L’Ajuntament de Barcelona ha escollit recentment José Antonio Donaire, professor de geografia i expert en turisme de la Universitat de Girona (UdG), com a nou Comissionat de Turisme. Donaire és un excel·lent científic i un gran professional que ha elaborat documents tècnics i propostes de regulació molt coneguts. Com a membre actiu de la societat civil ha participat activament en la promoció i el lideratge del Compromís Nacional per a un Turisme Responsable. Fins aquí, no hi ha res a criticar, més enllà que Donaire i jo no compartim marc teòric. El fet a assenyalar aquí no és la figura de Donaire, sinó la intencionalitat i la performativitat que s’amaga darrere la seva designació per part de l’equip de govern de la ciutat. L’alcalde Collboni ho ha deixat clar: ‘Passar de la promoció a la gestió’. Perquè es tracta d’això, de gestionar una situació, no de canviar-la.
Va ser el sociòleg francès, deixeble de Pierre Bourdieu, Loïc Wacquant, el que analitzant les dinàmiques de canvi social que es van produir a l’Occident capitalista a partir dels anys 70, és a dir, el pas del capitalisme fordista al nou model neoliberal, va descobrir i assenyalar que part de la nova forma de fer política semblava comptar amb un fort component dramàtic. Un dramatisme que no estava relacionat amb cap succés infortunat, sinó amb la representativitat, és a dir, amb la teatralització de la vida pública. La política, i els polítics, a partir d’aquell moment no només havien de prendre decisions i emprendre accions, sinó que les havien de dramatitzar impulsant el sentiment davant del cos electoral que s’estava fent alguna cosa, s’estava actuant. A un problema evident, no pas una solució adequada, sinó una actuació encertada.
La decisió del govern de Collboni pel que fa a la designació d’un Comissionat de Turisme encaixa perfectament en aquest marc de decisions neoliberal. Després de dos anys al capdavant de l’Ajuntament i sense horitzó de poder dur a terme cap mesura efectiva en cap dels camps en què un ens municipal té competències, i davant les manifestacions de descontentament que la ciutadania no només organitza, sinó que també manifesta en enquestes, informes i notícies, no queda altra cosa que fer una mica de teatre.
Aquesta manera de fer no és exclusiva de l’actual PSC. Durant el període del convergent Xavier Trias es va posar en marxa una estratègia semblant. La diferència va ser que aquella no estava relacionada amb el turisme, sinó amb la qüestió urbana en general. A través d’un recurs discursiu centrat en el concepte d’Smart City, Trias va voler fer-nos pensar que comptava amb la vareta màgica per solucionar els problemes de la ciutat: la tecnologia, una cosa imbatible, doncs, qui pot estar en contra d’una ciutat intel·ligent?
La designació d’una persona d’una alta qualificació i experiència científica i tècnica com Jose Antonio Donaire permet aquesta dramatització, traslladant a l’opinió pública, no només que s’està fent alguna cosa sinó que, a més, s’està fent comptant amb els millors professionals. No obstant, aquesta acció de tipus fetitxista no deixa d’ocultar una altra de les principals característiques de la problemàtica turística en una ciutat com Barcelona: que no es tracta de posar en marxa mesures de tipus tècnic que permetin gestionar la situació, sinó de prendre decisions de profund calat polític que determinin, d’una vegada i per totes, el futur del turisme a la ciutat. No es tracta de gestionar, es tracta de governar.
D’aquesta manera, allò que necessita Barcelona no és únicament un Comissionat de Turisme que actuï dins del marc d’unes polítiques neoliberals, sinó polítics, i també tècnics, valents i decidits que prenguin decisions conduents al decreixement i la diversificació econòmica, a la lluita contra el canvi climàtic i al desenvolupament d’una vida saludable i activa amb unes polítiques turístiques per a la majoria, no pel sector turístic.
Catalunya Plural, 2024 
