El cas Jeffrey Epstein, el magnat financer condemnat per tràfic sexual de menors i trobat mort en la seva cel·la en 2019, ha tornat amb força al primer pla polític i mediàtic als Estats Units. Aquesta vegada, el nom de Donald Trump apareix vinculat de nou a la xarxa d’abusos i encobriments que van envoltar al financer, en un moment especialment delicat: a sol mesos d’unes eleccions presidencials on l’expresident torna a presentar-se com a candidat republicà.
El detonant va ser una revelació publicada per The New York Times i The Wall Street Journal segons la qual Trump havia estat informat per la fiscal general, Pam Bondi, que el seu nom figura diverses vegades en els anomenats “Epstein files”, un conjunt de documents recopilats pel Departament de Justícia i en gran part encara segellats. Encara que el Departament insisteix que no existeix una “llista de clients” ni proves concloents de xantatge, el mateix fet que el nom de Trump aparegui ha bastat per a reactivar l’escàndol i generar pressions polítiques sense precedents.
Aquest retorn mediàtic no és sol fruit de l’interès periodístic. El 23 de juliol, un subcomitè de la Cambra de Representants —amb el suport de tres republicans— va votar a favor d’obligar el Departament de Justícia a desclassificar els arxius. És un pas significatiu, que posa en qüestió la versió oficial mantinguda fins ara, i que ha generat una inesperada divisió dins del Partit Republicà.
La relació entre Trump i Epstein no és nova, ni molt menys desconeguda. Tots dos van mantenir una amistat pròxima durant els anys noranta i principis dels dos mil. Se’ls va veure junts en festes, en tornejos de tennis, i fins i tot Epstein va ser convidat a l’exclusiu club Mar-a-Lago a Florida, propietat de Trump. Hi ha registres de vol que proven que van viatjar en el mateix avió, i fotografies que donen fe de la seva familiaritat. Trump sempre ha sostingut que va trencar tota relació amb Epstein en 2004 i que fins i tot ho va expulsar del seu club per “comportament inapropiat”. Però els nous documents semblen contradir almenys parcialment aquesta versió.
Un dels elements que més polèmica ha generat en els últims dies és l’existència d’una carta signada per Trump i acompanyada d’un dibuix de contingut sexual, suposadament enviat a Epstein amb motiu del seu 50è aniversari. The Wall Street Journal ha publicat una còpia escanejada de la targeta, que porta la signatura del llavors empresari. Trump ha negat ser l’autor i ha respost amb una demanda de 10.000 milions de dòlars contra el diari per difamació. L’agressivitat de la resposta ha aixecat noves sospites, fins i tot entre alguns dels seus aliats.
Encara que ara com ara no existeix cap acusació formal contra Trump relacionada amb la xarxa d’Epstein, algunes víctimes han esmentat el seu nom en declaracions públiques. Maria Farmer, una de les primeres denunciants del cas, va assegurar en una entrevista recent que ja en els anys noranta va alertar a l’FBI sobre comportaments sospitosos per part de Trump. L’agència, no obstant això, mai va obrir una recerca. No hi ha, fins a la data, cap denúncia directa contra ell per part de les víctimes.
El que sí que s’ha fet evident és la fractura que aquesta situació està provocant dins del moviment conservador. Alguns dels comentaristes més influents de l’univers MAGA han començat a criticar a la fiscal general Pam Bondi per no haver gestionat amb més fermesa la filtració dels arxius i per no haver defensat de forma més categòrica a l’expresident. Elon Musk, que manté una posició ambigua en l’actual panorama polític, ha suggerit en xarxes socials que Trump apareix més del que es vol reconèixer, i que podria haver-hi un intent d’encobriment. El mateix Trump ha sortit al pas, denunciant una campanya de desprestigi orquestrada pels seus rivals i qualificant l’escàndol com una “faula demòcrata”.
El que ocorri en les pròximes setmanes serà decisiu. Si el Congrés aconsegueix forçar la publicació completa dels documents, podrien conèixer-se detalls comprometedors que afectin a Trump, o, per contra, reforçar el seu discurs de víctima política. Si la informació es manté en secret, la sospita d’impunitat i protecció als poderosos no farà més que créixer. En qualsevol cas, el cas Epstein torna a funcionar com una caixa de ressonància de tot el que està en joc en la política estatunidenca actual: el control de la justícia, l’opacitat de les elits, el paper dels mitjans i la prima línia entre escàndol personal i crisi institucional.
Més enllà del cas judicial, el que subjau és la pregunta mai resolta sobre qui protegia a Epstein i a qui protegia ell. La possibilitat que l’expresident dels Estats Units estigui implicat, encara que sigui de manera tangencial, reobre un capítol que molts creien tancat i que promet marcar el to del debat públic en els mesos que venen.
Catalunya Plural, 2024 
