Entrevista original publicada a LaMarea.
«Aquí no ens concerneix el dret al treball ni el dret al descans, sinó una altra cosa: la glòria a la desocupació». Aquesta cita resumeix bé els postulats de l’assaig recentment publicat El derecho a las coses bellas(Ariel, 2025). Escrit per Juan Evaristo Valls Boix, el llibre suposa un cant a la possibilitat d’una alternativa al capitalisme. Però no qualsevol alternativa: el dret a la mandra, a la vaga, a la jubilació, a la ciutat i a la literatura són els mecanismes que aquest professor de Filosofia de la Cultura a la Universitat Complutense de Madrid articula per fer veure que una altra vida és possible, una vida horitzontal.
En aquesta entrevista, el pensador reflexiona sobre els aspectes clau de la seva obra a través d’algunes de les cites que dispara a les més de 200 pàgines que ocupen les seves reflexions. Aquí va la primera: «Com competir amb un cedre o una libèl·lula? Millor tenir-los a prop, la festa de la imaginació».
Al principi del seu assaig defensa que «el dret a les coses belles no és una quimera, sinó un conjunt de garanties que imposen un límit absolut al govern neoliberal de les nostres vides». Què són les coses belles?
Les coses belles són aquelles coses inútils que no serveixen per a res o només serveixen per si mateixes, en la seva realització. Per a mi, tenen a veure amb l’inútil, amb allò que va més enllà del treball, que no està al servei del capital sinó al servei de la vida, al servei d’aquest continu començament d’una possibilitat d’alternativa. Al llibre recullo alguns apunts al voltant d’això de la mà d’Emma Goldman, amb qui començo el relat, però també de Hannah Arendt, amb certa relectura del que ja apuntava Aristòtil.
El primer dret que esmenta és el «dret a la mandra». Arriba a afirmar que «qualsevol societat que es construeixi al voltant del treball és una societat que nega la vida». En un moment hiperproductivisme com el que vivim, quina creu que és la percepció social del mandrós?
Veiem el mandrós, el gandul, l’inoperant com una figura abjecta, sospitosa a molts nivells. El mandrós encarna la pèrdua, i precisament la pèrdua és el que el capital no tolera. El podem reconèixer com aquell que perd el temps. Tanmateix, vivim en un sistema capitalista que decreta una mena de principi vital segons el qual tot allò que no guanya o creix no mereix viure.
Això va més enllà de la idea de pèrdua econòmica.
El mandrós és considerat algú horrorós, escandalós, també en termes ètico-polítics. I ho veiem així perquè la mandra encarna un ordre diferent de les coses, un ordre nou i, per tant, la millor prova que el capitalisme és un sistema que nega la vida, el gaudi i el plaer.
Quines altres imatges de la mandra existeixen?
Jo les denomino «el privilegi de la mandra». Per exemple, aquell que es pren vacances perquè s’ho mereix, com el turista que va de creuer, la imatge d’algú descansant en una sauna o en un ressort, o que fa un safari. Aquesta és la imatge d’un guanyador, d’una persona que s’ha realitzat, de l’empresari ric que es mereix descansar. Aquesta és l’única imatge d’inoperància que tolera el capitalisme. És perfecta, perquè integra la idea del guanyador amb la del consumidor, que és una altra forma de capital.
Jo el que vull és que la mandra sigui una cosa que estigui alliberada per a tothom. És paradoxal que aquest sistema que promet felicitat i èxit produeixi sistemàticament i estructuralment malestar en la majoria de la ciutadania.
Funcionaria el sistema si tothom practiqués la mandra com a posicionament polític?
Adoptant la mandra es mostraria que el sistema en si mateix ja és disfuncional. La idea del llibre és proposar, a través d’aquests drets, una altra noció del públic i una altra manera de pensar la vida en comú. Sempre hem pensat aquesta idea del progrés des del treball i la productivitat. Una societat més mandrosa ens portaria a desplaçar el capital del centre per entendre la vida com a descans, placidesa, plena de vincles improductius i plena de relacions de cura.
Utilitza contínuament la metàfora de l’horitzontalitat per il·lustrar aquest nou sistema que propugna. Diu, per exemple, que «l’horitzontal és la condició d’una vida justa i compartida, bona per justa, justa per bona, salvatge i bellíssima a l’altre costat del món del treball», o que «tal és la condició horitzontal del vivent, que agrada i ni es lleva. L’escolta i la conversa són la seva major destresa». A què es refereix exactament amb viure en horitzontal?
Aquesta idea prové d’altres pensadores, com Adriana Cavarero. Per a mi, l’horitzontalitat aspira a vincular una reflexió anticapitalista sobre el rebuig del treball amb una reflexió feminista sobre les cures i la interdependència. Em sembla important remarcar que sempre que parlem de verticalitat o autonomia o creixement, hi ha un altre sobre el qual ens recolzem i invisibilitzem.
La condició horitzontal té a veure amb reconèixer aquesta interdependència, d’estar sempre abraçant aquests altres. Això està lligat a la mandra. Quan realment no fem res, quan sortim de la lògica que ens urgeix a aprofitar el temps, podem escoltar aquesta alteritat. Només llavors apareix aquesta relació de conversa i cura i no d’aprofitament o competició. També aquí apareix un espai per a l’alternativa, per pensar que les coses poden ser d’una altra manera.
Sobre aquest tema hi ha una altra cita que m’ha cridat l’atenció: «Una passió estranya recorre el nostre cos i ens impedeix desitjar. És per ella que ja no sabem de vida bona i només pensem en l’èxit». Aquestes paraules es conjuguen més endavant amb altres: «Els nostres desitjos s’animen mútuament, el meu desig sosté el teu desig, el teu desig batega dins meu i afirma la vida a través meu». Som capaços de desitjar alguna cosa nova, no preconfigurada?
Una de les coses que he après dels feminismes és que el canvi social succeeix, no quan satisfem les nostres demandes, sinó quan canviem la manera de desitjar. Si satisfem els nostres desitjos actuals, continuaran sent desitjos d’un subjecte capitalista, com potser formar una família, tenir una casa o guanyar molts diners. Molts filòsofs que aborden el capitalisme no només com a sistema econòmic, sinó com a forma de govern, defensen que en aquesta fase neoliberal en què ens trobem funciona a través del govern del desig.
Som víctimes dels nostres desitjos?
Una mica, perquè el capitalisme capta i segresta el nostre desig a través de l’excitació constant, a través d’una falsa sensació de llibertat. És el que passa amb el fomo, quan pensem que ens estem perdent alguna cosa perquè no podem arribar a tot. Veig que no hi ha prou desig per omplir tanta suposada possibilitat de plaer, per dir-ho d’alguna manera.
Hi ha futur per a nous desitjos?
Jo crec que sobretot el que hi ha és present. Veiem un canvi de sensibilitat en l’àmbit social. Ho vam veure amb el 15-M, ho hem vist amb les conseqüències de la pandèmia i les seves polítiques de confinament, i molta gent ara deixa els seus treballs quan abans aguantava qualsevol cosa. La gent ja no es creu aquesta fantasia de realització plena i feliç a través del treball. I respon. Ho veiem en els activismes antiturisme massificador, o en els activismes per l’habitatge digne. Sí veig una sensibilitat nova posttreball, si es vol, o reticent i crítica amb el treball que ja està serpentejant i drenat per la societat.
El dret a la vaga és un altre dels grans temes que tracta. «Digues-me en quin món vius i pensarem junts les seves vagues. Parla’m del teu dolor capital i aprendrem una vaga nova, com s’aprèn una llengua íntima», escriu. Per què li interessa la vaga com a forma de reivindicar una vida folgada?
Perquè és la capacitat de dir no, d’interrompre els processos, de deposar, desfer i destituir el que està establert. A més, el dret a vaga sempre ha estat unit al dret de reunió i sindicació, a estar vinculats. La vaga tampoc no es tracta d’un vincle familiaritzat, o de la classe obrera amb la burgesia, sinó entre iguals. Els camarades són aquells que dormen a la mateixa habitació, sota la mateixa cambra, aquells que estan units pel descans i no tant pel cansament, per això m’interessa la vaga entre camarades, perquè amenaça de distorsionar el sistema.
Més endavant parla del dret a la jubilació gairebé com un contínuum al de la mandra i la vaga. Diu que «la jubilació com a dret i no com a caritat constitueix una exigència democràtica que desvela les limitacions i les misèries de la relació contemporània entre Estat i Capital». Què significa en l’àmbit social l’existència de la jubilació?
Si un revisa el nostre llenguatge jurídic, la jubilació ha cristal·litzat en la seguretat social. Això té una clara orientació assistencialista, la qual cosa s’allunyaria del dret ple. I també està lligada a la invalidesa, a l’inoperant. Jo penso que el dret a la jubilació considera que la vida té valor en si mateixa i, per tant, mai és invàlida, ni tan sols en la seva decadència. És un altre aspecte en què el sistema falla, només cal veure que cada vegada més persones reben una pensió per la seva edat i són menys els treballadors en actiu que poden sufragar-les.
En el capítol del dret a la ciutat assenyala que «una ciutat no és un encontre de famílies, sinó un cant a la bellesa dels desconeguts». A mi em fa la sensació que anem en sentit contrari.
Vivim en ciutats que ens volen per treballar o consumir, però no per viure-hi, i això passa de manera molt literal. Allà és on la ciutat deixa de ser un dret i esdevé un privilegi reservat per a aquells que a més de treballar i consumir, poden viure-hi.
D’altra banda, només a la ciutat tens la possibilitat de trobar-te amb desconeguts. Això no passa a la teva família, al teu poble o al teu centre de treball. Això és precisament la ciutat, viure junts sense tenir una relació comuna. Les ciutats ara s’han convertit en pols d’atracció on viure experiències contínues, on predomina la gentrificació i només es busca generar valor a costa del petit comerç, de l’essència dels barris, que a poc a poc s’està esgotant. Ja hi ha barris sencers que semblen parcs temàtics per a turistes, que s’han convertit en una mena d’escenaris molt sinistres per als veïns de tota la vida.
Quan reclamo el dret a la ciutat és per fer-me ressò d’aquests activismes que entenen els barris, no com a espais per crear valor, sinó en els quals poder reunir-se, relacionar-se sense haver de consumir o treballar, i viure sense més afany que viure. Això és el que reivindico, la part improductiva de la ciutat que tant castiga el sistema en què estem immersos. A la ciutat podem no tenir res en comú amb els altres excepte una cosa, que és que vivim justament en una ciutat. És a dir, compartim d’una manera o una altra les nostres condicions materials de vida.
En l’últim capítol del seu llibre aborda el dret a la literatura. En un moment donat, diu que «la incapacitat de pensar es correspon amb la incapacitat d’aturar-se. Saviesa i productivisme s’oposen com llibertat i estrès s’oposen». Què subjau en aquesta relació que planteja?
Un primer apunt important és la diferència que faig entre universitat i acadèmia. Defenso la universitat com el lloc del qual pot néixer la possibilitat d’articular una diferència o alternativa sobre l’instituït, a la capacitat de crear pensament crític. La universitat és una institució preciosa perquè en ella un pot aturar-se, aturar per un moment el sistema per pensar formes diferents d’articular-lo, en un sentit més teòric o en un altre més pràctic. En el moment que la universitat se sotmet o supedita al valor que li marca el mercat laboral, com cada vegada passa amb més freqüència, comença a desaparèixer en favor de l’acadèmia.
Hauríem de defensar la capacitat de la universitat de ser aquest lloc en què poder pensar a fons perdut, que superi l’eficiència i s’apropi al desig, a l’amor i a la curiositat per saber. És llavors on naixerà la possibilitat de desordre total i desbordament de les institucions per pensar formes noves d’articular la realitat i defensar-nos des del comú.
Catalunya Plural, 2024 
