La Diada ja no és el termòmetre que anys enrere s’emprava per a mesurar les forces que l’independentisme en els anys més àlgid del Procés. Tampoc serveix per a l’operació contrària, és a dir, per a comptabilitzar-ne la pèrdua de suports. Què és, doncs, ara, la Diada de Catalunya?
Aquesta la primera Diada pensada i organitzada íntegrament pel PSC de Salvador Illa, ja que l’any passat, tot i que ja era el president de la Generalitat, la programació dels actes de la Diada va ser definida per a l’anterior executiu. Com la majoria dels actes insuflats d’un esperit d’institucionalitat i de neutralitat, la Diada d’enguany serà aquella pròpia que defineix els actes institucionals: discursos protocol·laris, gestos simbòlics, pronunciaments prou tebis per a no molestar ningú, i una petita quantitat de persones aplaudint a l’uníson, la majoria d’ells polítics ben encorbats. Pel mortal comú hi ha una manera més ràpida de definir-ho: un avorriment. En termes històrics, la paraula potser és una altra: una Diada normal.
La Diada ha mutat moltes vegades: d’acte clandestí i prohibit sota el franquisme, a jornada de reivindicació massiva en els anys vuitanta i noranta, i finalment a epicentre del cicle del Procés. L’actual forma institucional i grisa també és, doncs, una fase més d’una història marcada pels canvis de context polític. Aquest desplaçament de la centralitat també té efectes en els partits: ERC i Junts observen com la Diada s’allunya del seu relat fundacional; el PSC hi veu l’oportunitat de consolidar-se com a gestor de la institucionalitat; i la CUP manté el seu propi calendari de mobilització, amb una coherència militant que beu de dècades de trajectòria.
El menú institucional comptarà amb la tradicional ofrena floral al monument de Rafael Casanova i un acte al vespre al Teatre Nacional. Segurament el més interessant és diversos espais culturals, com ara el MNAC, el Museu d’Arqueologia de Catalunya, el Born Centre Cultural i Memòria, el Palau de la Generalitat, entre altes, obriran les portes de manera gratuïta a la ciutadania.
L’independentisme que representen l’ANC i Òmnium Cultural faran la seva Diada a banda, lluny dels actes institucionals oferts per l’actual govern. No és això el que passava uns pocs anys enrere, on la confusió entre institució i moviment va contribuir a engrossir el deliri en el qual es va barrejar el desig amb la realitat i el moviment —encarnat per l’ANC i Òmnium —, es va fondre amb la institució. La seva serà una manifestació descentralitzada a diferents ciutats del país sota el nom “Més motius que mai. Independència”.
L’esquerra independentista farà el que sempre ha fet, i és celebrar-ho pel seu compte i recordant, com sempre fan, que la lluita per la independència no pot estar desvinculada de la lluita de classes. La principal tindrà lloc a Barcelona a les 18 h, a la plaça Urquinaona; a les 12 a Lleida, a les 17 a Girona i a les 19.30 a Reus.
En definitiva, la Diada d’enguany no serà recordada per la seva capacitat de commoure ni de mobilitzar, sinó per confirmar que ja no és un termòmetre polític, sinó un ritual institucional més. Però fins i tot en aquesta versió burocratitzada hi persisteix el record d’una història llarga i canviant: la de com cada generació ha sabut dotar l’11 de setembre d’un sentit propi. El valor de la Diada és precisament aquest: ser un mirall del moment polític i social capaç de canalitzar les diferents sensibilitats ideològiques que hi conviuen i que, d’una manera o l’altra, s’estimen a Catalunya.
Catalunya Plural, 2024 
