Als anys trenta del segle XX, Hannah Arendt alertava sobre l’emergència de moviments totalitaris no com una anomalia històrica, sinó com el resultat d’un buit de sentit col·lectiu. Quan les institucions perden legitimitat, els vincles comunitaris s’erosionen i el futur es torna opac, el que floreix no és la deliberació democràtica, sinó la queixa, quan no un veritable crit. Avui, gairebé un segle després, l’extrema dreta avança no tant per les seves propostes, sinó per la seva capacitat de canalitzar el malestar. I ho fa en una societat que no promet ni il·lusiona, i provoca situacions d’incertesa i desassossec.
L’extrema dreta d’avui ja no és la dels skinheads amb estètica de confrontació de carrer. És més àmplia, més adaptativa, més transversal. Aglutina autònoms ofegats, joves sense habitatge, classes mitjanes empobrides i jubilats desencantats. No és una ideologia coherent, sinó la coalició del descontentament. En paraules d’Arendt, és l’expressió d’una massa atomitzada que ha deixat de confiar en els partits, en la premsa, en les promeses, fins i tot en ella mateixa.
Ja als anys 70, el sociòleg mexicà Pablo González Casanova advertia que les diferències més explosives no serien entre classes, sinó dins de les classes. Les desigualtats intraclasses —és a dir, entre persones d’orígens similars però destins divergents— generen una forma especial de ressentiment. Odiar un milionari pot ser políticament correcte, però resulta abstracte: ningú es compara amb Elon Musk o Bill Gates. En canvi, veure com algú com tu aconsegueix ascendir mentre tu no pots ni pagar el lloguer, ni accedir a una assegurança mèdica, ni estalviar, genera una ferida que cou a la pell. És una enveja íntima, gairebé corporal. I és aquí on el discurs de l’odi arrela.
No és odi ideològic; neix de la frustració d’una vida a la corda fluixa. De la ràbia de saber que els teus fills només tindran futur si emigren. És aquest el nou contracte social?
A això s’hi afegeix una capa d’irritació quotidiana que no es pot subestimar, derivada de la ineficiència i distància de moltes administracions públiques, incapaces d’atendre, resoldre o empatitzar amb la ciutadania. Tràmits interminables, plataformes digitals disfuncionals, respostes automatitzades, cues sense atenció. Aquesta burocràcia genera una sensació d’abandonament institucional que s’afegeix al malestar social generalitzat. Però aquí també s’obre una paradoxa: els mateixos treballadors públics, sovint precaritzats, invisibilitzats i no entesos per les seves pròpies direccions, formen part d’aquest mateix col·lectiu afectat. Són alhora part del problema percebut i víctimes d’una gestió que els ha convertit en blanc fàcil del descontentament.
En aquest marc de desafecció, l’extrema dreta promet recuperar el control. No importa de què: de les fronteres, del llenguatge, dels carrers, dels símbols. El que importa és oferir una direcció, encara que sigui falsa, i una culpa externa, encara que sigui fictícia. Com va escriure Levitsky, en contextos de polarització afectiva i crisi de representació, els “outsiders” autoritaris presenten una alternativa emocionalment atractiva a institucions que semblen buides. No guanyen perquè convencen, sinó perquè castiguen un sistema que ha deixat de funcionar.
En paral·lel, les democràcies liberals han alimentat el malestar amb polítiques que prioritzen l’estabilitat macroeconòmica per sobre de la cohesió social. Seguint Karl Polanyi, podríem dir que les societats han estat subordinades als mercats, en lloc de subordinar els mercats al benestar col·lectiu. Polanyi també advertia que, quan el teixit social es trenca, emergeixen contramoviments reaccionaris. No necessàriament racionals, però efectius en un ordre simbòlic. L’ascens de l’extrema dreta no és la causa, sinó el símptoma d’una democràcia buida d’expectatives.
I què fa la política democràtica? Què ofereix el centre, l’esquerra institucional, el progressisme de saló, el centre sensat, la dreta il·lustrada? Sovint, molt poc. Discursos tecnocràtics, digitalització, creixement verd, pensament woke… mentre la gent perd els seus barris, els seus metges, els seus trens. L’extrema dreta ho sap i ho explota. Parla amb la veu del ressentiment, que és una força que no busca justícia, sinó venjança (Arendt).
No es pot fer front a aquesta deriva només amb indignació moral o amb alertes antifeixistes. Cal quelcom més radical: recuperar l’horitzó. Reconnectar la política amb l’esperança d’una vida digna aquí, no en un altre país. Recuperar la promesa d’igualtat, no com a promesa retòrica, sinó com a experiència i esperança.
La pregunta no és per què cala l’extrema dreta, sinó què s’ha fet —o deixat de fer— perquè s’hagi convertit en l’únic refugi emocional davant el col·lapse. Perquè mentre la democràcia sigui viscuda com a desemparament, l’autoritarisme continuarà creixent i oferint una pseudoesperança de canvi i rebuig a l’ordre institucional vigent.
