El Premi del Jurat Ecumènic del Festival Internacional de Cinema de Berlín de 2024 va ser atorgat a la pel·lícula Mi postre favorito (Keyke mahboobe man, 2024), escrita i dirigida per Maryam Moghaddam i Behtash Sanaeeha, una parella que signava la seva tercera pel·lícula concebuda a quatre mans. Els aficionats al cinema recordaran les dues anteriors: The Invincible Diplomacy of Mr Naderi (2018), que narra la història d’un home que vol fer la pau entre l’Iran i els Estats Units, i El perdón (Ghasideyeh gave sefid, 2020), en què una vídua iraniana descobreix que el seu marit, executat per un crim, era en realitat innocent. La pel·lícula explora temes com la pena de mort, la injustícia i les dificultats que enfronten les dones a la societat iraniana, i va ser la que va projectar els seus creadors a nivell internacional.
A la cerimònia de lliurament del guardó a Berlín el febrer del 2024 no van poder assistir-hi cap dels dos. Tot i que ja feia setmanes que se sabia que el govern iranià els havia retirat el passaport per restringir la possibilitat de viatjar a l’estranger, amenaçats a més d’enfrontar-se a «accions legals en relació amb la seva feina com a artistes i cineastes». Els directors del festival Carlo Chatrian i Mariëtte Rissenbeek van emetre un comunicat on demanaven a les autoritats iranianes que tornessin els passaports i aixequessin totes les restriccions que impedien a Maryam Moghaddam i Behtash Sanaeeha viatjar a Berlín per unir-se als altres directors i talents cinematogràfics internacionals. Encara que l’actriu, escriptora i directora Maryam Moghaddam ja sabia què és això, ja que no era la primera vegada que li passava. Després de mesos d’interrogatoris, un any després van ser condemnats a catorze mesos de presó amb suspensió de pena durant cinc anys (potser amb ànim censor), acusats de produir contingut obscè i d’atemptar contra la moral pública a la pel·lícula Mi postre favorito. També se’ls va acusar de propaganda contra el règim, conseqüència de mostrar la realitat de la societat iraniana davant del mirall. Tant ells com el productor també deuran fer front a una multa de 400 milions de rials iranians (poc menys de nou mil euros), cadascun.
El festival de Berlín era el lloc ideal per a l’estrena mundial de la pel·lícula, ja que va comptar amb el suport del World Cinema Fund de la Berlinale i, anteriorment, va participar com a projecte al Berlinale Co-Production Market 2020, on va rebre el prestigiós premi Eurimages Co-Production Development Award. La pel·lícula està finalment coproduïda entre l’Iran, França, Suècia i Alemanya, parlada en farsi i protagonitzada per l’actriu Lili Farhadpour i l’actor Esmaeel Mehrabi, interpretant personatges de setanta anys, tots dos vivint sols des de fa dècades, ella vídua i ell divorciat.
Les autoritats iranianes van agreujar la repressió després de les protestes generalitzades que van sorgir per la mort el setembre del 2022 de la jove kurda Mahsa Amini, morta sota custòdia policial després de ser detinguda per no portar ben posat el vel (llegeixi’s l’article La revolució femenina que canviarà l’Iran). Precisament, una escena en què la protagonista salva una de diverses joves detingudes per la policia de la moral en ple parc, acusades que se les veia lleugerament un floc de cabells (i no és broma), és el desencadenant de que passarà després. L’anciana s’enfrontarà al rude policia que està a punt de mostrar-se violent amb ella (fins i tot li recrimina que tampoc porta el mocador ben posat), però davant la insistència i fermesa decideixen retirar-se, això sí, emportant-se a la furgoneta les que ja estaven detingudes. Quan queden soles, Mahin dirà a la jove, alleujada d’haver-se estalviat una detenció i qui sap què més, que deu enfrontar-se a aquesta policia de la moral, indicant-li que en el fons són covards, encara que perillosos per les armes i per si van en manada.
Aquesta lliçó breu i improvisada l’animarà a ella mateixa a empoderar-se, i pensar com sortir de la seva rutina diària de dormir, cuinar i menjar sola, amb les poques converses amb la seva filla que viu a l’estranger (reconeix que ella no es vol anar del lloc on ha viscut tota la seva vida, i per la por de perdre tot el seu patrimoni), i les molt esporàdiques trobades amb les seves amigues. Aquesta decisió de ser ella la que fa el primer pas per parlar amb un home que ella ha identificat com a solter serà el detonant d’una preciosa vetllada en què anirem contemplant algunes de les prohibicions i pors amb què viuen els iranians en general i les seves dones en particular. Un desenllaç inesperat encara mostrarà amb més cruesa la realitat quotidiana d’una classe mitjana que viu coartada per la situació política del país.
L’inici del rodatge, que es va realitzar en secret, va coincidir amb la mort de Mahsa Amini, per la qual cosa tots en la producció van saber de seguida al que s’exposaven, especialment la protagonista de la pel·lícula, Lili Farhadpour, ja que l’acusació de produir contingut obscè i d’atemptar contra la moral pública especialment es referia al fet que el seu personatge, en la intimitat de casa seva, no només no porti un hijab cobrint el cap, sinó que s’atrevís a ballar i, el que és pitjor, que convidés a casa seva un home que acabava de conèixer. Els directors afirmen a la publicitat de la pel·lícula que «és una història sobre la realitat quotidiana de les dones de classe mitjana a l’Iran i una mirada propera a la soledat d’una dona en entrar a la tercera edat. Les realitats de la vida de les dones a l’Iran gairebé mai no s’han explicat, i així i tot, la pel·lícula és un relat lúdic sobre l’esperança i l’alegria de viure, així com sobre l’absurditat de la mort».
La pel·lícula finalment s’ha estrenat a Espanya l’agost del 2025 amb un cert retard. I coincideix a la cartellera amb una altra pel·lícula amb una intenció similar, en aquesta ocasió basada en fets reals: Leer Lolita en Teherán (Reading Lolita in Tehran, 2024), dirigit per Eran Riklis, que adapta la novel·la homònima del 2003 de l’autora iraniana Azar Nafisi, traduïda a trenta i dos idiomes i publicada en castellà per Duomo Ediciones, amb traducció de Maricarmen Bellver, i que ja en porta set edicions. Nafisi, nascuda el 1955, narra la seva experiència personal quan torna al seu país el 1979 per impartir classes de literatura anglesa a la Universitat de Teheran, després de fer estudis als Estats Units, i poc abans de la revolució iraniana i el posterior ascens al poder de l’Ayatollah Khomeini, que va acabar imposant una teocràcia, on l’autoritat religiosa tenia i té un poder polític central i vinculant. Aquest règim va suposar la implementació de la Xaria (la llei islàmica), la restricció de llibertats individuals i la supressió de l’oposició política, amb la consegüent censura també a l’àmbit universitari.
El 1995, la professora va decidir reunir-se en secret al seu domicili amb set de les alumnes, amb l’objectiu de llegir clàssics occidentals prohibits a l’Iran revolucionari, amb el subjacent perill implícit si hagués transcendit la finalitat de les trobades, i tot això després de suportar tres lustres de repressió (el llibre el va escriure a l’exili, a Estats Units). Les trobades es feien cada dijous al matí al domicili familiar, sense la presència del marit, evidentment. En aquestes reunions clandestines analitzaven diferents obres literàries, incloses algunes considerades polèmiques per la societat iraniana postrevolucionària, com ara Lolita (1955), de Vladimir Nabokov, o Madame Bovary (1856), de Gustave Flaubert, i d’autors universals com El gran Gatsby (1925), de F. Scott Fitzgerald, Daisy Miller (1878), de Henry James, i Orgull i prejudici (1813), de Jane Austen, entre d’altres, intentant entendre-les i interpretar-les des de la seva pròpia idiosincràsia.
Leer Lolita en Teherán es va presentar a la desena edició del Festival Internacional de Cine de Barcelona-Sant Jordi (BCN Film Fest), celebrada l’abril del 2025, i va comptar amb la presència del director israelià Eran Riklis. A la presentació va reconèixer la modernitat de la denúncia realitzada malgrat narrar fets ocorreguts a la dècada dels vuitanta i noranta del segle XX. L’actriu iraniana Golshifteh Farahani també haurà de patir la persecució de la policia de la moral a la pel·lícula, l’obligatorietat de portar sempre cobert el cap i gran part del cos i la prohibició de poder parlar amb un home en públic que no sigui familiar directe. Adeu a les converses amb el seu vell professor, amb el que compartia la seva passió pels llibres. Jugar-se la vida per poder intercanviar lectures, aquesta era la realitat en aquell moment.
Una vegada publicada la sentència de 14 mesos de presó per a la parella de cineastes Moghaddam i Sanaeeh el maig del 2025, el Centre de Drets Humans de l’Iran, amb seu a Nova York, va comentar que «els artistes de l’Iran suporten importants penúries, com una censura cada vegada més gran, detencions arbitràries i l’amenaça constant de repercussions legals per expressar la seva dissidència a través de la seva obra». El veredicte arriba després que la comunitat cinematogràfica mundial s’unís en suport dels directors amb una petició de més de tres mil cineastes, i entre els signants hi havia Pedro Almodóvar, Juliette Binoche i Mohammad Rasoulof, autor iranià que va guanyar l’Ós d’Or del Festival Internacional de Berlín el 2020 per la pel·lícula La vida de los demás (Sheytan vojood nadarad, 2020). Rasoulof, que va haver de fugir del seu país, va ser condemnat el 2024 per la República Islàmica a vuit anys de presó i flagel·lació i al pagament d’una multa i la confiscació dels seus béns. El tribunal va considerar que les pel·lícules i documentals de Rasoulof eren «exemples de connivència amb la intenció de cometre un delicte contra la seguretat del país», tot això amb la intenció que no pogués estrenar la seva última pel·lícula, La semilla de la higuera sagrada (Dane-ye anjir-e ma’abed, 2024), rodada en secret a l’Iran. Pel·lícula que es pot veure a la plataforma Filmin, després de ser nominada a l’Oscar com a Millor Pel·lícula Internacional per Alemanya. La millor manera de donar suport a tots ells és anant al cinema a veure les seves obres… mentre puguem.
Catalunya Plural, 2024 
