Jodi Dean és una politòloga estatunidenca, PhD per la Universitat de Columbia i professora en el departament de Ciències Polítiques dels Col·legis Hobart i William Smith a Nova York. El seu últim llibre, Camarada, traduït al català per Manifesta Llibres, ofereix una teoria de la lluita i la generositat mitjançant la unió voluntària en la lluita per la justícia, la seva relació es caracteritza per la disciplina, l’alegria, el coratge i l’entusiasme. Aprofitant la seva participació en la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya, conversem amb ella sobre capitalisme comunicatiu, neofeudalismo digital i el paper de la classe treballadora de serveis en la construcció d’un projecte comunista viable per al segle XXI.
Jodi, primer de tot, moltíssimes gràcies per acceptar aquesta xerrada. M’agradaria començar preguntant-te com va ser la teva experiència en els seminaris d’estiu de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya, a Barcelona.
Bé, va ser una experiència molt bona. Jo no parlo ni espanyol ni català, així que en realitat vaig estar únicament per als meus esdeveniments, però després vaig parlar amb bastant gent i tothom coincidia que hi havia una energia molt bona, molt bon ambient. Així que sí, va ser estupend. Em va fer pena no poder quedar-me més i participar en altres coses, però en el que vaig estar, va estar realment bé.
L’any 2005 vas publicar un article en el qual desenvolupes el que vas anomenar capitalisme comunicatiu, on parlaves de la circulació de la comunicació i el tancament de la política i argumentaves que les xarxes de comunicació tendien a neutralitzar l’antagonisme polític. Això va ser fa ja gairebé 20 anys, i m’agradaria saber com veus avui aquesta teoria.
Molt bona pregunta. Per a ser-te sincera, fa bastant que no rellegeixo aquest text, i potser ara fins em donaria una mica de vergonya (riu). Però sí que puc dir-te que en aquell moment em preocupava aquest discurs dominant que deia que internet i els mitjans en xarxa anaven a democratitzar-ho tot, que anaven a obrir espais de participació massiva i horitzontal. I jo pensava que en realitat ocorria el contrari: que aquesta suposada obertura el que feia era neutralitzar els conflictes reals.
Avui probablement reescriuria aquesta idea com el tancament de la democràcia, més que de la política en general. El que es tancava era una idea de democràcia basada en l’intercanvi plural i argumentat de posicions antagòniques. I això es va reemplaçar per una falsa horitzontalitat, on tothom pot parlar, però sense que es produeixi un enfrontament real. Això afebleix molt les condicions democràtiques autèntiques.
I, a més, sembla que l’atomització dels mitjans no ha fomentat una major pluralitat o competència d’idees.
Clar, aquest és un altre dels mites. Abans d’internet existia aquesta utopia de construir una xarxa comuna d’informació, alguna cosa a mig camí entre un model comunista i llibertari de mitjans de comunicació. I el que va acabar ocorrent és que aquest espai va ser ràpidament capturat per una lògica capitalista i individualista. No es va generar aquest espai democràtic obert i plural que molts somiaven.
El que vaig plantejar llavors, i continuo pensant avui, és que hem passat de valorar les paraules pel seu contingut, el seu valor d’ús, a valorar-les per la seva capacitat de circular, pel seu valor de canvi en la xarxa. I clar, què circula més? L’escandalós, el simplificat, l’indignant. Això ens ha portat a una política de la indignació constant. I fins ara, qui millor ha sabut aprofitar aquesta dinàmica ha estat la dreta. Han sabut dominar aquest entorn mediàtic basat en la viralitat.
També has contribuït a desenvolupar teòricament el concepte de neofeudalisme, que també apareix en l’obra de Yannis Varoufakis. Com ho diferenciaries tu de la clàssica explotació capitalista?
El primer que faria seria situar el focus en la classe treballadora actual, que ja no és a les fàbriques, sinó en el sector serveis. La majoria de la gent treballa en hostaleria, cures, logística, comerç, ensenyament, i això ha provocat una baixada de la productivitat generalitzada i un estancament crònic en les economies.
Això ha creat un entorn on podem veure el revers dels senyors feudals digitals: les masses de treballadors de serveis. Varoufakis descriu una part d’aquesta dinàmica, però al meu judici no atén prou aquest altre costat. A més, a diferència d’ell, jo no crec que el capitalisme hagi mort. El que estem veient són adaptacions del propi capitalisme davant la caiguda de la taxa de guany. Es reconfigura a través de formes com la redistribució ascendent de la riquesa usant directament a l’Estat, o una economia basada en rendes: patents, monopolis, especulació… Brett Christophers té una expressió perfecta per a això: taking, not making. Avui l’economia es basa més a apropiar-se que a produir.
I ara a Nova York, Mamdani, un socialista, ha guanyat les primàries del partit demòcrata.
Ha estat una bomba. Tota l’elit política i mediàtica està desconcertada. El més impressionant és que la seva campanya va ser purament de base, cara a cara. Van tenir a més de 4.000 persones anant porta a porta. No va ser una campanya mediàtica ni institucional. I a més, va demostrar que es pot fer costat obertament a Palestina i guanyar unes eleccions en una ciutat on tradicionalment el lobby jueu té un enorme pes polític.
Això també mostra que moltíssims jueus rebutgen les polítiques genocides i militaristes de l’Estat d’Israel. Ha estat un assoliment increïble i, per descomptat, ara intentaran derrocar-lo, com ja han començat a fer. Absurd.
Simplificant molt, podem dir que l’esquerra postmarxista sortida de la IIGM — i del posterior fracàs del maig del 68 —, va descartar la possibilitat de “conquistar el poder” i es va centrar en aquesta idea de generar illes protegides i d’actuar des dels marges, una idea sobre la qual tu has estat molt crítica. M’agradaria molt que expliquessis com veus tu les formes organitzatives viables avui o quines idees tens per al futur. Com podria desenvolupar-se un projecte comunista hegemònic?
Crec que aquest és precisament un dels debats més importants que hem de reobrir. I per a trencar amb unes certes inèrcies, proposo una pregunta molt senzilla: quina és l’organització política més poderosa del món avui? Doncs el Partit Comunista de la Xina. És una dada. Així que, quan des de l’esquerra diem que el comunisme o la forma partit estan en crisi, convé recordar-lo.
D’altra banda, en països com Espanya —que, amb totes les seves contradiccions, continua sent un cas interessant perquè, almenys, manté un govern socialista en un context europeu en el qual uns altres han caigut— cal analitzar com l’extrema dreta ha sabut ocupar posicions institucionals. I ho ha fet sense renunciar a l’aparell estatal, sense refugiar-se en comunes rurals ni en comunitats autònomes. Han comprès que cal disputar les institucions, i ho han fet a través de partits.
Crec que hem d’acceptar aquesta realitat: no podem abandonar ni l’Estat ni el partit. És evident que, als Estats Units, amb el seu sistema bipartidista, és molt difícil. Però moments com el de Mandani són excitants perquè trenquen aquesta lògica. I això ens hauria d’animar a tornar a pensar en l’organització, a crear estructures que puguin acumular força, més enllà de la immediatesa electoral.
Encara que a vegades aquests processos acaben malament. Penso en Syriza a Grècia i, en certa manera, en Podemos a Espanya. Fins i tot arribant al govern, s’enfronten a l’aparell judicial, econòmic i mediàtic. A un “Estat profund” que no permet tocar l’essencial.
Sí, i aquí també hi ha una lliçó de les lluites anticolonials: enderrocar a l’opressor no et garanteix el control real sobre l’economia ni la capacitat de transformar una societat dependent. Vivim en un món interconnectat, amb un mercat global i sistemes de dependència estructural. No hi ha solucions màgiques ni victòries instantànies. El que sí que hem de fer és valorar el que va funcionar en aquests moments. Aprendre dels seus encerts i fracassos.
Des d’Europa a vegades costa entendre uns certs debats als Estats Units. Per exemple, les lluites per Medicaid o Mediqués ens semblen batalles defensives, quan aquí podem dir que hi ha un cert consens pel dret universal a la sanitat. Com veus aquesta diferència d’imaginari polític entre les esquerres estatunidenca i europea?
En efecte, als EUA estem barallant per drets socials bàsics que a Europa es consideren conquestes del segle XX. Això reflecteix el limitat que ha estat històricament l’Estat del benestar als Estats Units, i com el neoliberalisme ha desmantellat fins i tot aquests mínims.
Però també revela una cosa més preocupant: que fins i tot a Europa aquests drets estan amenaçats. La pressió privatitzadora avança en sanitat, educació, habitatge… I si l’esquerra no s’organitza per a defensar-los col·lectivament, correm el risc de perdre’ls. D’aquí la importància de recuperar la idea de serveis universals, no sols per a resistir, sinó com a base d’una alternativa comunista viable per al segle XXI.
I ja que estem en aquest terreny, et pregunto per una qüestió molt debatuda últimament i que es presenta com una “nova” proposta de l’esquerra: la renda bàsica universal. Quina opinió et mereix com a política de redistribució?
Per a ser-te sincera, jo soc molt més partidària de parlar de serveis bàsics universals. Tinc serioses reserves amb la renda bàsica perquè, en la seva forma més estesa, tendeix a individualitzar a les persones, a reduir-les a subjectes que reben una quantitat mensual de diners, sense qüestionar les estructures socials de fons.
En canvi, quan penses en serveis universals —educació pública de qualitat, sanitat gratuïta, transport, espais verds, cultura, habitatge— estàs defensant una idea de societat basada en la col·lectivitat i en drets socials comuns. No es tracta només que cadascun tingui diners, sinó de quines coses ha de garantir una comunitat política als seus membres. A més, hi ha una dimensió estratègica: a Europa i en molts països del sud global, la majoria de la població treballadora està en el sector serveis. Si proposes serveis universals garantits, estàs empoderant a aquests treballadors i situant-los com a avantguarda política d’una nova economia social.
Llavors, la proposta seria canviar la noció legal de propietat, defensar el públic i recuperar la idea de classe treballadora, encara que en un sentit ampliat?
Exactament. Un dels errors de l’esquerra clàssica ha estat continuar imaginant als treballadors com a proletaris industrials, quan fa 40 anys que això va deixar de ser el nucli de l’economia als països capitalistes desenvolupats. La majoria de la gent treballa en serveis, però no es reconeix com a classe treballadora, ni troba sentit polític en el seu ús.
Si no actualitzem aquesta visió, l’única cosa que farem serà resignar-nos a aquesta forma de neofeudalisme digital, on ens limitem a servir als nous senyors tecnològics. Necessitem repensar el treball de serveis com a activitat creadora de futur, com a eix d’una economia postcapitalista en un planeta en crisi climàtica.
Catalunya Plural, 2024 
