Els sindicats van sorgir a Europa durant la revolució industrial al segle XIX. L’emergent sistema productiu industrial va generar unes condicions socials completament diferents de les del passat que van provocar grans transformacions polítiques, econòmiques i culturals. Les classes socials (aristocràcia, clergat, burgesia i fins i tot els intel·lectuals) van haver de re acomodar-se a la nova situació no sense tensions i violències. Tot i això, els sindicats es van estendre per tot el món al llarg del segle XX, malgrat que en molts casos van ser reprimits per governs, sectors socials dominants o grans empreses que es negaven a negociar amb els treballadors. Els èxits a data d’avui han estat extraordinaris tant a nivell legislatiu com social. Van protegir els drets dels treballadors, millorant les condicions de la feina a nivell de salaris, horaris laborables i prestacions sanitàries i de desocupació. Avui dia els sindicats són institucions públiques omnipresents a les societats modernes i la seva influència política encara que variable en les últimes dècades és inqüestionable.
Els orígens de l’ecologisme són diversos i es remunten a diversos corrents filosòfics, científics, polítics i moviments socials que van sorgir principalment entre els segles XIX i XX. Algunes de les figures més importants de l’ecologisme han estat John Muir (un conservacionista aristocràtic) que als Estats Units va impulsar la protecció dels espais naturals i va liderar la creació de parcs nacionals com Yosemite. Una altra figura crucial va ser el naturalista alemany Alexander von Humboldt, polifacètic geògraf, naturalista, explorador i defensor de la filosofia i la ciència que va establir les bases de les relacions entre espècies i el seu entorn, influint en els futurs ecologistes. Tot això sense oblidar el moviment “higienista obrer”, que, amb les seves reivindicacions laborals al segle XIX, van denunciar la contaminació industrial i les pèssimes condicions sanitàries a ciutats, vinculant justícia social i ambiental. Més endavant als anys 1960-80, sorgeixen organitzacions internacionals com Greenpeace (1971) i WWF (1961) i es popularitzen les lluites antinuclears. L’ecologisme modern és una síntesi de ciència, activisme i crítica política, amb un llegat que continua evolucionant davant de desafiaments de l’envergadura del canvi climàtic.
Els sindicalistes i els ecologistes, encara que amb diferents enfocaments, comparteixen diversos objectius en comú, especialment quan es tracta de la justícia social, la sostenibilitat i els drets laborals. Els punts de convergència més importants són: la justícia social i l’equitat, ja que tots dos moviments cerquen una societat més justa i igualitària. Els sindicats lluiten per drets laborals i salaris dignes, mentre els ecologistes advoquen per l’accés equitatiu a recursos naturals i un medi ambient sa per a tothom. Tots dos moviments solen oposar-se a la privatització de serveis essencials (aigua, energia, transport) i promouen models econòmics que prioritzen el bé comú sobre el lucre privat. Els sindicats exigeixen condicions laborals segures, mentre que els ecologistes lluiten contra la contaminació que afecta treballadors i comunitats i s’oposen a les activitats industrials quan perjudiquen les persones.
És interessant subratllar que ja existeixen exemples d’aliances entre sindicats i ecologistes. Potser el cas més emblemàtic és el de “Blockadia”, terme encunyat per l’activista i escriptora Naomi Klein per descriure una xarxa global de resistències locals contra projectes extractivistes (mineria, petroli, gas, megainfraestructures) que amenacen tant el medi ambient com els drets de les comunitats. No es una institució formal, sinó un fenomen descentralitzat i transnacional on comunitats, indígenes, sindicats i ecologistes s’uneixen per bloquejar o pressionar les indústries contaminants.
Possiblement, les accions més emblemàtiques de Blockadia han tingut lloc al delta del Níger (Nigèria), amb la resistència contra Shell per vessaments de petroli i violació de drets humans, sota el lideratge del poble Ogoni als anys 90. Un altre cas és el de Yasuní-ITT (Equador), impulsat per ecologistes i indígenes que van liderar una campanya per “deixar el petroli a terra” a l’Amazònia. A Europa tenim el cas d’Ende Gelände a Alemanya, moviment que ocupa mines de carbó, vinculant justícia climàtica amb drets laborals.
Un altre exemple són els denominats “sindicats verds”, moviments que uneixen treballadors i ecologistes contra megaprojectes perjudicials per al medi ambient i que van contra els drets de les comunitats indígenes. Tot i que de vegades hi ha tensions com és el cas dels treballadors en indústries contaminants que temen perdre els seus llocs de treball, cada vegada hi ha més diàleg per construir alternatives que integrin justícia laboral i ambiental. Finalment cal esmentar la Confederació Sindical Internacional (CSI) que promou aliances sindicals-ecologistes sota metes de l’estil de “treball decent i acció climàtica”. Dit això, cal no oblidar la repressió, violència i criminalització que han patit certs activistes com ha estat l’assassinat de Berta Cáceres a Hondures, entre d’altres.
A data d’avui, Blockadia representa la “justícia climàtica des de baix”, on la solidaritat entre moviments n’amplifica l’impacte. La seva força rau en la capacitat d’unir lluites aparentment disperses sota un lema comú: “Canviar el sistema, no el clima”. Avui, segles després del sorgiment de sindicats i moviments ecologistes, la revolució per la sostenibilitat ambiental ha d’unir sindicalistes i ecologistes, per protegir els drets de tota la societat: estudiants, treballadors, aturats i jubilats. Aquesta unió pot liderar una transició justa que deixi enrere allò “insostenible”.
Catalunya Plural, 2024 
