Aquesta primavera he dedicat 2 dissabtes a parlar amb més d’una vintena de persones que no coneixia prèviament. Hem discutit sobre la ira, l’amistat, la democràcia i també sobre temes d’actualitat política i social. Ha estat una experiència molt intensa emocionalment i intel·lectualment. Organitzada per l’Institut Català Internacional per la Pau i el Centre d’estudis de temes contemporanis, l’Àgora de debat democràtic vol ser un espai de trobada entre persones de diferents professions i orígens, amb posicions ideològiques diverses, amb la intenció de fomentar el diàleg i enfortir la democràcia.
La trobada s’estructurava durant 3 dissabtes en horari de matí i tarda, només vaig poder assistir al primer i al tercer i em vaig perdre una fantàstica conferència de la filòsofa Begoña Román sobre l’amistat, que va deixar absolutament embadalits la resta de participants el segon dissabte.
El primer dissabte el tema de debat era la ira i dinamitzava la sessió l’escriptor Raül Garrigasait de la Casa dels Clàssics. Calia portar llegit de casa un fragment del llibre La ira de Sèneca. Crec que va ser un encert aquest plantejament, ja que va permetre establir un diàleg a partir d’un tema conegut que a tots ens afecta i que alhora no crea barreres com alguns temes d’actualitat que poden ser més polaritzadors. El bon saber fer del dinamitzador i les ganes de participar dels assistents van fer que la trobada fos molt intensa i rica a tots els nivells.
El tercer dissabte portava la sessió el catedràtic de ciència política Ferran Requejo i els textos per llegir eren dos interessantíssims fragments de la Història de la Guerra del Peloponès de Tucídides i el debat es va centrar en la democràcia, el poder i la guerra.
M’agradaria destacar algunes virtuts d’aquesta proposta:
En primer ressaltar com és de contracultural, en aquesta societat nostra d’urgències i relacions superficials, estar gairebé 8 hores mirant-se a la cara amb altres persones i escoltant-se sense presses. Fins i tot en espais on existeixen mecanismes democràtics, penso per exemple en els claustres de les nostres escoles, rarament es donen processos d’escolta i comunicació d’aquesta intensitat.
En segon lloc, la riquesa que representa l’oportunitat de debatre amb persones de posicionaments ideològics diferents i alguns casos antagònics. Tenim una societat molt diversa, però cada cop més tancada en bombolles socials i ideològiques que no es comuniquen entre si. Això porta als processos de polarització que tots coneixem i que tant perjudiquen el diàleg. Sense espais com el que aquestes trobades representen aquest diàleg serà cada cop més difícil sinó directament impossible.
D’altra banda, en un món i unes relacions socials cada cop més dominades per les xarxes socials amb els seus missatges breus i polaritzadors, és també una experiència gairebé revolucionària estar tantes hores davant de persones de carn i ossos i escoltar les seves idees i arguments sense haver-hi de reaccionar de manera digital.
Per altra part, tenim una democràcia formal, però que està lluny de ser una democràcia real. Els parlaments poques vegades són espais de debat real i molts suposats debats públics són només intercanvis de relats prefabricats. La democràcia no ha de ser només unes normes i unes institucions, sinó un espai de discrepàncies compartides i de debats reals. Si no fabriquem espais on es donin aquests debats la democràcia continuarà empobrint-se i en perill de desaparèixer.
A més a més, cada cop vivim en societats més diverses. Molts defensem que aquest fet és positiu, però sovint aquesta diversitat no conviu, ni comparteix espais de trobada. Una societat molt diversa sense comunicació entre els seus grups serà una societat amb més tendència al conflicte i a la visió de l’altre com un perill. Un motiu més per valorar la proposta de l’Àgora de debat democràtic.
Tornant al funcionament del debat, també voldria ressaltar que el diàleg va ser fluid i sincer i que va haver-hi molt bona entesa, però també ens vam encallar en algun tema i va haver-hi silencis en alguns moments. El diàleg real mai no és senzill, ni és fàcil abordar totes les qüestions. Aquests espais de trobada són molt necessaris, però tampoc no resolen per si sols les diferències que tensionen les nostres societats.
Com a crítica al plantejament, crec que entre els participants hi havia massa universitaris, professors i doctorats. Una sobrerepresentació de les classes universitàries i professionals. Caldria estendre l’experiència a diferents professions i classes socials i obrir el debat a altres àmbits de la societat.
Finalment, dos sentiments contradictoris: El primer d’estranyesa en sortir de la trobada i pensar que difícilment coincidiré amb aquestes persones amb qui he compartit hores intensíssimes i m’he sentit estranyament proper. Confio que l’atzar em faci retrobar-ne almenys algunes en el futur. El segon, un sentiment de ràbia i impotència en tornar a connectar les notícies i veure alguns líders construint relats absolutament falsos i manipuladors que destrueixen tota possibilitat de diàleg. Necessitem diàleg per recosir la societat, però també confrontació i rebuig cap als que no els importa destruir les condicions per a la democràcia amb tal de consolidar el seu poder.
I per acabar agrair a Pablo Aguiar i a l’ICIP haver-me convidat a una experiència tan enriquidora i desitjar que la iniciativa continuï i pugui celebrar moltes més edicions. Només amb persones i organitzacions com aquestes ens en sortirem.
Catalunya Plural, 2024 
