L’atac estatunidenc contra posicions militars a l’Iran, perpetrat en la matinada del dissabte, marca una nova escalada en una crisi regional que porta mesos empenyent al món cap a una incertesa cada vegada més perillosa. El que va començar com una operació de càstig contra els grups armats proiranians a Síria i Líban ha acabat traslladant el conflicte directament a l’interior de l’Iran, la qual cosa obre escenaris inquietants per a l’estabilitat global i qüestiona, una vegada més, la deriva bel·licista de les aliances occidentals a Orient Pròxim.
L’ofensiva —confirmada pel Pentàgon com a “resposta proporcional” als últims atacs contra bases estatunidenques a l’Iraq— ha estat presentada per Washington com una acció quirúrgica, destinada a destruir instal·lacions vinculades a la Guàrdia Revolucionària iraniana. No obstant això, les conseqüències d’aquest atac van molt més allà de la seva dimensió tàctica. No és només un bombardeig més. És una acció que, en l’actual context regional, pot funcionar com a catalitzador d’un conflicte de majors dimensions.
Des de l’inici de la guerra a Gaza, Benjamin Netanyahu ha buscat amb insistència arrossegar a l’Iran a l’epicentre de la confrontació. El Govern israelià porta mesos promovent atacs preventius, operacions de sabotatge i bombardejos selectius sobre objectius iranians a Síria i Líban. La hipòtesi d’una gran guerra regional —amb Israel i l’Iran com a actors principals, i els Estats Units com a aliat directe de Tel Aviv— és un escenari llargament contemplat en els despatxos militars israelians. El que fins fa poc semblava una possibilitat remota avui comença a adquirir perfils perillosament concrets.
Netanyahu i la política de l’abisme
No s’entén l’actual dinàmica d’escalada sense detenir-se en la figura de Netanyahu, probablement el dirigent que més ha apostat per la desestabilització regional com a estratègia de supervivència política. Des d’octubre, el primer ministre israelià ha utilitzat el genocidi a Gaza per a blindar el seu Govern, desplaçar el focus d’atenció dels seus processos judicials per corrupció i relegitimar-se com a líder fort en temps de guerra.
Ara Netanyahu ha optat per una perillosa fugida cap endavant: desplaçar el conflicte cap a l’Iran sota el pretext que el programa nuclear iranià estava literalment “a setmanes” de completar-se. Alguna cosa que, si bé ningú pot confirmar amb certesa, és una cosa que es Netanyahu ve repetint des de fa anys. En aquest sentit l’estratègia no és nova, però sí la seva actual intensitat i descaradura. Israel ha multiplicat les seves operacions en territori sirià, ha intensificat els seus atacs contra milícies proiranianes a l’Iraq i Líban i ha pressionat obertament als Estats Units perquè actuï contra Teheran.
Encara que l’administració Trump ha tractat de presentar l’operació com un acte defensiu limitat, el seu efecte polític és inequívoc: legitima el discurs de Netanyahu, tensiona encara més la situació regional i acosta a l’Iran i a Israel a una confrontació directa. És difícil imaginar que Teheran no respondrà, encara que sigui de forma continguda, a aquest atac en el seu propi territori. I és encara més difícil pensar que Israel no aprofitarà aquesta resposta per a escalar el conflicte.
Conseqüències imprevisibles per a un ordre internacional erosionat
La progressiva militarització del conflicte a Orient Pròxim amenaça amb reconfigurar no sols l’equilibri de forces a la regió, sinó també els precaris consensos internacionals que han intentat contenir, fins ara, una guerra oberta. Europa es troba atrapada en una posició de feblesa estratègica: incapaç de frenar a Netanyahu, subordinada a les decisions estatunidenques i cada vegada més qüestionada per la seva doble moral en matèria de drets humans, evidenciat pel seu silenci davant la catàstrofe humanitària a Gaza.
Rússia i la Xina, per part seva, observen la deriva amb interès estratègic. Moscou ha mantingut una posició ambigua, combinant crítiques formals a Israel amb una creixent cooperació militar amb Teheran. Pequín, que havia tractat de posicionar-se com a mediador regional en els últims anys, podria aprofitar la crisi per a reforçar la seva influència a l’Iran i als països del Golf, erosionant encara més l’hegemonia occidental en la zona.
L’altre gran damnificat d’aquest escenari és el dret internacional. La normalització d’atacs preventius, bombardejos selectius i operacions extraterritorials sense mandat de l’ONU ha buidat de contingut les institucions multilaterals. El Consell de Seguretat roman bloquejat, la Cort Penal Internacional és desautoritzada per les potències occidentals quan les seves decisions incomoden i la diplomàcia ha quedat relegada a un paper purament decoratiu.
L’abisme com a estratègia
La gran qüestió que s’obre és fins a quin punt Netanyahu està disposat a portar la seva política de l’abisme. Tot indica que, mentre la comunitat internacional continuï tolerant la seva deriva bel·licista, Israel continuarà empenyent a la regió cap a una guerra de majors dimensions. El problema no és només el risc militar, sinó les conseqüències polítiques, econòmiques i humanitàries que una conflagració oberta entre Israel i l’Iran podria desencadenar.
Més de 30.000 persones han mort assassinades a Gaza. El sud de Líban sofreix atacs gairebé diaris. l’Iraq torna a convertir-se en un tauler d’operacions per a potències estrangeres. I ara, amb aquest atac a l’Iran, s’obre una nova fase en la qual els errors de càlcul, les represàlies creuades i les pressions internes poden precipitar un conflicte que ningú podrà controlar. El món assisteix a aquest procés amb una mescla d’impotència i cinisme. Els mateixos governs que exigeixen contenció a Ucraïna aplaudeixen les operacions preventives a Teheran. Els que bloquegen la venda d’armes a Rússia, l’acceleren per a Israel. I els que condemnen les violacions de drets humans a Veneçuela o Nicaragua, callen davant els crims de guerra documentats a Gaza.
Catalunya Plural, 2024 
