La derrota de la selecció espanyola de futbol femenina als penals ha estat una injustícia perquè la campanya de les futbolistes va ser molt meritòria. Això no treu valor a la selecció anglesa ni confereix cap demèrit ni cap tatxa a la seva victòria: com diuen els experts, el futbol és així, i entrar a formar part del futbol gran, el que mou expectació i diners, consisteix precisament a assumir els mals passos amb què qualsevol professional ha de comptar.
La final de l’Eurocopa femenina ha estat la més vista de la història. El futbol femení s’ha guanyat ser un centre d’interès important però ha fet molt més: ha suposat una aportació molt valuosa a la promoció dels drets de les dones. Sovint una ideologització força tosca oblida la importància del soft power en les relacions humanes. I el futbol femení és soft power pur i molt potent a les mans dels qui desitgem veure les dones disposar de tots els seus drets: humans, socials, laborals, cívics. Posar un fet social sota el focus d’una atenció majoritària produeix canvis, perquè la història de la humanitat és la història de la lluita de classes, però el que mou els humans són les seves ments i la interacció entre elles.
El futbol femení és futbol, malgrat el que diguin alguns recalcitrants. Juguen onze contra onze durant 90 minuts, sotmeses al mateix reglament sota el que juguen els homes. No hi ha cap excepció ni exempció que disminueixi l’estricta igualtat respecte al joc masculí d’aquest esport: allò que juguen les dones és exactament el mateix que juguen els homes. En altres esports com l’atletisme les marques que confereixen la condició de campiones a les dones són inferiors a les dels homes però al futbol un gol val el que val un altre gol, marqui-ho qui el marqui. Un es pregunta si els equips no haurien de ser mixts. El futbol és així i els que menyspreen el futbol jugat per dones no s’acaben d’adonar de com diu d’ells aquesta actitud.
La visualització potentíssima del futbol jugat per dones representa una veritable sortida de l’armari de la meitat del gènere humà per situar davant l’expectació mundial i l’opinió pública no només l’esport com un subjecte social i cultural de primer ordre sinó les dones com a fet civilitzatori. El futbol és un llenguatge universal i tots ho entenen, i l’igualitarisme que aquest esport exemplifica és molt eloqüent. L’antropòleg, etòleg i periodista Desmond Morris, que es va fer famós amb el seu llibre El mono desnudo, va publicar fa més de quaranta anys un estudi sobre el futbol que va ser titulat aquí L’esport rei però el títol original del qual era The soccer tribe (La tribu del futbol), més indicatiu de la seva orientació antropològica. Uns extraterrestres que visitessin el nostre planeta trobarien a través del joc notables materials i idees per comprendre què som els humans i com ens comportem com a col·lectivitat viva. El llibre de Morris hauria de ser llegit al costat de Homo ludens, de Jan Huizinga.
El futbol professional amb les seves grans competicions col·loca les dones, com hem dit, a la màxima exposició, amb tot el que això té de significatiu. Per descomptat, exerceix un exemple positiu davant les nenes, les noies i les famílies, però aquest paper ja l’ha realitzat l’esport escolar. Les futbolistes professionals en què ara ens fixem juguen un altre paper: eduquen la societat sencera en la consideració i el respecte que la dona mereix en qualsevol camp on s’exerceixi. Aquesta no és una consideració paternalista sinó igualitària i la seva importància no és pa de fer-ne rossegons, ja que deixa sense arguments qualsevol que pretengui desmerèixer l’activitat femenina per raó del sexe de qui l’executa.
Arribats a aquest punt de l’igualitarisme que el futbol femení promou, cal portar-lo a les darreres conseqüències. Un dels imperatius ètics del treball realitzat per dones, almenys del treball assalariat, és una frase molt potent: a treball igual salari igual. Potser aquest és el proper i decisiu objectiu del futbol femení un cop fora de l’armari i sota els focus més refulgents.
Catalunya Plural, 2024 
