Ione Belarra: la ignorància centralista

Ione Belarra, secretària general de Podemos, diputada al Congrés i ex ministra del govern de Pedro Sánchez, ha manifestat al diari Ara que si Catalunya disposés de competències en immigració “els Mossos farien batudes racistes basades en el perfil ètnic”. El més curiós és que Belarra afirma que això “és el que fa ara la Policia Nacional”.

Les competències sobre immigració més enllà de la demagògia

Anem a pams. Juristes del prestigi del professor Joan Ridao van intentar aclarir en el seu moment amb articles al mateix diari Ara o al País quin podia ser l’abast real d’aquesta delegació de competència que Junts, que l’havia pactat amb el PSOE, intentava inflar i magnificar. Recordava Ridao que l’Estatut de Catalunya de 2006 ja atribueix a la Generalitat competències sobre immigració en connexió amb altres de tipus laboral, de justícia, habitatge, sanitat, de prestacions socials i educació. Més enllà d’aquestes facultats, és ben sabut que la Constitució atorga a l’Estat la competència exclusiva en matèria d’immigració, però l’article 150.2 contempla la delegació de les potestats estatals que per la seva naturalesa siguin susceptibles de ser transferides. Ridao considera que són delegables algunes de les noves competències relacionades amb l’estrangeria i la protecció internacional; opina, en canvi, que la controvertida facultat d’expulsió administrativa (no l’expulsió per haver comés un delicte, que és competència dels jutges), necessitaria reformes de lleis com la d’Estrangeria o la de Forces i Cossos de Seguretat. Sigui quin sigui l’abast final de la delegació, que encara no es coneix, que Catalunya pogués veure incrementades les seves competències en matèria d’immigració permetria apropar la seva gestió a la nostra realitat, seria una forma de garantir millor els drets de les persones migrades i obriria la possibilitat a un major control, per exemple per part de la Síndica de Greuges, del Centre d’Internament d’Estrangers (CIE), que ara no pot inspeccionar perquè depèn de l’administració central, en el supòsit que no es procedeixi al seu tancament.

En aquests moments la migració és un tema sensible. Vox realitza cada dia declaracions xenòfobes que la situen al marge de la Constitució i anuncia la deportació de vuit milions de persones, mentre busca encendre situacions com la de Torre Pacheco. El PP, per por a perdre vots d’extrema dreta, assumeix bona part del discurs del partit d’Abascal. I el mateix passa a Catalunya on Junts no para de mirar cap a Ripoll i endureix les seves posicions per evitar la fuga de vot cap Aliança Catalana que les enquestes detecten. Per això és molt greu que un partit d’esquerres com Podemos frivolitzi sobre un tema tan delicat que afecta als drets de milers i milers de persones. I és també inacceptable que el secretari d’organització de Podemos, enlloc de rectificar, tiri més llenya al foc i equipari Junts a Vox, una comparació que ni els més crítics amb el partit de Puigdemont podem compartir.

El centralisme de Podemos. Contra els Mossos d’Esquadra

Les paraules de Belarra són d’un centralisme de manual: Pensa que és millor que totes les competències d’immigració siguin gestionades pel Govern central abans que no ho faci la Generalitat perquè el Govern català podria “recriminalitzar les persones migrants”; aquesta prevenció es podria estendre, però, a les competències sobre seguretat ciutadana, presons, serveis socials, lluita contra la violència masclista, i a tota la resta, fet que implica qüestionar la capacitat de Catalunya d’autogovernar-se: és a dir, segons Belarra, ni estat plurinacional, ni estat federal, ni tan sols estat de les autonomies. Podemos fa temps que embolcalla en belles paraules buides una concepció centralista de l’Estat i de la seva organització interna com a partit, que a les nacionalitats només disposa de sucursals sense autonomia ni política ni financera. No oblidem que Pablo Iglesias, tan mimat per sectors de l’independentisme, va cridar a no anar a votar l’1 d’octubre de 2017.

Belarra s’oblida que ni Junts ni Aliança Catalana són al Govern de la Generalitat i no sembla factible que hi puguin ser a curt i mig termini. Però prefereix que la immigració estigui gestionada en un futur per un possible govern espanyol de PP i Vox que per un govern català del PSC, que compta amb el suport d’ERC i Comuns: l’important és que ho faci Espanya. I el seu raonament es torna encara més ridícul quan atribueix als Mossos d’esquadra la voluntat de realitzar batudes racistes, reconeixent alhora que és el que fa avui la Policia de l’Estat. És evident que totes les administracions tenen l’obligació d’evitar identificacions o detencions basades en el perfil ètnic, i que cap Cos s’escapa a la possibilitat d’aquesta mala praxi que a tot arreu cal corregir amb contundència. Però insinuar que els Mossos actuaran pitjor que la Guàrdia Civil i el Cos Nacional de Policia és oblidar episodis recents que Belarra hauria de recordar perquè es van produir quan era ministra; i és desconèixer també com es va produir el procés de creació del Cos de Mossos d’esquadra, avalat els anys vuitanta per CIU, PSUC, ERC i PSC, per tal de formar una policia nova, democràtica i de proximitat a partir d’una reflexió col·lectiva sobre el model de seguretat que a l’Estat espanyol encara no s’ha produït. Avui els Mossos són un Cos dotat de milers d’efectius que intenta exercir les seves funcions com a policia integral de Catalunya aplicant la proporcionalitat i atenent-se a les formes d’actuació establertes pel Parlament, tal com va recordar la sentència de l’Audiència Nacional en relació al judici al major Trapero derivat de l’actuació sensata i correcta dels Mossos l’1 d’octubre de 2017, que va provocar la ira de la dreta i l’extrema dreta espanyoles. Que Ione Belarra menyspreï ara la Generalitat i els Mossos és un símptoma preocupant de l’evolució política a l’Estat espanyol.

Trencar ponts, un greu error polític

Ione Belarra amb les seves declaracions ha comès, a més, un enorme error polític: ha trencat ponts; ha estat una actuació equivalent a la de Díaz Ayuso menyspreant el català que tant ha complicat les relacions de PP amb PNB i Junts. Ha fet més difícil, no ja la relació no tan sols amb Sumar i els Comuns, que defensen la transferència, sinó també amb ERC, Bildu i BNG. Si algú a Podemos somiava amb algun tipus d’aliança electoral amb els independentistes ja pot anar pensant en una estratègia diferent. La virulència de les desqualificacions entre Oriol Junqueras, que ha assimilat Podemos a Ciudadanos, i Pablo Iglesias, que ha actuat com sempre com si encara fos el màxim dirigent del seu partit, deixen sense espai els intents d’apropament de Gabriel Rufián al partit de Ione Belarra. Han fet bé el Govern, PSC, ERC i Comuns en no deixar la resposta a Podemos només en mans de Junts; la crítica a Belarra és més contundent i legitima si sorgeix de les esquerres: en aquest tema ens hi juguem molt com a societat perquè cal defensar més que mai la voluntat de continuar essent un sol poble, davant els atacs d’uns i les incomprensions simplistes d’uns altres.