Costa de creure que algú pugui presentar, amb posat seriós, un pressupost tan obertament regressiu, inversemblant i desequilibrat com el que ha proposat Donald Trump en la seva campanya de retorn a la Casa Blanca. Però encara més inquietant és constatar que no es tracta d’una extravagància aïllada, sinó del símptoma d’una manera de concebre la política pública que s’ha estès a bona part de l’extrema dreta occidental: elaborar pressupostos no com a instruments de gestió racional i planificació econòmica, sinó com a manifestos ideològics revestits de xifres manipulades o directament fictícies. En el cas de Trump, això complementa les ja erràtiques i arbitràries polítiques aranzelàries, que encara no està clar com s’acabaran aplicant.
Trump promet retallades dràstiques en la despesa federal, especialment en salut, educació, medi ambient i programes socials, alhora que proposa augmentar la despesa militar i reduir impostos a les grans fortunes i corporacions. Una equació aritmèticament insostenible que, tanmateix, es presenta com una panacea per al “creixement” i la “llibertat”, ignorant l’experiència acumulada, els advertiments dels experts i l’evidència empírica més elemental. Es planteja, per exemple, l’eliminació del Medicaid per a milions de persones sense oferir cap alternativa realista, i es dona per fet que les exempcions fiscals provocaran una explosió d’ingressos via efecte multiplicador, tot i que aquesta doctrina —la famosa trickle-down economics— ha estat desacreditada fins i tot per organismes com el FMI i l’OCDE.
La pregunta inevitable és: creuen realment en el que proposen o simplement utilitzen el pressupost com un ariet per demolir l’Estat del benestar? És estupidesa, ignorància deliberada, cinisme polític o visceralitat ideològica? Probablement, una barreja de tot plegat. En qualsevol cas, el que predomina és una lògica profundament antitècnica, en què les decisions es prenen no a partir de dades contrastades o d’avaluacions d’impacte, sinó basant-se en prejudicis doctrinaris, dogmes neoliberals reciclats i consignes populistes.
L’extrema dreta, als Estats Units i en altres llocs, sembla haver renunciat a la complexitat. La realitat és vista com un obstacle, no com un punt de partida. Les xifres es modelen per reforçar narratives identitàries, no per definir polítiques públiques efectives. Així, la despesa social es demonitza com a malbaratament clientelista, els impostos progressius es presenten com un càstig a l’èxit, i qualsevol regulació ambiental o laboral és considerada un atac a la “llibertat” del mercat. Aquest relat, repetit fins a la saturació, acaba substituint l’anàlisi, i la ideologia es disfressa de sentit comú.
No estem davant un debat clàssic entre escoles econòmiques diferents o visions de país. Estem davant la dissolució del debat mateix, substituït per un guió prefabricat, impermeable a l’evidència i blindat contra la contradicció. S’invoquen xifres inflades sobre el frau social, es minimitza la desigualtat com si fos un invent progressista, i es promet un equilibri pressupostari que màgicament coexistiria amb exempcions fiscals massives i una despesa militar desbocada. Quan els organismes independents adverteixen que aquestes propostes són insostenibles, se’ls acusa d’estar cooptats per l’“elit globalista” o de formar part d’un “Estat profund” que cal desmantellar.
El trumpisme econòmic —que troba ressò en figures com Milei o Abascal— no només és fal·laç, sinó perillós. Perquè en soscavar la legitimitat del coneixement expert, mina les bases del govern racional. I en construir un relat fiscal basat en emocions, agreuja encara més la polarització. Ja no es discuteix com millorar l’eficiència de la despesa o com distribuir millor els recursos, sinó si l’Estat mateix és legítim. I si el pressupost —aquesta eina clau de tota política pública— es transforma en un pamflet ideològic, ja no és possible planificar res: només imposar.
El perill és evident. Si les polítiques públiques es dissenyen des de la visceralitat o la impostura, no només es perjudica els sectors més vulnerables, sinó que es posa en risc la cohesió social i l’estabilitat econòmica. La democràcia mateixa es debilita quan la mentida pressupostària substitueix la deliberació informada. No hi ha economia que aguanti un deliri així sense conseqüències. I encara que, malauradament, els impactes reals solen trigar a arribar —i quan ho fan afecten els més febles— és una tasca urgent desemmascarar la lògica tòxica d’aquests discursos abans que tornin a imposar-se al poder.
Com advertia John Maynard Keynes, “la dificultat no rau tant a desenvolupar idees noves com a escapar de les velles”. Però aquestes velles idees —que prometen llibertat mentre sembren desigualtat i caos fiscal— no moren soles: cal confrontar-les amb fets, amb raó i, sobretot, amb responsabilitat.
Catalunya Plural, 2024 
