El 29 de juliol de 2015, el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat la Llei 24/2015, coneguda com la llei contra els desnonaments i la pobresa energètica. Una llei que no va néixer en cap despatx ni voluntat política. Va sorgir del carrer, de les assemblees, dels blocs ocupats per famílies desnonades, de les veïnes contra els talls de llum, de les signatures recollides en mercats i places.
Promoguda per la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca (PAH), l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE) i l’Observatori DESCA, la Llei 24/2015 va arribar al Parlament a través d’una Iniciativa Legislativa Popular (ILP), amb quasi 150.000 signatures recollides. Un suport transversal a la societat catalana i un objectiu clar: posar fi a la impunitat amb què bancs, fons voltor i grans subministradores estaven generant una crisi d’habitatge i de drets bàsics.
La llei estableix mecanismes concrets i valents: lloguer social obligatori abans d’un desnonament per impagament d’hipoteca o de lloguer, la prohibició dels talls de subministraments bàsics a famílies vulnerables, la creació de mecanismes de reallotjament amb la cessió d’habitatges buits per part dels grans tenidors, entre d’altres. Una llei justa, clara i valenta. I per això, va ser atacada des del primer dia.
Malgrat els entrebancs judicials, polítics i burocràtics, la Llei 24/2015 ha evitat una catàstrofe social encara més greu. Segons dades de l’Agència d’Habitatge de Catalunya (AHC), entre 2017 i 2023, gràcies a l’aplicació de la norma s’han aconseguit més de 20.000 lloguers socials, forçant bancs i fons voltor a mantenir llogades a famílies que havien perdut casa seva. Això ha permès protegir més de 50.000 persones que no es quedessin al carrer. Dades impactants al mateix temps que insuficients tenint en compte que a Catalunya, el territori amb més desnonaments de l’Estat, en el mateix període s’han produït 70.552 desnonaments. La llei 24/2015 ha donat resposta a 3 de cada 10 i podrien haver estat més si des de la Generalitat i els Ajuntaments hi hagués més voluntat per forçar la seva aplicació.
També ha evitat més de 200.000 talls de subministraments bàsics, gràcies a la prohibició legal de tallar llum, aigua o gas a persones vulnerables. Aquests números, sovint invisibilitzats, són vides senceres: famílies que poden continuar vivint amb llum i aigua, infants que poden estudiar i dutxar-se, avis que poden escalfar-se a l’hivern.
La 24/2015 va suposar un canvi de paradigma. Va deixar clar que les empreses responsables de la crisi no podien sortir-ne impunes. Que qui havia fet negoci amb la necessitat de les persones —grans tenidors i subministradores— havia de ser també part de la solució.
El lloguer social obligatori: el gran mecanisme que els fons volen destruir
Una de les eines més transformadores de la llei és el lloguer social obligatori per a grans tenidors (bancs, fons voltor, immobiliàries amb més de 10 habitatges). Aquesta obligació s’aplica tant en casos d’execució hipotecària com per impagament de lloguer. I ha de fer-se abans d’iniciar un procediment de desnonament, segons marca la llei.
Aquest mecanisme fa una cosa poc habitual en la política d’habitatge: assenyala responsables. No es tracta d’un remei general per a tothom, sinó que exigeix solucions concretes a aquells que han especulat amb l’habitatge i han provocat l’emergència de l’habitatge.
Des del primer moment, bancs i fons d’extracció han fet tot el possible per eludir aquesta obligació: falsegen titularitats, fragmenten la propietat en societats pantalla, ofereixen falsos lloguers socials inassumibles o simplement no responen.
Si aquests grans tenidors incompleixen, la llei és clara: l’administració ha de sancionar-los. No ho ha fet. Ni la Generalitat, ni la majoria d’ajuntaments han aplicat les multes corresponents. Aquest incompliment no és menor: converteix les institucions públiques en còmplices actius de l’especulació i del patiment de milers de famílies.
L’incompliment del reallotjament i la cessió obligatòria
La llei també obliga les administracions a garantir el reallotjament de les persones desnonades sense alternativa. I ofereix una eina poderosa: la cessió obligatòria dels pisos buits en mans de grans tenidors.
No obstant això, el que s’ha vist a la pràctica és una negligència institucional sistemàtica: els reallotjaments són escassos, l’ús de la cessió obligatòria és anecdòtic, i les meses d’emergència acumulen retards de fins a tres anys. Mentre els ajuntaments improvisen allotjaments d’urgència o busquen recursos a pensions de mala mort, milers de pisos buits continuen en mans d’especuladors.
Les empreses energètiques continuen vulnerant la llei
El vessant energètic de la Llei 24/2015 ha estat igualment atacat. La norma estableix que cap empresa pot tallar subministraments a una família vulnerable sense abans consultar amb serveis socials i oferir una solució. Però a la pràctica, les grans subministradores —especialment Endesa i Naturgy— continuen amenaçant amb talls, assetjant amb empreses de recobrament, i negant-se a instal·lar comptadors socials en moltes llars protegides per la llei.
Endesa envia milers de cartes d’amenaça a famílies protegides per la llei i només després d’una pressió sostinguda per part de les entitats socials, es va aconseguir signar un conveni parcial amb Endesa que cobreix el deute acumulat. Però la resta de l’oligopoli energètic encara no han signat cap conveni, tot i la seva obligació legal.
Aquest incompliment agreuja la vulnerabilitat de milers de llars i posa en evidència un cop més la passivitat de les administracions públiques, que ni sancionen ni pressionen perquè es compleixi la norma.
Lluita col·lectiva, però responsabilitat institucional
La Llei 24/2015 va néixer com un exercici radical de democràcia: persones organitzades que van legislar per protegir la vida. I deu anys després, el seu impacte continua viu, gràcies al compromís diari dels moviments socials.
Però la llei només pot funcionar si l’administració actua amb valentia, proactivitat i responsabilitat. Quan no sanciona qui incompleix, quan no fa reallotjaments, quan no utilitza els mecanismes que la llei li ofereix, és la mateixa Generalitat i els ajuntaments qui estan trencant la legalitat. I, pitjor encara, està convertint-se en còmplices d’aquells que provoquen la misèria.
Si la Llei 24/2015 continua viva és per la força de la ciutadania organitzada. Però no n’hi ha prou. Cal una nova ofensiva institucional que garanteixi l’aplicació íntegra de la norma, que persegueixi els incompliments dels grans poders econòmics i que posi la vida al centre de totes les polítiques públiques.
Com deien fa una dècada i continuen dient avui: Sí que es pot. Però només si volen.
Catalunya Plural, 2024 
