Les informacions afegien que “fonts socialistes” expressaven la seva preocupació per les conseqüències de les baralles i la crisi dels partits situats a la seva esquerra. Eren unes filtracions interessades: pretenien començar a promoure el vot útil al PSOE com a única opció per aturar la dreta i l’extrema dreta quan es convoquin eleccions. Els socialistes són especialistes a intentar inflar el seu vot xuclant de les altres esquerres. Fer arribar a la ciutadania la seva interessada preocupació per la inestabilitat d’aquest espai polític era una manera de voler posar de manifest, una vegada més, que l’únic vot útil progressista és el PSOE.
Un PSOE tocat
Els fets de les darreres setmanes han modificat substancialment la qüestió. El cas gravíssim de presumpta corrupció dels dos exsecretaris d’organització del PSOE, l’exministre Ábalos i l’exdiputat Santos Cerdán, i el de Koldo, i la baixa estofa masclista de les seves converses i els seus comportaments, al costat d’altres episodis sospitosos com el de Leire Díez, han provocat un terratrèmol polític. El més lamentable és que es barreja aquest cas, que sembla real, amb altres susceptibles de ser considerats lawfare que ara afecten un PSOE que no es va immutar quan aquesta pràctica s’utilitzava contra Mònica Oltra, Ada Colau o polítics independentistes. Pedro Sánchez i el PSOE estan tocats; i el somni de la dreta i l’extrema dreta política i mediàtica espanyoles, que caigui el govern de coalició progressista, sobrevolava l’hemicicle del Congrés quan començava la sessió del dimecres, 9 de juliol. Però si ara el govern progressista entra en crisi ningú no podrà dir que és culpa dels socis minoritaris: i la perspectiva d’una futura baixada de vot socialista és més que creïble.
Mesures contra la corrupció
Més enllà de demanar perdó, el PSOE ha de garantir transparència i mesures internes contundents. Una auditoria externa independent de les finances del partit només serà útil si va més enllà d’una aproximació exclusivament tècnica: hauria de ser també una auditoria política que investigués totes les finances del PSOE incloent les de les seves organitzacions regionals i locals. Les mesures acordades al darrer Consell Federal no semblen haver estat massa ben acollides per la ciutadania i es van adoptar de forma simultània a la dimissió, abans de prendre possessió, d’un dels proposats per Sánchez per regenerar el partit, acusat de comportaments masclistes: un cop dur en la credibilitat del president.
Són més necessàries que mai mesures en l’àmbit de la política institucional. Sumar i els Comuns van plantejar fa uns dies recomençar la legislatura sobre unes bases diferents; no es van voler quedar en la indignació i van proposar diverses iniciatives contra la corrupció que el Govern hauria d’adoptar. Hi ha projectes aparcats des de fa massa temps com la creació d’un organisme de control extern del funcionament de l’administració a l’estil de l’Oficina europea de lluita contra el frau (OLAF). Les mesures anunciades per Pedro Sánchez al Congrés de Diputats semblen ben encaminades, i recullen bona part de les plantejades per Sumar, però no n’hi ha prou. Les investigacions i els tallafocs haurien d’abastar tots els àmbits de l’Administració, incloses les adjudicacions realitzades per les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat i les Forces Armades.
Potser seria el moment, tot i que no sembla massa possible, d’una remodelació de Govern no només en clau de les dinàmiques internes del PSOE: a Sánchez ni tan sols li ha passat pel cap cedir el ministeri de Transports, situat a l’ull d’huracà de les sospites, a una persona consensuada amb Sumar i altres socis d’investidura, o la creació d’un ministeri nou de Transparència encapçalat per una personalitat independent de prestigi. Que aquestes possibilitats sonin a política ficció és un indicador que el PSOE encara no ha assumit on es troba.
La relació PSOE-Sumar
La majoria de la ciutadania progressista vol que el govern continuï, sempre que no apareguin noves informacions encara més greus. Però si la legislatura aguanta, un PSOE ferit, i en conseqüència més feble que mai, hauria d’acceptar canviar la relació prepotent que fins ara ha mostrat amb Sumar. La qüestió ve de lluny. Quan Podemos i el PSOE van pactar el primer govern de coalició progressista, el desembre de l’any 2019, Pablo Iglesias va acceptar que el PSOE es reservés tots els ministeris considerats d’Estat (Defensa, Justícia, Interior, Exteriors) nomenant alguns ministres de l’ala dreta del partit, la majoria procedents de la magistratura. Els socialistes també es van quedar els ministeris de major capacitat econòmica i inversora, que gestionaven més del 93% del pressupost.
Sumar, amb menys força, ja no va poder modificar substancialment aquesta relació desigual en el pacte de l’any 2023: només la capacitat d’iniciativa de la vicepresidenta Yolanda Díaz al capdavant del Ministeri de Treball a partir de l’aliança amb els sindicats, i la bona tasca dels altres ministeris, tot i que limitada per la insuficiència de competències, han procurat posar una mica d’equilibri en la relació entre els socis; destaca en aquest aspecte la sorpresa positiva del ministre de Cultura, Ernest Urtasun, dotant el seu departament d’un innovador caràcter plurinacional. Avui la situació actual exigiria un canvi en la relació entre les dues forces que conformen el govern de coalició. I aquest canvi passa també perquè el PSOE deixi de posar pals a la roda a les propostes de Sumar en el camp de la regeneració democràtica (incloent-hi les actuacions contra polítics corruptes i empreses corruptores o la reforma substancial de la Llei Mordassa), de la política internacional (enfortint encara més el posicionament davant el genocidi a Palestina o revisant el vergonyós oblit del Sàhara Occidental), i de les polítiques socials (en especial, en matèria d’habitatge i drets laborals).
La ciutadania progressista només pot acceptar de bon grat la continuïtat d’un executiu ferit si aquest posa com a prioritat actuar com un autèntic govern d’esquerres. El fet que Junts o PNB puguin no donar suport a determinades propostes en el camp de l’habitatge, el treball o la fiscalitat no excusa l’obligació del Govern de posar a votació aquestes mesures i portar els Pressupostos de 2026 al Congrés per tal que tothom es retrati. L’argument que una determinada iniciativa no té prou suports s’ha d’acabar.
En el debat al Congrés, Yolanda Díaz, enmig d’unes circumstàncies personals doloroses, va saber trobar l’equilibri entre la voluntat de preservar la continuïtat del Govern de coalició i l’exigència al PSOE i va demostrar que continua essent una de les referents principals de l’esquerra. També ERC, E.H. Bildu i PNB amb diversos graus de crítica van intentar ser positius.
Junts va repetir per enèsima vegada el tronat discurs inspirat en Francesc Cambó que afirma que no són de dretes ni d’esquerres i que ells només representen Catalunya, malgrat ser el cinquè partit en vots a les eleccions generals a casa nostra i ser fora del Govern de la Generalitat. I Podemos va tornar a ensenyar les seves cartes: ells, com un sector de l’independentisme, pensen que “com pitjor, millor”, convençuts que es mouran amb més comoditat si governen la dreta i l’extrema dreta, un discurs que se’ls hi pot tornar en contra perquè obvia que una gran part de l’electorat progressista no vol tirar la tovallola i reclama unitat, il·lusió i esperança per a no donar per feta la victòria de les forces reaccionàries. PP i Vox, cada vegada més escorats cap a la dreta radical, no van saber aprofitar una situació que els hi podia ser favorable; Núñez Feijóo en lloc de sumar suports va trencar possibles col·laboracions i va pronunciar un discurs més que lamentable.
L’espai a l’esquerra del PSOE
Les reflexions anteriors no impliquen obviar la segona part de l’equació. Movimiento Sumar, Comuns, Izquierda Unida, Más Madrid, Compromís, Més, Chunta Aragonesista, Podemos, ERC, Bildu, BNG i altres forces d’esquerres tenen molt a reflexionar, parlar i acordar. Ara més que mai, amb un PSOE abatut i desacreditat, cal un front plural i flexible d’esquerres que pugui aglutinar el vot de molta gent progressista, incloent-hi la part ara decebuda amb els socialistes. És en mans d’aquests partits que el vot útil canviï de sentit. Però això exigeix menys egos, menys ressentiments i més generositat.
Caldria que Podemos, quan afirma que aquest és “el govern de la guerra” o que fa les polítiques del PP, recordi que des de gener de 2020 fins a novembre de 2023 va formar part del Govern de Pedro Sánchez, mentre Espanya era membre de l’OTAN (que celebrava l’any 2022 la seva Assemblea Parlamentària a Madrid), Palestina ja patia l’ocupació genocida d’Israel, el Govern donava suport a Ucraïna contra la invasió de Putin i José Luis Ábalos era ministre de Transports i es produïen moltes de les adjudicacions avui sota sospita. I també seria necessari evitar trets al peu com el perill de ruptura de Compromís, una opció política decisiva per a fer fora Mazón de la Generalitat valenciana i per configurar una majoria progressista al Congrés. I aquesta reflexió no implica, que quedi clar, que no calgui una reforma en profunditat del grup parlamentari de Sumar per fer-lo plurinacional de debò.
Contemplar la hipocresia sense límits de PP i Vox davant una corrupció que ells coneixen prou bé i pensar com afectaria el seu govern els drets de les dones, del col·lectiu LGTBIQ+, dels treballadors o de les persones migrants, els serveis públics, les relacions internacionals i les polítiques de cooperació, la pervivència del català, l’eusquera o el gallec o l’autogovern de Catalunya, hauria de promoure una reacció contundent de les esquerres. Però no tan sols pel vot de la por sinó per tal de recuperar la il·lusió de transformar la societat.
Catalunya Plural, 2024 
