Tot i la contestació interna que arrossega des del 2009 i les seves cada vegada més minvades capacitats militars, els seus aparells repressors segueixen tenint el control intern del país i manegen dos terços de l’economia. Les elits continuaran resistint, i l’oposició està dividida, tant internament com a l’exterior, i en aquests moments no reuneix les condicions per a un aixecament generalitzat en un país que és objecte d’atac extern. Però sí que cal esperar un augment de la repressió.
Cap intervenció exterior, des de l’Afganistan 2001, l’Iraq 2003, fins a Líbia 2011, va portar estabilitat a aquests països. I encara menys cal esperar-ho en un país de dimensions més grans i 92 milions d’habitants. Totes les intervencions d’aquest estil han demostrat una superioritat en la guerra tecnològica, però han patit de manca de planificació de la postguerra i de transicions inclusives. Un clar exemple és la violència sectària que es va desfermar a l’Iraq després de l’enderrocament de Saddam Hussein, prohibint el totpoderós partit Baas. El fet de no integrar en la transició un partit que fins aleshores ho dominava tot i tenia dos milions d’afiliats, va contribuir, entre altres coses, a que penetrés el terrorisme sunnita al país i passés molts anys atemptant contra enclavaments xiïtes, provocant un aferrissat conflicte confessional intern. Com més diverses són fins i tot les ètnies i confessions de la meitat de la població iraniana. L’exclusió de baaisme del nou sistema polític va portar a un domini de les milícies xiïtes pro-iranianes, que són les que han acabat per governar el país.
Mentre el principal objectiu declarat de l’operació Llibertat Duradora a l’Afganistan era desmantellar Al-Qaida, aquesta organització va passar dècades atemptant a Europa i als EUA. Van necessitar incrementar els recursos militars i financers per estabilitzar el país, ja que es va promoure un model molt dependent de l’ajuda exterior, però al final va tornar a caure a les mans dels Talibà.
Líbia és avui un país dividit territorialment i faccionalment parlant. La mateixa sort que podria córrer l’Iran per ser tan gran i tenir grups separatistes kurds i balutxis a zones frontereres que estarien disposats a aprofitar la situació, un escenari que Israel ja està explotant a Síria recolzant moviments separatistes en diferents regions. Un Iran entretingut en conflictes interns seria un gran regal per a Israel.
El tipus d’urani amb què es poden produir bombes, el 235, el tenien enriquit al 60% i per arribar a tenir potència de bomba havien d’arribar al 90%. L’Iran estava sent monitoritzat per la IAEA i sotmetent-se a supervisions periòdiques, com a fruit de la signatura de l’acord nuclear. Ara es podria sortir de l’acord, com va fer Corea del Nord el 2003, i tenir menys control del que vagi fent. I més si Veneçuela n’és el principal subministrador. Però més enllà d’això, cal esperar que, igual que amb Corea del Nord i Rússia, sigui la Xina qui li posi la cirereta davant de qualsevol temptativa nuclear amb fins bèl·lics. Tot i això, ara mateix se li ha donat un cop a les seves capacitats nuclears, que hauria de reconstruir.
Encara que cal esperar que prengui represàlies, no aniran gaire lluny. A banda que els seus aliats més potents, com Rússia, ja han manifestat que no s’involucraran en la guerra, cal esperar que respongui al seu estil habitual, atacar bases dels EUA a la regió, atemptats als EUA i fins i tot Europa, o contra representacions d’aquests en altres zones del món.
El sistema nacional d’alertes terroristes dels Estats Units ha elevat el risc d’aquesta amenaça a conseqüència de l’atac, en un moment en què Trump té totes les forces, inclosos els marines, emprats en les deportacions. Els seus votants es veuran traïts, reobre un debat que va costar molt tancar al país, el dels interessos nacionals versus ingents despeses militars en guerres llunyanes que no els comporten cap benefici. En un moment en què es dispara el deute intern, una extensió d?aquesta guerra, si es manté el tancament de l’estret d’Ormuz i el petroli arribés a superar els 150 USD/barril, repercutiria en augment inflacionari i la temuda recessió.
Catalunya Plural, 2024 
