No pensava tornar tan aviat a la nova plaça de les Glòries, però les decisions municipals copsen darrerament les Barcelones. La d’aquesta setmana, tancar l’aixeta de la mal anomenada font ornamental del recinte, s’uneix a la decisió judicial sobre com l’Ajuntament es prengué massa llicències amb la reforma de la via Laietana, quelcom normal en realitat, doncs el Pla General Metropolità de 1976 tan sols serveix per a no reformar-se als barris, poder destrossar el seu patrimoni i quedar-se tan tranquils.
Si s’ho salten al centre, pensin una mica als espais, sempre és per causa major i urgència per a donar meravelles als ciutadans, no sé com poden dubtar-ho. Després d’aquesta discreta reflexió anem al nostre focus d’interès.
Resulta evident que les autoritats europees, i amb elles les nostres, han deixat de preocupar-se pel canvi climàtic, a diferència de just després de la Pandèmia. Ara, amb les previsibles retallades socials que minven la Democràcia, han decidit armar-se de cap a peus.
La Història dóna moltes voltes; tot i així en aquesta pàgina solen parlar d’allò petit per a examinar allò gran. El tall del líquid elemental a la balsa vertical de Glòries s’aplica per a que els més petits no puguin refrescar-se, doncs la funció d’aquest mobiliari urbà no és pas el d’alleujar calorades, sinó decorar el conjunt.
Bé, potser convé moure’s un xic per Europa. Fa unes setmanes vaig tornar a Berlín. De camí a l’Alexanderplatz vaig veure un immens parc i, des de la curiositat, vaig procedir a caminar-lo. De cop i volta vaig arribar a una font de 1893 que el municipi encarregà per a donar entrada a l’actual Volkspark.
Així nasqué la Marchenbrunnen, de conte de fades, com les seves figures d’aire tosc i molt germànic de la seva època. El dissabte que la vaig conèixer vaig al·lucinar a mitges, doncs a d’altres viatges pel Vell Món ja havia observat com les persones solen aprofitar les fonts per a matar a la canícula.
En aquesta, els nens eren els reis aquàtics, divertint-se mentre pares, familiars i amigues es mullaven els peus i xerraven a les vores. En un dels angles del recinte una dona llegia. A un altre un home dormitava sense perdre la connexió amb els voltants. La font és patrimoni d’Alemanya i potser consent aquest gloriós anar i venir per trobar-se a una zona verda, quelcom a remarcar, doncs potser es jutjaria anar massa lluny banyar-se a centralitat, lo que en aquest context no és pas tan descabellat mentre no s’atempti contra l’Art, a qui imagino feliç per la interacció humana, ben útil per a treure-li solemnitat i acceptar la reconversió dels usos en funció dels contextos.
Tot era molt cívic i es repeteix des de fa dècades. Ningú protesta a partir de dues cases poc ponderades pel consistori de la capital catalana. Què és civisme? La polèmica sobre la font ornamental ha suscitat articles periodístics, com un on s’atacava a alguns usuaris de Glòries pel seu incivisme, com si perpetuaran una traïció nostra, la de no respectar en absolut allò que el Poder concedeix als votants al pervertir l’ ús que han previst per a les instal·lacions.
El text es centrava, per a ser concrets i precisos, en com les formes onejants d’alguns elements del parc són maltractades per skaters i patinadors. Barcelona optà fa uns anys per a limitar l’àrea de les seves performances a la plaça del MACBA, prohibint-se, si es que això és viable, a d’altres indrets, la plaça Universitat, on els del monopatí rendibilitzaven uns bancs que mai han sigut idonis, exposats al sol i sense protecció.
Mencionar l’incivisme des d’aquesta perspectiva és, gairebé, una indecència, doncs oblida un principi fonamental de l’Urbanisme democràtic: pots planificar un espai des de l’ordinador, però la Realitat és diferent si palpable i mai has de tractar al ciutadà com si fos estúpid.
Per a entendre-ho n’hi haurà prou amb alguns exemples històrics de proximitat. Els anys cinquanta es llençà el barri del Congrés Eucarístic, una perla urbanística sense molts visitants per la seva situació perifèrica Si un vol pot creuar l’obra de Soteras Mauri i companyia sense topar-se amb un mur pot fer-ho per la seva disposició, amb interiors d’illa molt avantguardistes que no tenen res a envejar, en són precursors, als de la nostra època.
En un parell d’aquests interiors els residents, els nostres avis, es reuniren i adoptaren resolucions valents i perfectes. Els jardins de Massana, amb una creu visible des del cel, esdevingueren un camp de futbol, mentre els de Vèlia, avui companys amagats de la flamant rehabilitació del Canòdrom, serviren per a jugar a d’altres esports amb l’escut del CD Viviendas del Congreso, actiu no tan sols a l’esport rei, sinó també en patinatge, atletisme, bàsquet i hoquei sobre patins.
Els veïns llegiren els espais, fent-los seus en funció d’allò que més els hi convenia. Ignoro si la Dictadura protestà, si bé cap font ho comenta. La formulació i el disseny del barri del Congrés Eucarístic era magistral sobre el plànol, però imperfecte a la superfície perquè tots els estudiós amb tantes estadístiques no havien reflexionat sobre com no s’ajustaven a les necessitats del que hi vivien.
Potser a Glòries, així com a d’altres latituds, passa el mateix, amb una preocupant diferència. En Democràcia, amb un govern que es proclama d’esquerres, les prohibicions prevalen sobre la lògica i aquest tancament mostra com romanem anclats al passat perquè hi ha poca o escassa voluntat d’aprendre el present i remodelar-lo en benefici de tothom.
La conclusió és que fot molta calda i els xavals no poden emprar l’aigua del parc per a mitigar-lo perquè incompleixen el funcionament reglamentat. Imaginen a la quitxalla esquitxant dins la font de Sant Felip Neri? Mentre no la destrossessin, de fet hi manca des de fa dècades una estàtua per desídia municipal, no hi hauria problema.
A Itàlia, davant la bestial onada d’altes temperatures, s’han obert els parcs vint-i-quatre hores, mentre, per no criticar tan sols allò més proper, a Madrid presenten una Puerta del Sol sense arbrada.
No anem bé. El nacionalisme sols guarir viatjant, un vici estrepitós perquè sempre proporciona cures d’humilitat. No sortir del rovell de l’ou sol tenir conseqüències, quelcom dramàtic quan repercuteixen al gruix de la població, fins al punt que Barcelona te l’honor, amb Milà, de ser la número 1 europea en víctimes pel canvi climàtic.
De mentre a Roma, Paris o Berlin s’imposa la laxitud per a la supervivència. Hem aplaudit aquí les Glòries, ara el següent pas és meditar, pensar i brindar a la ciutadania espais dignes per a la les crisis del segle, des de la consciència que ells son els sobirans a un règim democràtic i per tant aquells amb dret a la Ciutat per damunt de qualsevol restricció inoportuna i nociva perquè som nosaltres els que trepitgem els carrers.
Catalunya Plural, 2024 
