És evident que una pintura, un llibre o una partitura no surten del no res i que per comprendre què el motivava la biografia de l’autor ajuda a entendre molts passatges, les fonts de les preguntes més reiterades que planteja i els silencis més eloqüents. Però també és veritat que la consistència d’una obra rau en la seva capacitat d’explicar-se a si mateixa i que per si sola ofereixi una proposta estètica que no necessiti de res més per fer-se efectiva.
D’altra banda, sovint el significat d’un conte, d’un quadre o d’una sonata no la coneix ni qui l’ha escrit. No recordo si va ser Schubert, Schumann, o un altre compositor clàssic, que quan va acabar d’interpretar una peça al piano en una sala petita, algú del públic li va preguntar quin significat tenia, i la seva resposta va ser tornar-la a tocar des del principi fins al final. Com ha escrit Hanif Kureishi, “si saps què estàs fent, no és art”.
Un experiment que no se sol fer és llegir un llibre sense saber el nom de l’autor o de l’autora que l’ha escrit. Seria un bon exercici d’imparcialitat. Sovint sabem massa coses dels escriptors abans de llegir-ne res. Comencem les lectures carregats de prejudicis, generalment bons prejudicis, si no no faríem ni l’esforç…
És un desig legítim de cadascú que l’excel·lència de l’obra dels artistes que més ens agraden es combini amb allò que entenem que hauria de ser la moralitat de la seva vida privada i la decència de les seves opinions polítiques. Però aquest anhel, a banda de no poder-se complir sempre, no ens hauria de pertorbar en la apreciació que fem de la seva obra. De la passada, de la present i de la que vindrà. En aquest sentit, la pel·lícula A Complete Unknown de James Mangold, que fa poc s’ha pogut veure als cinemes, retrata el jove Bob Dylan a Nova York, maldant per no ser encaixat com a portaveu de cap moviment polític, generació ni estil musical concret. L’artista a la recerca de la seva independència per poder triar i explorar lliurement la pluralitat de veus que caben dins seu.
Woody Allen m’acompanya des que a finals de la meva adolescència vaig anar a veure amb uns amics Another woman, al desaparegut cinema París del Portal de l’Àngel. He vist totes les pel·lícules que ha dirigit. A banda del grapat d’obres mestres, algunes m’han agradat més i altres menys. N’he llegit entrevistes i alguns llibres. Però per apreciar el cinema de Woody Allen, no he necessitat saber res de la seva vida privada, és absolutament irrellevant.
Quan Peter Handke va comparèixer i va parlar a l’enterrament de Slobodan Milosevic, em va fer mal, però no per això vaig procedir a cremar un per un els llibres seus que tinc a casa. De la nit al dia no van passar de ser bons a ser dolents. Convertir-se en traficant d’armes no va fer alterar la qualitat de la poesia de Rimbaud, ni una coma més ni una coma menys. Miró, a propòsit d’una sèrie de preguntes sobre Dalí, va dir que separat de certs valors humans – els bons, s’entén – el virtuosisme tècnic es torna buit. Personalment, la relació de Dalí amb el feixisme no farà mai que deixi de pensar que el surrealista de Figueres era un geni absolut.
No és només que una obra d’art tingui la facultat de desprendre’s del seu autor. És que autor i persona tampoc coincidèixen del tot. Les persones i l’art no estem fets d’una sola peça, de manera que les mateixes raons que s’addueixien per separar autor i obra es poden esgrimir per unir-los.
Rebutjar l’obra d’un artista pels seus pecats ètics o polítics és el moralisme sobre el qual es basteix la cultura de la cancelació, practicada pels intolerants. D’una manera o d’una altra, subtil o directa, de censura i de censors a la història sempre n’hi ha hagut. Però sortosament, l’art sempre els acaba driblant o els passa per sobre. Viu i sobreviu, no coneix altra forma de ser que la llibertat, perquè si no és lliure, no és art.
Catalunya Plural, 2024 
