Hola. Aquesta vegada passejarem pels racons que han propiciat aquest text. El primer és berlinès. La setmana passada vaig viatjar per Alemanya i, com sempre que surto fora, m’impressionà la immensitat d’espai urbà disponible.
Això és degut a que la capital teutona té una densitat de població de quatre mil habitants per quilòmetre quadrat, quatre cops menys que la barcelonina, poc comentada per ponderar-se la de L’Hospitalet de Llobregat, una de les majors d’Europa, a poca distància de la nostra protagonista.
Aquesta qüestió, la maleïda densitat, hauria de figurar a totes les agendes, però es prefereix ampliar l’Aeroport del Prat mentre es ven la comèdia de prendre mesures per a rebaixar el turisme.
Quan torno dels meus periples sempre es repeteix una sensació quan trepitjo El Prat: pur neguit que es reprodueix quan descendeixo de l’Aerobús i capto una insensata acceleració. Durant molts anys vaig identificar-la amb la personalitat comtal. No m’equivocava, doncs a les urbs aquesta es defineix mitjançant morfologies i disposicions espacials.
La de Barcelona queda marcada per aquesta concentració contraproduent d’éssers humans, més preocupant el darrer quinquenni, quan la població ha augmentat en més de cent-mil persones, el que no desperta cap alarma ni atenció mediàtica.
Vaig reflexionar sobre tots aquests ets i uts quan, de cop i volta, em vaig trobar sol a una avinguda berlinesa a menys de cent metres d’Alexanderplatz. El contrast era bestial i em feu recordar com poc abans, una tarda de dimecres, vaig anar a sopar al Bar Delicias per, tot seguit, gaudir d’una bella caminada amb moltes incidències degudes a com l’Ajuntament creu poder actuar de manera impune a llocs invisibles, com és natural ubicats a la perifèria.
Comencem aquest segon tram. Amb tanta calor no convé pas pujar, pel que vaig bellugar-me amb calma pel barri, topant amb més que substancioses informacions. Varis cartells protestaven contra la idea de violar la virginitat del turó del Carmel per a muntar un parc que ningú del veïnat ha reclamat. Aquest amenaça amb tallar el carrer per a que els autobusos V19 i el mític 24 no puguin completar el seu recorregut, tot molt El 47, però sense simpàtiques notes en premsa, potser perquè en aquests avisos apareixen els rostres de Jaume Collboni i Janet Sanz, polítics d’esquerres sense cap mena d’interès pels marges, que els voten perquè no hi ha res més a l’aparador i per l’horror de depositar una papereta a opcions de dreta clara.
Més avall el passatge de Sigüenza, invisible per Google Maps per seguir el recorregut del torrent del Paradís i trobar-se enfonsat, serà ruïna. Les casetes fetes amb les mans dels treballadors aniran a terra i potser també les diverses escales envers el carrer. El lloc, com els mal anomenats búnquers del Carmel, hauria de remodelar-se des del respecte a la seva significació històrica, prescindible per a les autoritats, com detecto al 44 de la rambla del Carmel, on un edifici, que sempre vaig relacionar amb un antic ateneu, serà demolit per a major glòria de les promocions immobiliàries.
Quan, des de la muntanya pelada, arribo a Horta la situació tampoc és gaire més positiva. Al carrer d’Aiguafreda hi ha unes tanques il·legals que els veïns posaren per por a veure trencada la seva pau a causa del turisme d’Instagram. A pocs metres, la baixada de Can Mateu perdé durant la Pandèmia casetes baixes, substituïdes per vivendes modernes que, en principi, havien de ser socials.
L’estat de la qüestió tampoc progressa gaire a Vilapicina. Al carrer de Petrarca, que hem descrit a fons en aquestes pàgines, ha perdut aquesta primavera l´únic vestigi del seu reguer de fàbriques dedicades a l’adob de pells i altres activitats semblants. Al número 33, abans l’11 de Folch, no sabem amb que ompliran el buit. Espero i desitjo una solució lògica i conseqüent, és a dir, donar més metres al parc dels Colors, nom per cert que no apareix enlloc, una altra queixa comú en aquesta Barcelona amb plaques de nomenclàtor sense lletres per aquesta epidèmia de vocals i consonants caigudes.
Esfondrar per activa i per passiva, emparats per la nocturnitat i tota la intenció, és llei aquesta legislatura, com ho fou en les dels Comuns al Poder. Al Carmel, Horta i Vilapicina, si ens centrem als barris de la ruta, el patrimoni ha de ser aniquilat per a engendrar més verticalitats vers augmentar la densitat, afavorir l’especulació immobiliària i anular la identitat plural que neix als barris i volen exterminar des dels mateixos.
La cirereta, massa llarga i enverinada, s’eleva als altars d’un apogeu demencial als Guinardós, amb paradigma al cas d’un conjunt del carrer Villar més aviat anònim als diaris, quan la construcció era de 1885, dotze anys abans de les Agregacions, ergo un exemple únic i a preservar que anà a terra per a donar la benvinguda a nous habitants que perpetuen el loop de viure en mil capses de sardines venudes com la panacea per a la marca BCN, indecent a la seva estela de promocionar-se com si res passés i feliç per la passivitat ciutadana, no només baldada per la canícula, sinó per un voraç Capitalisme que ha potenciat l’individualisme fins a fer quimèric el somni d’un teixit veïnal fort i reivindicatiu, si bé això ja s’aconseguí el 1979, quan a les primeres eleccions municipals molts líders associacionistes foren de la partida a les candidatures del PSC i el PSUC.
Davant d’aquest panorama, i el menyspreu de l’administració a la crítica constructiva, aquestes Barcelones romandran com una nova advertència desatesa, en la línia preferida els que ens governen. Ningú mourà un dit i encarà menys recordarà aquestes defuncions patrimonials, doncs sense difusió de la pluralitat és com si no existissin, afiançant-se la victòria de treballar per allò privat quan lo públic, l’interès general, hauria de prevaldre.
Catalunya Plural, 2024 
