Carles Monegal: “Volia apropar l’art dels últims cent anys al Pallars i ho he aconseguit”

Quiosc Gallery, a Tremp, tanca. El seu fundador, Carles Monegal, que, a la vegada, és el darrer litògraf en actiu a Catalunya, plega. En aquesta conversa explica la seva trajectoria vital i artística, i les raons que l’han portat a prendre la decisió. Va assolir amb èxit el repte de portar el millor art a Tremp. Però els temps han canviat: “he parlat amb tothom de la col·lecció d’art que tinc… Inclús els hi cedia l’espai perquè no hi ha sala d’exposicions municipal a Tremp. No interessa a ningú. L’art és això…”

A partir d’aquest juliol ja no tindré aquesta grata sorpresa de tant en tant a la bústia, el Quiosc Gallery tanca. El darrer litògraf en actiu a Catalunya plega. Una persiana que es tanca. Un ofici que s’existingeix. La galeria d’art de Tremp, després de 25 anys d’existència, tanca.…Però comencem des del principi. … o millor dit, pel final…

Carles, i ara què?

Doncs no ho sé. La veritat …, la meva vida ha estat com un llibre on s’han anat passant pàgines, hem anat girant els fulls, hem anat passant capítols. Un capítol més. Jo hi vaig arribar de casualitat, a la litografia. Vaig arribar de casualitat al món del galerisme, doncs de la mateixa manera en surto. No ho sé… 

El fet de no seguir amb la litografia està vinculat d’alguna manera a no seguir amb la galeria?

No, no, són coses diferents. Amb litografia de moment encara aniré fent alguna cosa, però a nivell particular. Si un amic em diu: “ Pujo uns dies i fem una Lito, doncs va, juguem i fem una lito. Això potser encara ho faré durant un temps perquè m’agrada, però serà això, un joc i amb amics.

Però recordo quan vam tenir aquella llarga conversa ja fa gairebé cinc anys en motiu del documental d’Art d’Alçada i em vas dir: “deixaré la litografia per una qüestió física, però amb la galeria espero encara seguir un miqueta més”. Potser aquella miqueta més ja ha passat, des que vam parlar fins ara… I volent trobar-hi vincles entre una i l’altra. Tots els artistes que exposen a la galeria, també fan litografies? 

No, no. 

Com esculls els artistes i per què.

A mi m’agrada molt tot el que és derivat de l’expressionisme abstracte americà. Ha sigut una de les meves passions. A banda, també m’interessa molt el món del minimal, del mon conceptual. Llavors, més o menys he anat tirant per aquest camí i he anat trobant clients. Durant anys la galeria ha anat funcionant molt bé. Al principi era jo qui anava més o menys a buscar artistes. Després he anat rebent trucades o mails d’artistes que volien exposar. I la majoria de vegades són de talla, són bons, i això ha anat fent una línia a la galeria que els artistes ho valoren molt. I més si vens, evidentment. I això ha anat funcionant molt bé. Però ara, aquests últims temps ja és molt difícil la venda. Molts clients meus s’han jubilat o s’han mort. I ara posar-me a buscar clientela nova és com difícil, em demana un esforç que ara no tinc ganes de fer.  A més la gent ja no va tant a les galeries. Ha canviat tot això molt de quan vaig començar a ara.

M’estàs donant peu a fer-te una pregunta que em guardava per més endavant, però te la faig ara. Des del primer moment que vaig parlar amb tu i fins al dia d’avui, penso que si alguna cosa porta implícita la litografia i també crec que una galeria d’art és el temps. El temps entès com a temps necessari per fer, entès com a pròpiament el pas del temps,… I la pregunta és: creus que els temps que corren ara, amb la velocitat que va i amb la manera de fer: el món on-line, la poca, diguem-ne, falta de costum a parar, a badar, a mirar, a reconèixer, a disfrutar, ha tingut alguna cosa a veure, amb el fet per exemple que aquests clients cada vegada són menys, perquè no hi ha relleu.

Sí, sí, és exactament això. Tots ens queixem del mateix. No fa gaire estava a Lleida, concretament a l’Institut d’Estudis Ilerdencs, on van fer una trobada d’entitats culturals de Lleida -m’hi va convidar el Joanpere Massana, artista plàstic i conseller d’art de l’IEI- i tots ens queixàvem del mateix: no hi ha relleu de col·leccionistes. I és clar, també tenim un altre handicap i és que la gent jove avui en dia ho té molt, molt difícil, amb treballs molt precaris, amb sous inferiors dels que jo tenia quan tenia la seva edat i en canvi la vida ha pujat moltíssim, això també dificulta que puguin dedicar, ni que sigui una mica de diners a l’art o a la cultura. 

Però a part d’això, no creus que hi ha també el fet de la “velocitat”. Per exemple, fa un temps parlant amb la filla d’una amiga meva, que és enginyera, em diu: “Jo una pel·lícula que dura més de 20 minuts no l’aguanto”. Crec que ens ho hem de fer mirar, suposo….

Sí, sí, això és un altre tema, sí..

El fet d’anar abandonant el món analògic, el fet de no gaudir mirant una pintura d’a prop, les textures,… no se, suposo que si tampoc t’hi acostumen…

Sí, sí  és que hi ha molts factors… Un és el que dèiem abans de lo difícil que ho té la gent jove. Un altre és l’educació, que cada vegada és pitjor. A Llotja mateix, ara acaben de fer els 250 anys de Llotja (Escola d’Art i Superior de Disseny a Barcelona) . Els estan celebrant. Jo soc litògraf, sortit de Llotja i soc l’últim que quedo. Tu creus que algú m’ha dit res? I clar, després es queixen de que no hi ha gent a litografia. Fes-ne publicitat, agafa el litògraf que tens en actiu, que ha sortit de Llotja i que et foti exposicions, que et foti històries, que vingui a parlar amb els alumnes, que vegin que algú s’ha guanyat la vida amb la litografia i que per tant, ho poden fer. És a dir, quan jo vaig estudiar teníem un munt d’hores de litografia, ara en fan menys de la meitat i surten titulats. Això vol dir que està baixant el nivell cultural, el nivell educatiu. Per tant… després passa el que passa.

Lligat d’alguna manera al que estàvem dient, m’has dit que us vau reunir a l’Institut d’Estudis Ilerdencs on es va fer una trobada d’entitats culturals de Lleida, quantes galeries d’art hi ha des de la Vall d’Aran fins a Lleida ciutat?

Diria que a Lleida, n’hi ha una, dues, tres.

A Lleida ciutat, que te vora 140.000 habitants… Des de Vall d’Aran fins a Lleida. Però sense comptar Lleida ciutat…

Doncs em penso que n’hi ha un a Tàrrega, ara dos a Cervera, i diria que… jo.

Aquí és on volia arribar… O sigui, des de la Vall d’Aran, l’Alta Ribagorça, Pallars Sobirà, Pallars Jussà, La Noguera…. Si ho fem per comarques sense comptar Lleida, estem parlant que n’hi ha 4, comptant la teva, Quiosc Gallery que ha tingut una vida de 25 anys en un poble que no arriba a 6.000 habitants…

I que m’hi he guanyat la vida.

Exacte, i  t’hi has guanyat la vida. I llavors, podem pensar que hi ha l’excepció que confirma la regla…. 

 Sí, sí, però a veure… Jo durant molts anys obria els caps de setmana perquè entre setmana era a Barcelona o era a Ginebra o rondant per aquests mons de Déu. Això em fa conèixer molta gent i aquesta gent venien, compraven, tornaven a marxar, em presentaven artistes. Un grup d’artistes t’obre la porta a un altre grup d’artistes i un altre a un altre. I aquí cada uns et van aportant també clients.

Amb el que em dius, repeteixo una altra vegada, que ets l’excepció que confirma la regla… Des de la pandèmia la gent ha anat tornant aquí perquè existeix el món online. Abans del món online teòricament no era així; si tu vivies a Tremp no te’n movies i exagerant una mica, no coneixies res més. En canvi, tu feies tot el contrari que la majoria de la gent, entre setmana erets a Barcelona, Ginebra o allà on fos, tu et nodries del mon exterior, diguéssim, i el cap de setmana obries la galeria i estaves, en certa manera, nodrint el territori, aportant un gran valor.

Aquesta va ser la meva primera idea. Jo em guanyava, entre cometes, més o menys la vida amb la litografia i amb un flux de subscriptors que vaig anar fent. A banda, jo em volia treure l’espina d’una galeria a Tremp, però la meva fórmula sempre era d’una manera didàctica. O sigui, jo no volia fer artistes del Pallars. Primer perquè no n’hi ha. Hi ha molt artesà, però artista, artista, amb el concepte d’artista n’hi ha molt pocs. Jo el que volia era apropar aquí, a Tremp, l’art dels últims 100 anys, del segle XX, del segle XXI, amb un cert nivell i amb una certa dignitat. I jo això és el que volia fer. I això ho he aconseguit. 

Això és fantàstic. 

Una altra cosa és que la gent ho hagi aprofitat o no. Això ja cadascú és molt lliure, però jo per la meva part n’estic satisfet, perquè ho he fet.

Venien les escoles, l’institut…

Durant molt temps, no. Ara últimament sí que venien, però durant molt temps era una cosa molt rara, i més a nivell institucional,… 

Per tant, tu vas tenir la valentia d’obrir la porta, com qui l’obre d’una carnissera, o qualsevol altre negoci, i dir aquí ho teniu, passeu.

Sí, sí, exacte.

A part de les escoles o l’Institut, hi ha passat gent de peu, siguin de Tremp, Pallaresos o forans.. I si és així, quin tipus de gent, d’edats?

 Sí, sí. Ha anat passant gent i el que és molt maco és veure gent que entren amb la sorpresa de la primera vegada i després, cada vegada que veuen que has canviat exposició, et van entrant i et diuen: “Ai!, aquesta és nova, no l’havia vist, entro,..”.. per tant, ja has creat un hàbit saludable. Les franges d’edat són variades, hi ha des de gent jove, fins a jubilats. Sempre em guardo la possibilitat de fer un tant per cent de descompte en una obra per la gent jove i també per aquell que no hi arriba, que és la primera vegada que compra obra, que potser sempre han tingut el calendari d’Ikea o de Michelin a la paret o de la cooperativa i de sobte s’enamoren d’una peça! i els veus amb aquella cara d’il·lusió,.. Llavors truco a l’artista i dic: “ escolta, fem una mica de descompte i ho assumim a mitges”. Gairebé tots els artistes et diuen que sí. Amb això també la part de les litografies, que és una manera maca de començar a entrar en el món de l’art d’una manera barata. Tu com a subscriptor pagues un tant al mes (estem parlant de 35€) i tens drets a tres litografies l’any. Déu n’hi do la de clients que he fet aquí al Pallars.

Alguna vegada has comentat que el fet de que vinguin els artistes, que   majoritàriament desconeixen aquesta zona i molts d’ells fins i tot son internacionals, estàs donant un retorn al territori perquè estàs fent que gent que possiblement no hauria vingut mai, l’està coneixent. Tu creus que ells marxen amb aquesta mateixa sensació? De que han posat una xinxeta al seu mapa en un punt del món fins llavors desconegut per ells.

Sí, sí, i això ho veus en els catàlegs posteriors dels artistes. Per exemple, tu agafes un catàleg de l’artista Antoine Martin que està exposant l’Andanta Ritorno de Ginebra i veus al seu curriculum que l’any 2022 ha exposat al Quiosc Gallery, Tremp. És una manera molt elegant de posar el nom de Tremp en catàlegs internacionals, hi ha molts d’aquests artistes que estan exposant a Ginebra, Nova York, Anvers, i altres ciutats del món i d’alguna manera estan portant amb ells el nom de Tremp.  Cal dir que estem parlant d’un món molt selecte, però… 

És que, malauradament, el món de l’art sempre ha sigut bastant selecte,… 

Ara, mentre et sentia parlar m’ha vingut al cap un terme molt d’aquest segle XXI: la glocalització, Per a mi tu ets un exemple d’home glocal, tens una mirada global, però que actues molt localment. T’hi sents còmode amb aquesta definició? 

Sí, sí, sí. Jo sempre dic allò de roda el món i torna al Born. És una mica, això, sí. Jo he rodat el món i he tornat al Born, però….

Sí, però sense oblidar el món….

Evidentment. I ara mira, no fa massa,  el noi que em ve a ajudar, al terreny que tinc al darrere del taller per desbrossar-lo, i li vaig dir: “tirem un parell de galledes d’aigua de la bassa, als gerds d’allà al final, als pobres, no els hi arriba mai l’aigua”, i em diu: -“Per què no hi poses un motoret amb un reg per aspersió des d’aquí  la bassa?” i li dic: “No, soroll no, i un motor implica soroll”. Si vaig marxar del carrer Pelai de Barcelona és per alguna cosa. El silenci que hi ha aquí el valoro tant! A casa no poso música, no poso res. Aquest any m’he afartat de sentir rossinyols. Mai no n’havia sentit tants! Quina millor música vols que tenir un rossinyol allà cantant tot el dia, que et coneix i t’acostes a la branca i no marxa. I segueix cantant! Aquests silencis valen tot l’or del món. I és una mica això. Jo no he oblidat el món, però també ara estic molt còmode amb aquest silenci i amb aquesta pau entre cometes que em dona aquest territori.

Carles, em sembla que ja més o menys estem acabant, però abans expliquem un altre cop aquesta casualitat i a la vegada causalitat, que segons conten, fou l’origen de la litografia. És preciosa la història, o la llegenda…

Et refereixes a la invenció de la litografia ( que ve del grec lithos, pedra i graphein, escriure). No se sap ben bé si és una llegenda o no, però sí, tan una cosa o altra, és una història bonica, sí. 

Diuen que Alois Senefelder, l’inventor de la litografia, estem parlant del 1796, vivia en una caseta a les afores del poble de Solnhofen, Alemanya. Ell i el seu germà, eren dramaturgs i  feien llibrets d’obres de teatre i partitures de música. Ell era molt despistat i es veu que un dia havia d’anar al poble a comprar, per exemple: ous, sucre, llet, i no tenia res on apuntar i va trobar un tros de pedra plana i un tros de sabó, amb el sabó va escriure a la pedra, …ous, llet, sucre. Després va anar a buscar tinta i paper i llavors ho va apuntar, s’ho va fotre a la butxaca i va baixar al poble a comprar. Quan va arribar de nou a casa es va tornar a trobar la pedra, aquella que havia escrit amb el sabó i la va llençar per la finestra, al jardí. Passen mesos i un bon dia estava netejant el tinter, eren tinters d’aquells amb la ploma típica per escriure que de tant en tant s’havien de netejar perquè la tinta es triava, és un col·loide,… doncs neteja el tinter, llença la tinta per la finestra, va a caure sobre aquesta pedra i s’entinta, apareixent les paraules llet, ous, sucre.. Llavors se’n va adonar que passava alguna cosa. Doncs resulta que amb la pluja, que sempre és una mica àcida, aquesta pedra havia reaccionat, la part de sabó era calç i la part no sabonosa s’havia convertit, per la pluja,  en bicarbonat càlcic i al llençar la tinta només la part de calç es va entintar. Diuen que d’aquí ve el que inventés la litografia.

És que és molt bonic. Trobo que en certa manera, i ja per acabar, lliga una mica amb les teves -podríem dir també- casualitats i a la vegada causalitats. Expliquem…

Jo vinc del món de la fotografia. Em portaven varies galeries internacionals i feia exposicions regularment a Tòquio, Ginebra, París, etcètera, a Madrid, a Barcelona. I un bon dia, assegut amb un grup d’amics artistes a la plaça Real a Barcelona, dos amics, casualment, tots dos suïssos, em diuen: “nosaltres fa anys que anem cada tarda a l’escola Llotja a fer litografia, creiem que amb les teves fotografies t’hauria d’interessar”. I jo els hi vaig dir: “ jo no sé dibuixar, no sé fer la O en un canut”. I van insistir: -“És igual, és igual, ves-hi  a parlar, agafa  unes quantes fotos i ves-hi.” I me’n hi vaig anar. Hi havia el Daniel Argimon, que era el director de la part de les Arts del llibre de Llotja, i em va dir:  “Vostè sap dibuixar”? -No. “Vostè deu haver fet Belles Arts”  -No. “i què ve a fer vostè?” i li dic: -“miri, és que m’han insistit per litografia, pedra, i … i ho voldria provar”. –“Bé, però vostè què fa?”, i li vaig ensenyar les meves fotos, i em va dir: “comenci quan vulgui”. I així va ser gràcies a aquests dos amics, l’Antoine Martin i Gabriele Fettolini que em van fer perdre la por a la pedra. Vaig descobrir que hi podia fer marranades, i què hi podia dibuixar, i passar-hi una fotografia i després ratllar-la i fer-hi tot lo del món sense por, en fi, jugar amb les pedres i a veure què en sortia. I em va encantar i em va atrapar. I bé, així va néixer una mica la cosa….

És molt bonica aquesta història  també, i aquesta no és llegenda, je,je…..

…però la cosa continua… un any es van descuidar de publicitar que hi havia litografia a Llotja, d’aquí que no s’hi va apuntar ningú i em va trucar l’Anna Comellas,(en Daniel Argimon ja s’havia jubilat) que en realitat era la meva profe -a part de ser una de les litògrafes més reconegudes- del que en deien monogràfics, que era classe no reglada, i ens va trucar a tots els què anàvem per lliure i ens va dir: -“nois, apunteu-vos, no tinc cap alumne aquest any que ve i em tancaran l’especialitat i a mi em fotran al carrer. Si us plau, apunteu-vos”.  Tots ens hi vam apuntar; a l’any següent ja la van tornar a publicitar i es va apuntar més gent. Aquests amics, tots ho van deixar perquè els agradava més anar per lliure, i jo vaig decidir continuar, i mira amb tres anys em van donar el títol de Tècnic Superior en Gravat, Tècniques d’estampació i Litografia. Llavors em vaig trobar amb el títol i em vaig dir,… si trobo una premsa em monto un taller. I així va ser. Vaig comprar una premsa i vaig muntar el taller.

…

Sí,… una altra casualitat… Un dia passo per davant de Piera,  botiga de papereria i belles arts de Barcelona, que llavors estava a Cardenal Casañas, al costat de la Plaça del Pi, i a la porta enganxat, un paper escrit a mà de: “Es ven premsa litogràfica”.

T’estava esperant!

Agafo el número de telèfon, hi truco. Era L’editorial Boileau de Barcelona, l’editorial musical més antiga d’Espanya amb més de 100 anys d’història. Tenien una premsa maquíssima, una Bigot francesa de 1820 i pico, era al soterrani i l’havien tapiat, anant-hi fent envans al voltant i allà s’havia quedat la pobra premsa, maquíssima. … Casualment, el propietari de l’editorial Boileau té casa a Talarn (poble al costat de Tremp) perquè la seva dona és d’allà…..

Què fort, una altra casualitat més!

Compro la premsa, i la pujo aquí dalt… 

Però, un moment,.. aquesta premsa és enorme, deu pesar molt, no és com qui es compra una màquina d’escriure i se l’endú sota el braç… 

No, no…  la vam desmuntar tota, la vam haver de treure per un espiell d’uns 50 cms, d’aquells que hi ha a l’Eixample, per on abans hi tiraven el carbó… vaig trucar a un amic meu d’aquí de Tremp, que és  ferrer, el Jaume Magrí i li vaig dir si què feia el diumenge, i em diu: “ja me’n vols preparar alguna, què passa..” i li dic: “acabo de comprar una premsa litogràfica, l’hem de desmuntar i pujar cap a Tremp. Has de baixar amb el camionet”. i em diu: “T’ho faré amb una condició, que també baixi el meu fill -que llavors devia tenir uns cinc anys- que està boig per anar a un MacDonalds perquè veu la publicitat per la televisió i tot el dia m’està dient que hi vol anar… I li vaig dir: -“ doncs res, esteu tots convidats a esmorzar al McDonalds! 

Vaig trucar a l’Anna Comellas, que ja n’havia desmuntat alguna per l’escola. Vam anar enumerant totes les peces. Les vam anar desmuntant, traient-les per aquella finestreta, cap al carrer i pujant-les el camionet, que al no ser massa gran i ser diumenge ens va ser fàcil aparcar damunt la vorera…  i en acabar, tots a esmorzar al McDonald’s i per acabar-ho de rematar, cap al Museu del Barça, amb el camionet, la premsa tapada amb borrassa,… semblàvem els chatarreros”!! je,je,je…

 I de quin any estem parlant d’això?

Haurem de tirar gairebé uns 30 anys endarrere, sí… I arribem aquí a Tremp i una casualitat més… a pocs quilòmetres de Tremp hi ha la pedrera de Rúbies o de Meià,  que quasi la veig des del taller i que durant uns anys van sortir pedres cap a Sudamèrcia per la qualitat de les seves pedres calcàries, utilitzades per fer litografies. Mira, es van anar donant casualitats.

…però tot i tenir la pedrera de Rúbies a tocar, les pedres de les teves litografies no surten d’allà, oi?

No, no, no hi pots accedir, està protegida, perquè la zona és un jaciment de fòssils,.. per tant les vaig comprar a Barcelona, al barri del Putxet, a la Nora Dolz (de Roterdam).

És ben curiós… marxes de Barcelona, muntes taller gairebé a tocar d’una pedrera i has d’anar al Putxet a comprar les pedres. Perquè… en realitat si n’haguessis pogut treure, quantes creus que n’haguessis gastat…

Gastar-ne, gastar-ne, amb els gairebé 30 anys, no arriben a dues…

I ja per acabar, a partir del 6 de juliol, veurem el Quiosc Gallery tancat? (al lector: aquesta conversa va tenir lloc el 29 de juny)

Sí, amb un lletrero que diu… “Tancat per vacances, ens veiem aviat”.

I què hi ha del teu relleu, recordo que en el seu moment em vas dir que quan degut als problemes físics causats en bona part per la feina de litògraf (el rodet a vegades pesava fins a 10 kgs), se t’havia  fet malbé el maluc i que ja veies que erets “el último mohicano” va aparèixer la Sara Cabo  i  només veient-la treballar vas dir: “l’he de pillar”!

Sí, i fent cas al que m’havia dit el meu mestre Daniel Argimon, quan em va passar el testimoni de litògraf: “recorda que el més important és difondre la litografia i formar un litògraf… i així ho he fet amb la Sara.

Ara entenc el lletrero!. O sigui podem dir que amb la Sara encara hi ha esperança per la litografia…

Diria que sí, la Sara anirà treballant  amb la premsa petita que tinc aquí, als baixos de la galería, però ella viu i treballa a la Seu d’Urgell i suposo que se l’acabarà emportant a la Seu i anirà fent coses, sí, això espero….

I la premsa gran del taller amb la que tu treballes… 

He de pensar què fer-ne, doncs l’he ofert a l’Ajuntament, al Consell Comarcal,… he parlat amb tothom i no la volen, ni la col·lecció d’art que tinc… Inclús els hi cedia l’espai perquè no hi ha sala d’exposicions municipal a Tremp. No interessa a ningú. L’art és això…

Carles, estic pensant que perquè no proposem fer una xerrada a portes oberts, com la que estem fent tu i jo ara aquí

Vols dir que vindria algú? L’art no interessa…

Doncs proposo fer-la i començar i amb aquest titular: L’art no interessa… I ja per acabar, vols dir alguna cosa?

Que al llarg d’aquests gairebé 30 anys m’ho he passat molt bé. He conegut gent maquíssima i d’altra que no tant. Però això és la vida. I compreu art d’artistes vius que els morts ja no ho necessiten!