En el panorama polític dels Estats Units, tradicionalment polaritzat entre un conservadorisme agressiu i un progressisme moderat, poques figures emergeixen amb la capacitat d’articular un discurs d’esquerres que no sols qüestioni les inèrcies del sistema, sinó que aconsegueixi obrir-se pas dins de les estructures de poder institucional. Zohran Kwame Mamdani és una d’aquestes excepcions.
Diputat en l’Assemblea de l’Estat de Nova York des de 2021, Mamdani, de 33 anys, fill del prestigiós acadèmic Mahmood Mamdani i la cineasta Mira Nair, s’ha convertit en una referència per a l’esquerra demòcrata que, després de les frustrades candidatures de Bernie Sanders en 2016 i 2020, cerca noves veus capaces de disputar el relat a l’establishment del Partit Demòcrata i enfrontar sense matisos qüestionis com la desigualtat econòmica, el racisme estructural o el paper dels Estats Units a Orient Mitjà.
Un ascens des de les bases
Zohran Mamdani va arribar a l’Assemblea estatal després de derrotar en les primàries demòcrates a Aravella Simotas, una política alineada amb el corrent majoritari del partit. Va ser una victòria significativa, no sols pel perfil ideològic de Mamdani —obertament socialista democràtic, membre dels Democratic Socialists of America (DSA)— sinó per la capacitat d’articular una campanya de base, secundada per moviments socials i sindicats locals, en un districte tradicionalment moderat del districte de Queens.
Des de llavors, Mamdani ha centrat la seva agenda en polítiques d’habitatge públic, justícia fiscal i drets dels immigrants, amb un discurs que evita la retòrica de compromís habitual en el Partit Demòcrata i que connecta directament amb el malestar d’amplis sectors urbans precarizados. A diferència de figures com Alexandria Ocasio-Cortez o Ilhan Omar, la notorietat mediàtica de les quals ha acabat obligant-les a maniobrar dins dels equilibris interns del Congrés, Mamdani ha mantingut fins ara un perfil de militància política de proximitat, combinant institucionalitat i activisme.
Israel i la fractura demòcrata
El nom de Mamdani va saltar al debat nacional al juny de 2025, durant un fòrum polític d’aspirants demòcrates a l’alcaldia de Nova York. Preguntat sobre si reconeixia a Israel com un “Estat jueu” i si participaria en una delegació oficial a aquest país, Mamdani va respondre de manera clara: “Em quedaré a Nova York. Planejo concentrar-me a dirigir-me als neoyorkins dels cinc districtes”.
La frase va tenir un efecte immediat. Mentre els sectors progressistes la van celebrar com un gest de coherència i valentia política, bona part de la direcció del Partit Demòcrata va reaccionar amb incomoditat. Les organitzacions sionistes estatunidenques i alguns grans donants tradicionals del partit van pressionar per a intentar marginar-lo políticament. No obstant això, aquesta reacció va confirmar també una evidència: la qüestió de Palestina s’ha convertit en una línia divisòria dins del Partit Demòcrata, que arrossega des de fa anys una fractura interna entre la seva ala institucional, alineada amb les tesis tradicionals de suport incondicional a Israel, i una nova generació de càrrecs electes i militants que plantegen una ruptura explícita amb aquesta doctrina.
El precedent Sanders i la maquinària demòcrata
La situació recorda inevitablement a la que va viure Bernie Sanders en 2016, quan l’aparell demòcrata, sota el lideratge de Debbie Wasserman Schultz en el Comitè Nacional Demòcrata (DNC), va intervenir de manera directa per a impedir que Sanders disputés amb garanties la nominació presidencial a Hillary Clinton. Els correus electrònics filtrats llavors per Wikileaks van confirmar l’existència de maniobres internes per a desacreditar la seva campanya i protegir a Clinton, la qual cosa va evidenciar la falta d’obertura del partit cap a corrents d’esquerres.
Aquella operació no sols va frenar a Sanders, sinó que va deixar com a ensenyament que l’establishment demòcrata està disposat a sacrificar capital polític i credibilitat pública abans que permetre que l’esquerra conquisti posicions de lideratge nacional. Des de llavors, encara que alguns referents progressistes han aconseguit guanyar escons i ocupar espais institucionals, les estructures de poder del partit han continuat blindades.
Pot Mamdani trencar aquest sostre?
La seva creixent visibilitat, especialment després de la seva intervenció sobre Israel, el situa com una referència inevitable per a l’esquerra demòcrata en un moment de descrèdit de la direcció del partit i de cansament social. El seu perfil és distint al de Ocasio-Cortez, Omar o Rashida Tlaib. És menys mediàtic però més doctrinal, amb una sòlida formació política i una agenda programàtica articulada entorn del socialisme democràtic clàssic.
El repte per a Mamdani serà evitar els paranys de la institucionalització que han acabat neutralitzant a bona part de l’esquerra demòcrata sorgida en l’última dècada. La capacitat de sostenir una agenda transformadora sense quedar atrapat en les dinàmiques de lleialtats partidàries i en el xantatge dels grans donants serà decisiva per a determinar si pot consolidar-se com a referent d’una esquerra estatunidenca amb vocació majoritària i no merament testimonial.
Catalunya Plural, 2024 
