Ningú dubta de la necessitat imperiosa d’accelerar la transició energètica. El repte d’abordar la crisi climàtica augmenta cada dia, i els objectius de reducció d’emissions es fa més difícil per moltes raons i de diversa índole, ara evidentment augmentat pel negacionisme que campa a EUA des de l’arribada de Trump.
Per fer-nos una idea l’Agència Internacional de l’Energia pronostica que la demanda d’aquests minerals es quadruplicarà amb escreix per al 2040, només per al seu ús en tecnologies d’energia neta. En aquest context de debat sobre la transició energètica i digital emergeix una paradoxa important: per descarbonitzar el planeta cal intensificar la mineria. L’electricitat “verda” no ve del cel, ni els cotxes elèctrics es produeixen per generació espontània.
Per al desenvolupament de les renovables o la producció de productes claus en la transició digital ja sigui en turbines eòliques, bateries, panells solars, microxips, electrolitzadors, o telèfons mòbils hi ha una llarga cadena d’extracció, refinament i transport de metalls crítics. Liti, cobalt, terres rares, níquel, grafit, manganès, tungstè… una llista creixent que ja no només interessa als geòlegs, sinó especialment als diplomàtics, estrategs militars i reguladors financers.
Aquests aspectes creen un nou debat, no prou estès relatiu al fet de si no estem davant d’un nou moment històric d’un tipus de capitalisme extractiu, que pot crear noves desigualtats i desequilibris geopolítics. És per això que no es pot no relacionar les polítiques energètiques i digitals de nous problemes geopolítics i de nous fantasmes en situacions d’injustícia, que en alguns casos poden arribar a semblar gairebé colonials.
Sabem que aquestes matèries primeres tenen una gran importància econòmica estratègica i alt risc de subministrament. No necessàriament són rars en termes geològics, però sí que ho són quant a la seva producció i accés. La seva rellevància ha crescut de forma exponencial pel seu paper central en tecnologies netes.
Més del 85% del refinament mundial de terres rares el controla la Xina, que també domina el grafit i bona part del magnesi. El cobalt prové majoritàriament de la República Democràtica del Congo, sota condicions laborals i ambientals molt deficitàries. El liti s’extreu sobretot del triangle andí (Xile, Argentina, Bolívia), tot i que Austràlia i la Xina el processen.
Europa importa més del 90% dels seus metalls crítics, mentre que els Estats Units ha reactivat la seva diplomàcia minera a l’Àfrica i Amèrica Llatina. La guerra comercial entre els EUA i la Xina, la invasió russa d’Ucraïna i els bloquejos marítims han elevat el risc de “xocs crítics”, amb potencial disruptiu per a tota la cadena industrial.
Aquest nou extractivisme verd posa en tensió els discursos de sostenibilitat. L’expansió minera en regions del sud global reprodueix antigues lògiques colonials: explotació intensiva de recursos, baix valor afegit local, conflictes socials, i escassa redistribució. Les comunitats indígenes de l’altiplà andí, les poblacions de Katanga o els boscos d’Indonèsia ho han après ràpidament.
Les corporacions tecnològiques, des de Tesla a Apple, depenen d’aquests metalls per als seus productes, però rara vegada assumeixen responsabilitats per l’origen. En nom de la neutralitat climàtica, es corre el risc de legitimar un nou tipus d’extractivisme digital i verd, amb rostre net, però mans brutes.
El 2023, la UE va aprovar la Critical Raw Materials Act, amb l’objectiu de cobrir almenys el 10% de l’extracció, el 40% del processat i el 15% del reciclatge de materials crítics dins del seu territori per al 2030. Però això xoca amb les resistències socials en ressorgir miner en zones com Galícia, Andalusia o el Massís Central francès.
A més, el reciclatge industrial encara no assoleix escala suficient: menys de l’1% del liti i el cobalt es recupera avui a Europa. L’economia circular, si bé prometedora, no n’hi ha prou per si sola. L‘autonomia estratègica oberta, com l’ha anomenat Brussel·les, és encara molt lluny.
Qui controli els metalls, controlarà les tecnologies del futur. La Xina ho va entendre fa dues dècades. Occident reacciona tard, entre escàndols, subsidis verds i acords amb règims inestables. El club de països productors —Xile, Indonèsia, Congo, fins i tot Bolívia— comença a reclamar sobirania, regalies més altes i participació en la cadena de valor.
Mentrestant, creix el temor a una nova “OPEP dels metalls”, amb amenaces de nacionalització, quotes d’exportació o guerres comercials larvades. No és casual que els EUA hagi inclòs els metalls crítics en la seva agenda de seguretat nacional i que l’OTAN discuteixi la vulnerabilitat de les cadenes de subministrament com un risc estratègic.
Els metalls crítics estan redibuixant el mapa del poder global. Són la cara menys visible —i menys neta— de la transició ecològica. La urgència climàtica no pot justificar una nova febre de l’or, ni un neoextractivisme que repeteixi vells errors. Es requereixen polítiques industrials valentes, mecanismes de traçabilitat, acords multilaterals justos i participació real de les comunitats afectades. Potser el veritable “material” crític no sigui el liti o el cobalt, sinó la voluntat política de fer les coses d’una altra manera en el que Europa podria tenir un paper clau i de progrés, amb un model just i de cooperació amb els productors d’aquestes matèries primeres.
Catalunya Plural, 2024 
