Cada poc temps surt una o altra noticia al voltant de com l’actual Ajuntament s’ha posat en marxa per a commemorar el centenari de l’Exposició Internacional de 1929, que lloa amb passió per a justificar unes intervencions que, ben fetes, poden ser providencials per a vincular més als barris d’aquesta centralitat a partir de mesures que combinin record amb utilitat.
Si anem directes al primer és necessari parlar de com aquests honors al 29 haurien de ser molt rigorosos amb la Història de la Barcelona de la dictadura de Primo de Rivera, increïble pel segell arquitectònic que deixà en allò bo i en allò dolent, de ser una de les cares més desconegudes de la ciutat amb el cooperativisme als polígons com camps de concentració, on resisteix íntegre del de Can Peguera.
En aquesta memòria també hauria de figurar com l’Exposició es gestà durant un llarg període amb diversos actors entrelligats del que avui anomenem distintes sensibilitats, com l’inventor Pich i Pon, del partit Radical, al que construí la casa a rambla de Catalunya el president de la Mancomunitat, qui en realitat deixà la seva estela sense firma, Josep Puig i Cadafalch, a la menyspreada plaça de Catalunya i a tot el projecte monumental de la muntanya, on els canvis polítics comportaren demolir quatre barres, retornades a la nostra centúria.
Francesc Cambó, el gran polític català del primer terç del Nou-cents malgrat totes les seves pestilències, també fou de la partida del que havia de ser una mostra d’indústries elèctriques i esdevingué, sense desviar-se d’aquest esperit, una glorificació d’allò espanyol des de postulats d’urbanisme mig feixista. Bona prova del que dic és com el Palau Nacional s’emmarca per les torres venecianes, que deixem enrere per l’avinguda de Maria Cristina, la dels espàrrecs durant els fasts i escenari el 1933 d’una desfilada paramilitar de les Joventuts d’Esquerra.
Si es vol reivindicar el 29 ha de ser des de l’autocrítica. En realitat, si volen ser coherents, el lògic fora desplegar una activitat de pedagogia urbana de la mencionada Can Peguera a barris com la França Xic i tots els jardins de la muntanya, que a les dècades prèvies a la festa, que es pagà fins a 1973 mitjançant un impost municipal, urbanitzaren i dotaren d’un verd característic aquest racó abans cèlebre pels merenderos per a les classes humils.
Anar d’un segle a l’altre, del 29 al 29, pot ser una altra porta pel progrés de Barcelona com que les hem apuntat durant les darreres setmanes. En aquest cas, l’inici pot aplaudir-se per trencar amb el mur d’una plaça d’Espanya indigna del seu nom, ja que és inútil pels vianants i la comunicació ciutadana. La majoria, ni tan sols temeraris com servidor, mai ha trepitjat el seu interior; així doncs, la solució en marxa és òptima i fóra d’agrair aplicar-la a Francesc Macià, citant una de les tantes àgores que no ho són.
Des de fa anys medito sobre com el Paral·lel, que continua amb els seus sempiterns clarobscurs, ha de ser la connexió perfecta entre el Port i la Fira. El tramvia, des de l’estació de Sants, rellançaria l’avorridíssima avinguda Tarragona i faria del Paral·lel l’eix per a enllaçar dos centres fonamentals per a l’economia barcelonina.
Aquest tramvia no només tindria aquesta funció de mobilitat entre aquesta parella, sino que apuntalaria altres rovells de l’ou, com Montjuïc, encara sense èxit a la seva comprensió d’illa de museus malgrat tenir-ne molts concretats en pocs metres que ofereixen programació no tan sols destinada als turistes.
Pensen amb això del 29 a la ciutadania? Ara, mentre anava cap a una altra banda, s’ha aparegut al meu cap l’aerobús. Recordo haver escrit com a altres ciutats, una de les paradigmàtiques seria Niça, el tramvia és el mitja per a arribar a l’aeroport.
Per a moltes persones Barcelona acaba a plaça d’Espanya. La Gran via que continua oculta les barriades muntanyeses, com la Font de la Guatlla, i les essències d’Hostafrancs, Sants i la Bordeta. La carretera d’aquesta darrera neix o mor, depèn de com es miri, després de tot el soroll de l’epicentre, per a manegar el seu itinerari de tota la vida, mític i anònim.
Durant dècades, quan tornàvem des de l’Aeroport del Prat, reconèixer el rostre comtal al seu ingrés fou quelcom bastant horrorós, més encara al cantó mar, quelcom remeiat amb la Ciutat de la Justícia, primer pas d’una actuació per parcel·les que tant de bo propici tallar la cinta de Can Batlló, un dels potencials centres que reuneixi barris, en aquest cas dels dos cantons de la Gran Via.
Si continuem arribarem a l’estació de La Campana, a reivindicar per singular i amb metres i més metres que urgeixen ser narrats per a tots com a complement a la seva cessió al veïnat; si això passes es cosiria amb aquesta parcel·lació de la Gran Via que imbricaria molt millor molts barris, a més d’exhibir un altre punt de vista a escala patrimonial, a hores d’ara un dels assumptes pendents d’aquesta administració, que tapa aquestes negligències amb grans anuncis.
No fora bona idea donar nova vida als jardins fent-los refugis climàtics on s’impulsarien activitats que, per exemple ressuscitessin la Font del Gat? No fora bona idea somniar amb un Montjuïc més enllà de grans esdeveniments i que tingués activitat dia a dia? Potser així eliminaríem la por a la inoperància de la muntanya màgica.
Per a acabar amb aquest quadre d’hipotètiques millores basat en la federalització de la pluralitat des de transports, equipaments i el fet de reforçar vincles crec que un bon final ha d’entroncar amb els primers paràgrafs. A la Catalunya del 2000 cap endavant, potser tot començà amb l’adeu de Maragall, la Història ha sigut manipulada per la classe política amb les ben sabudes conseqüències. L’Exposició del 29 no suscitarà tantes passions, i per això mateix retre-li honors ha de servir al present, no des de l’eslògan, sinó des d’una visió de llarga volada que pugui anar més enllà de quatre tòpics. Si s’empren des de la Història han de ser objectius amb el que foren aquells anys. Que no ho facin de forma tan bàsica com amb el centenari del Metro i que, per favor, siguin coherents des de la reflexió amb les opcions que podria suposar 2029 per a Montjuïc i la immensitat dels seus voltants.
Catalunya Plural, 2024 
