diari. És que no van pensar que alguna cosa així no acabaria passant?, és que no era evident que els miralls de l’aigua acabarien per conformar una enorme piscina improvisada per l’ús i el gaudi dels nens i nenes de la zona? L’espai no es troba limitat i confeccionat per allò que uns polítics hagin determinat i uns tècnics urbanístics hagin pensat, sinó la major o menor massa de gent que en farà ús.
Mentre pensava a retirar-me, ja que havia d’acudir a la cita per a la qual estava fent temps, un senyor gran, amb els cabells totalment cans i un caminar lent i complicat, es va dirigir a la mare de la parella de nens que jugaven. Asseguda plàcidament en un dels bancs que miren les fonts, la dona, les vestimentes i l’aspecte físic de la qual evidenciava un origen asiàtic, va veure com el joc dels seus fills era reprimit per l’ancià passejant. Aquesta, en rebre la reprimenda, va ordenar a la parella que baixessin de la font, tornessin a posar-se les sabatilles i s’assequessin. D’aquesta manera, el poder, l’espai concebut d’una font pensada única i exclusivament per ser observada en tedioses i caloroses tardes, es va fer present a la veu dura i assertiva d’un veí de Barcelona.
Catalunya Plural, 2024 
