Fa uns dies, una performance en un acte institucional de l’Ajuntament de Barcelona per a la presentació de l’Informe de l’Observatori de les Discriminacions 2024 va desencadenar una tempesta mediàtica i política. Un grup de dones llatinoamericanes va alçar la veu per denunciar situacions de racisme estructural, precarietat i desatenció institucional. El missatge era clar: cal posar el cos i la paraula per defensar drets. Però el que hauria d’haver estat entès com una interpel·lació es va convertir en una acusació pública: catalanofòbia.
Aquesta reacció, tan previsible com inquietant, revela una fragilitat persistent dins de sectors que s’autodefineixen com a progressistes. Quan les persones migrades qüestionen estructures de poder —incloent-hi la llengua, la burocràcia o l’accés als serveis—, sovint es troben amb un mur de resistència i deslegitimació. El racisme estructural incomoda especialment quan assenyala espais considerats ‘nostres’, com si només es pogués combatre quan s’assenyala cap a fora, però no quan ens mira de cara.
Ara bé, cal reconèixer que el català, malgrat la seva cooficialitat, continua sent una llengua minoritzada i històricament perseguida, i que actualment es troba en un procés preocupant de pèrdua, especialment a la metròpoli de Barcelona, una regió on conviuen més de 300 llengües. En aquest context, la defensa de la llengua catalana és legítima, urgent i ha de ser activa. Algunes escenes representades durant la performance poden semblar desproporcionades o allunyades de la realitat de la majoria de catalanoparlants, que conviuen amb una llengua sovint ignorada o menystinguda. Tanmateix, aquestes expressions artístiques no poden ser llegides com una veritat absoluta, sinó com una forma simbòlica de visibilitzar tensions reals.
Per això, des de les institucions, cal garantir els recursos suficients perquè totes les persones nouvingudes que vulguin aprendre el català puguin fer-ho en condicions dignes: amb horaris compatibles, grups accessibles, acompanyament i continuïtat. Però la revitalització del català no pot dependre només de les polítiques públiques. La societat civil també hi té un paper clau: mantenir la llengua viva en el dia a dia, participar en programes com les parelles lingüístiques, i generar vincles reals més enllà de l’aula. El català no pot esdevenir una frontera. Ha de ser un lloc de trobada. I això només serà possible si obrim espais reals d’accés, aprenentatge i ús.
Més d’un milió de persones nascudes fora de Catalunya volen aprendre o millorar el seu català, i sovint es troben amb obstacles estructurals per fer-ho. La performance d’un grup de dones llatinoamericanes és una de les moltes expressions d’una realitat diversa i complexa. No hi vam sentir veus en àrab, xinès, urdú o romanès, però podrien haver estat-hi. Aquesta no és una confrontació entre drets, sinó una crida a garantir que el dret a viure plenament en català ha d’anar de la mà del dret a viure amb dignitat per a totes les persones que habiten aquest territori.
Precisament, l’Informe de l’Observatori de les Discriminacions 2024 ofereix una radiografia detallada de les desigualtats i vulneracions de drets a la ciutat, i ajuda a posar context al debat que s’ha generat arran de la performance. Segons l’informe, el principal motiu de discriminació registrat a Barcelona continua sent el racisme i la xenofòbia, amb un 30% dels casos, seguit de la discriminació de gènere, que ha experimentat un augment del 127% respecte a l’any anterior. Les discriminacions per motius de salut i LGTBI-fòbia ocupen el tercer i quart lloc, respectivament. En cinquè lloc s’hi situa la discriminació per motius lingüístics, que genera situacions de vulneració de drets, especialment entre persones grans catalanoparlants. És important remarcar, que un 44% de totes les situacions reportades van ser interseccionals, combinant dos o més factors, com ara salut i gènere, o racisme i LGTBI-fòbia. Aquestes dades permeten entendre millor quins són els eixos de discriminació que avui tenen més incidència a la ciutat i mostren la necessitat d’abordar-los des d’una mirada sistèmica i interseccional.
El debat sobre la llengua catalana no pot ser aliè a aquest conflicte. El català, com a llengua històricament minoritzada, ha estat —i ha de continuar sent— una eina de cohesió social. Però quan esdevé una barrera per accedir a la salut, a l’habitatge o a un lloc de treball, cal fer una lectura crítica. El dret a ser atès en català no pot invisibilitzar el dret a ser entès, a tenir intèrprets, a ser escoltada quan una situació vital és crítica.
En aquest punt, és urgent recordar que el problema no és la llengua, sinó l’ús que se’n fa des del poder. Denunciar barreres lingüístiques en l’àmbit sanitari o judicial no és rebutjar el català, sinó exigir que aquest territori —i els seus serveis públics— estiguin a l’alçada de la seva diversitat. A més, cal denunciar com alguns sectors, aprofitant la polèmica, han instrumentalitzat el discurs de defensa del català per atacar i estigmatitzar les lluites migrants, feministes i antiracistes. Això no només divideix, sinó que reforça els discursos d’odi i legitima pràctiques excloents.
Com a dona colombiana, porto gairebé una dècada vivint a Barcelona. He pogut aprendre català, integrar-lo a la meva vida i defensar-lo com a part d’aquest país que també és meu. Però no puc oblidar que aquest aprenentatge ha estat possible gràcies a privilegis concrets: estabilitat econòmica, xarxes de suport, temps. Moltes companyes no tenen aquestes condicions. Quan reclamen el més bàsic —documentació, seguretat, reconeixement—, no ho fan per atacar, sinó per sobreviure. I quan ho fan en veu alta, no són menys vàlides.
Per això és tan perillós exigir que les persones migrades “pedagogitzin” el seu malestar, que parlin amb delicadesa, que no incomodin. Aquesta exigència d’educació constant només serveix per mantenir les jerarquies intactes. El que realment necessita la societat metropolitana de Barcelona no és silenciar el conflicte, sinó escoltar-lo, comprendre’l i transformar-lo en polítiques públiques valentes.
La llengua catalana i la lluita contra el racisme poden —i han de— caminar juntes. Però perquè això sigui possible, cal que deixem de veure com una amenaça allò que en realitat és una crida a fer millor les coses. Escoltar les veus migrants, fins i tot quan incomoden, és l’única manera de garantir que aquesta societat sigui, realment, per a tothom.
Catalunya Plural, 2024 
