En menys d’un any Barcelona acollirà Le Grand Départ del Tour. El nostre ínclit alcalde ja es concedí algunes jornades de glòria, en absolut criticables, doncs cadascú exerceix el seu càrrec de la manera que creu més convenient.
Després d’anar a París, feliç per figurar al numerat conclusiu de la cursa guanyada per Tadej Pogacar, tornà a la ciutat que governa sense oposició, quelcom més notable al desconèixer la ciutadania els líders municipals de la resta de partits, i es plantà a l’entrada de l’Hospital de Sant Pau per a informar-nos de com serà la presentació del gran esdeveniment de 2026.
Aquest eclipsarà pel record en el record durant uns dies, després caurà a l’oblit propi del Presentisme imperant, les anteriors visites de la Grande Boucle a la capital catalana. L’any 1965 José Pérez Francés culminà una llarga i exitosa escapada, mentre que al 2009, el triomf –sempre a Montjuic i al seu entorn– correspongué al noruec Thor Hushovd, qui superà sota la pluja a Óscar Freire, favorit aquella tarda no tan llunyana.
Escric de com l’any 2026 superarà aquests exemples passats, perquè ara mateix el festival del barroquisme postmodern ens inunda sens fre. Amb les bicicletes, com no podia ser d’altra manera, s’ha insistit en com la Ciutat Comtal és un dels seus temples europeus, però és ben sabut que la idea és prendre el Tour com si fos un gran congrés ciclista en la tradició que els Ajuntaments democràtics han heretat de Porcioles, no en va també passarà per la muntanya olímpica.
En fi, Collboni és molt del seu temps, i si insisteix així en tota aquesta meravella futura és, no ho dubtin pas, per la seva incapacitat per argumentar o treballar sobre altres temes més seriosos, com a Sant Antoni, on li ha donat per treure mobiliari urbà que els veïns apreciaven, doncs d’aquesta manera, com no, els yonkis del Raval no es podran asseure. Ho faran a terra o escamparan la seva plaga cap a la plaça Goya i d’altres indrets sempre plens de prostitutes i drogoaddictes que mai menciona la premsa generalista, durant anys molt contenta de vendre les lloes del carrer Parlament, perfectes per a tapar vergonyes i amagar realitats.
El mateix passa amb el Tour. La gran invenció serà una passarel·la per presentar els corredors a l’avinguda Gaudí, nexe entre el recinte tan ben pensat per Lluís Domènech i Montaner i la basílica d’Antoni Gaudí, de nom conegut per tots els lectors.
Collboni ha mostrat tot aquest 2025 el seu amor pel llegat de Miguel Primo de Rivera. El dictador, com hem explicat aquí per a desmentir un tòpic repetit des de la pura presa, inaugurà la que aleshores fou la seva homònima avinguda el 31 de maig de 1926, al costat de propietaris dels terrenys limítrofs, artífexs de la seva urbanització, bellíssima malgrat emmarcar-se en una tradició dels anys vint nascuda de la Itàlia feixista i més tard imitada a tota Europa: la del perspectivisme, tan del gust del batlle, qui no ha deixat de remarcar com aquesta passarel·la inaugural oferirà al món l’esplendor del Modernisme.
A veure, d’acord, tampoc esperàvem res gaire original, però anem a posar els punts sobre les is, que tampoc està de més, doncs és força demencial acceptar, com en aquest cas, la línia recta protagonista d’aquestes pàgines com la unió de dos punts, el que sintetitza tota una filosofia de govern.
Quan passejo, acostumo a sortir d’un indret i posar-me un objectiu enmig de la ruta o com a conclusió de la mateixa. Allò més bell –l’aprenentatge– neix quan sorgeix tot allò inesperat, que omple peus i ulls per a conferir més vida a la vida.
Fins a la data, mai ho oblidem, cap Ajuntament democràtic, excepte el de Pasqual Maragall, ha fet res per a dignificar l’avinguda Gaudí. Els fanals modernistes que coronen les seves cruïlles, algunes d’elles espectaculars per totes les torrenteres que baixen des del Baix Guinardó, abans formaren el Cinc d’Oros de Passeig de Gràcia amb la Diagonal.
Dels magatzems cobraren nova força, i aquí ens serveixen per a apuntar una dada fonamental en aquesta equació: coneixen els barcelonins aquesta història de la seva història? Amb tota probabilitat no, des del desinterès municipal, tan sols pal·liat amb els QR, els mateixos que servidor reclamà l’any 2021 a una comissió municipal de Patrimoni, del programa Va passar aquí, de Betevé. Els altres que haurien de ser-hi queden exclosos, doncs deu suposar massa esforç. Si un dia vol, convido al prohom socialista a donar un tomb per tots aquests paratges que contenen moltes lliçons relatives a les polítiques de vivenda dels seus admirats anys vint, si bé des d’una perspectiva distinta a la publicitada pel PSC.
En aquest període, i fins a la Guerra Civil, es visqué una edat d’or de les polítiques públiques per omplir la ciutat de cases i pisos, bé pels nouvinguts, en general tractats com si fossin escòria mitjançant polígons que eren camps de concentració, com per als obrers i classe mitjana.
Des de Sant Pau, a l’esquerra, encara es conserva, al 378 de la Travessera de Gràcia, una casa de les cooperatives militars veïnes de la desapareguda caserna de Lepant, avui en dia Jardins del Baix Guinardó, barri fins als nassos per la pesantor de Comuns i socialistes en posar al seu lloc el mercat de l’Estrella, pertanyent a Gràcia.
Al costat d’aquesta supervivent hi ha el passatge Costa. Si cerquen a l’hemeroteca de Catalunya Plural probarán la informació sobre tots aquests ets i uts que escric i escriuré perquè algú ha de copsar el relat invisible de Barcelona, el dels barris que estan fora de focus.
De fet, si prosseguim amb allò immobiliari, l’avinguda Gaudí té un munt de dons, que van des del seu remarcabilíssim Racionalisme, més notori a les cantonades, a l’abundància de finques erigides a partir de la Llei Salmón de 1935 per a facilitar el disposar de quatre parets a la petita burgesia. D’aquest repertori, en general completat després de la derrota de la República que el propicià, recomano el de Còrsega 619-623, avinguda 56, ambdues de Pere Benavent de Barberà, i el del 307 del carrer de Castillejos, preludi al passatge Canadell.
L’alcaldia, enlloc d’ancorar-se al seu sempitern ser previsible, podria guanyar difusió patrimonial de períodes menystinguts, dels anys vint a la República, de la postguerra a l’estil brunelleschià franquista, que tant bé encarna el bloc CLIP: Còrsega, Lepant, Indústria, Padilla.
Ho faran? Noooo. La meva altra pregunta versa sobre si han meditat reformar aquesta línia recta que explotaran i vendran al món. Tindria sentit emprendre reformes de pes, com –la principal– donar-la a la ciutadania i no aprofundir més en la seva exclusivitat pel turista entre terrasses i preus impossibles per a les butxaques dels barcelonins. Somniar és gratuït, així com creure’s una façana per a BCN sense Barcelona, per desgràcia passiva i sense personalitat per a reclamar aquestes millores que, com sempre, proposo des del periodisme ciutadà.
Catalunya Plural, 2024 
