L’extrema dreta s’alimenta de la por, la precarietat i l’expulsió dels barris. En plena crisi residencial, els seus discursos de l’odi troben terreny fèrtil en xarxes socials, entre joves que no poden emancipar-se i famílies treballadores atrapades en preus d’habitatge impossibles. No és casualitat: és conseqüència.
Un jove de vint-i-sis anys, amb una feina parcial a l’hostaleria i sense possibilitats d’independitzar-se. Una dona sola, amb dues criatures, rep un burofax del seu fons llogater anunciant una pujada del 40%. Una família obrera que ha tingut el seu comerç al barri tota la vida i ha de tancar perquè no pot pagar el lloguer mentre proliferen els pisos turístics i els negocis per a turistes. Cap d’aquestes persones té res a veure amb l’extrema dreta, però moltes comencen a comprar el seu relat.
A Espanya i a Europa, l’habitatge s’ha convertit en un dels grans eixos de desigualtat i desafecció democràtica. I aquest abandonament, aquesta manca d’horitzó, s’està convertint en un dels principals aliats de l’avenç ultra. No parlem només d’eleccions: parlem d’imaginaris, i aquests imaginaris s’estan reconfigurant des de la precarietat i la despossessió.
Cada dia s’executen en silenci més de noranta desnonaments a Espanya. La majoria no surten a la tele ni es fan virals. No hi ha càmeres, no hi ha trending topic. Són desnonaments rutinaris, gairebé administratius. Mentrestant, vídeos d’un influencer ultra que “denúncia” que “els de fora reben ajudes i tu no”, superen les quatre-centes mil visualitzacions en una tarda. No importa si és veritat o no, el que importa és que encaixa amb una sensació compartida: abandonament.
El discurs ultra no ha inventat la precarietat, el que ha fet és aprendre a capitalitzar-la. Allà on les institucions ja no arriben, on els partits d’esquerres han perdut el carrer, on els sindicats es desdibuixen, hi ha un buit i aquest buit no l’està omplint ni el feminisme, ni l’ecologisme, ni el sindicalisme combatiu. L’està omplint l’extrema dreta.
Durant dècades, tenir un sostre era sinònim d’estabilitat. Avui, és una batalla diària. L’accés a l’habitatge s’ha convertit en un laberint d’obstacles per a milions de persones: lloguers disparats, desnonaments invisibilitzats, fons d’inversió que compren barris sencers, bancs que se’n desentenen, governs que legislen tard i malament o directament no legislen.
La crisi de l’habitatge no és només un problema econòmic: és una fractura democràtica, la punta de l’iceberg. En els últims deu anys, el preu del lloguer ha crescut un 55%. El salari mínim ha pujat, però no arriba per cobrir els costos de l’habitatge i omplir el carro de la compra. Els barris obrers són arrasats per l’especulació i la turistificació. A ciutats com Madrid, Barcelona o Palma, milers d’habitatges públics van ser malvenuts a fons vampírics que avui els gestionen com actius financers. Mentrestant, l’habitatge públic amb prou feines representa el 2,5% del total. Països com Àustria o els Països Baixos en destinen entre el 30% i el 40%.
No és només una crisi de l’habitatge, és una fractura social que expulsa, fragmenta i precaritza. Aquí, qui no pot pagar és desnonat. Qui es queda, sobreviu i qui sobreviu, comença a fer-se preguntes. Per què no tinc futur? Per què no em puc independitzar tot i treballar? Per què m’expulsen del barri on vaig créixer? Per què ningú no fa res? Si ningú respon, algú respon per tu.
L’extrema dreta no ha inventat el malestar, ho ha sabut interpretar. Mentre els grans partits donen l’esquena a les classes populars, els discursos ultres ocupen aquest buit amb missatges senzills, emocionals i falsament “rebels”. Poder tenir a algú a qui culpar, el diferent, el pobre, el migrant, utilitzar la identitat i la por com a eines per a responsabilitzar a algú que no soc jo d’aquestes crisis. És útil, perquè és ràpid i còmode.
A xarxes socials com TikTok, Instagram, X o YouTube, perfils d’ideologia ultra connecten amb una joventut desencantada, precaritzada i farta de no tenir futur. Usen mems, vídeos curts, to col·loquial i una narrativa clara. L’extrema dreta ha entès que no necessita diaris ni debats. Li n’hi ha prou amb una càmera frontal, una frase senzilla, una música dramàtica de fons i un enemic ben definit. “L’esquerra t’ha abandonat.” “Els immigrants reben ajudes, tu no.” “Els teus són al carrer, els menes tenen pis.” “Si surts de casa, te l’ocupen.” És mentida, però és emocional i funciona.
L’algorisme no castiga l’odi: ho premia i ho converteix en tendència. No és un algorisme neutre, està orquestrat per CEOs i empreses als qui els beneficia aquesta narrativa. Es viralitza el que enfada, la qual cosa simplifica, i això divideix. Mentrestant, els discursos progressistes es mostren complexos, tècnics o institucionals. Arriben tard. No emocionen. En comptes de nomenar els responsables – els fons voltor, els bancs, les elits immobiliàries – es dilueixen en bones intencions o tecnocràcia. El que hauria de ser pedagogia es converteix en condescendència i en aquesta batalla pel relat, l’extrema dreta va diversos cossos per davant.
Per què una persona treballadora votaria un partit que defensa qui l’explota? La resposta és incòmoda: perquè interpel·la. No és només una qüestió de manipulació: és resultat d’una derrota política i cultural. L’esquerra institucional ha perdut presència als barris, als carrers, als referents quotidians. Ja no representa ni ofereix horitzons a bona part de les classes treballadores. En aquest buit, el discurs ultra entra com una solució màgica. Anomena el malestar encara que l’atribueixi a causes falses, ofereix comunitat encara que sigui una comunitat excloent, dona respostes encara que siguin autoritàries.
La crisi de l’habitatge no és només econòmica, és també una crisi de pertinença, d’identitat, d’horitzó. I quan no hi ha horitzó, guanya qui crida més fort. Perquè quan el malestar no troba una causa real, busca un boc expiatori. I l’extrema dreta l’ofereix embolcallat de patriotisme.
En aquesta narrativa, els veritables responsables no existeixen. La paradoxa és cruel: mentre l’extrema dreta assenyala els pobres com a enemics, els veritables responsables romanen a l’ombra, impunes. Ningú no els anomena pel seu nom. Ningú no els planta cara des de les institucions. Blackstone, Cerberus, Lone Star, Apollo, Haya Real Estate, Caixabank, BBVA, Santander, La Sareb… no apareixen als seus discursos. No hi ha vídeos virals assenyalant els fons d’inversió que posseeixen desenes de milers d’habitatges. No hi ha escarnis digitals als bancs que desnonen. L’odi necessita objectius visibles i vulnerables: les persones migrades, les famílies pobres, les dones soles, les organitzacions socials. Tot el que qüestiona l’ordre es converteix en amenaça.
Però hi ha resistència. Sovint invisible, a vegades esgotada, però viva. PAHs i sindicats d’habitatge que s’organitzen família a família, bloc a bloc, ciutadania que es planta a la porta de les seves veïnes davant comitives judicials i forces de l’ordre, col·lectius que recuperen edificis buits o aixequen cooperatives en cessió d’ús. Moviments i entitats socials que rescaten i sostenen vides on l’Estat arriba amb desnonaments, amb repressió, amb multes i sense solucions. És en el teixit comunitari on es pot frenar la deriva autoritària. No amb moralismes, sinó amb acció. No amb discursos des de dalt, sinó amb organització des de baix.
Defensar el dret a l’habitatge no és només una qüestió social: és una urgència democràtica. Perquè sense casa, no hi ha ciutadania. Sense arrelament, no hi ha comunitat. I sense comunitat, el que queda és por. I la por, si no es transforma en dignitat, es converteix en odi.
Qui vulgui aturar el feixisme ha de començar per garantir el més bàsic: un sostre. Però també una veu, una xarxa, una comunitat que no deixi ningú sol davant l’algoritme. Perquè si no ocupem aquest espai, l’ocupen ells. El feixisme no es combat amb tuits, ni amb titulars, ni amb gestos simbòlics, es combat garantint drets. Es combat assegurant feina digna, habitatge, sanitat i educació pública, arrelament i comunitat.
La batalla per l’habitatge no és només social, és també cultural i política. Ens hi juguem no només on vivim, sinó quin tipus de societat volem construir. Defensar el dret a l’habitatge no és només una qüestió social: és una urgència democràtica. Perquè sense casa, no hi ha ciutadania. Sense arrelament, no hi ha comunitat. I sense comunitat, el que queda és por. I la por, si no es transforma en dignitat, es converteix en odi.
Acabo amb una reinterpretació del poema “Primer van venir…” de Martin Niemöller, un clàssic del pensament antifeixista:
Primer van venir per les famílies treballadores,
i vam dir que alguna cosa haurien fet malament.
Després van venir per les cases,
i ens va semblar un problema aliè.
Després van venir pels barris,
i vam dir que era el mercat.
Després van venir per la joventut,
i vam pensar que ja s’espavilarien.
Després van venir per la democràcia,
i ja estàvem sense casa, sense barri i sense veu.
