La premsa espanyola reflecteix amb gran claredat el clima de confrontació política que viu el país. Es parla de polarització, però si existeix tal és força desigual; de fet, el que hi ha és una estratègia d’atac constant del Partido Popular i les forces que el sostenen o que aspiren a condicionar-lo seguint la consigna de la ultradreta trumpista mundial: “atacar, atacar, atacar”. I en aquest camp de batalla la premsa diària apareix desproveïda de les capacitats que en podrien fer un cos autònom d’influència real no només en la creació d’opinió sinó, en realitat, en la formulació d’un poder informatiu que jugués un paper social rellevant a la vida del país.
Vegem a continuació les característiques, a grans trets, de les empreses informatives espanyoles.
UNA PREMSA DE PARTIT QUE NO ES CONFESSA COM A TAL. A diferència del que succeïa al segle XIX i part del XX, no hi ha premsa de partit, vinculada a marques polítiques i sostenidora d’ideologies o programes. No explícitament però sí d’una altra manera: tots els diaris es presenten com a independents però cada diari sosté la seva pròpia línia editorial fortament vinculada a posicions molt determinades al camp de batalla polític.
DEPENDÈNCIA DELS CENTRES FINANCERS. Les empreses informatives estan altament endeutades amb els bancs i en depenen per sobreviure. Són aquelles les que es deuen a aquests i no al revés, com s’hauria d’esperar d’una premsa independent. És una veritable dependència que indueix els mitjans a adoptar línies editorials i estructura la seva relació amb el poder polític. Els diaris no són veritables negocis d’empreses privades sinó corretges de transmissió a causa del dèficit crònic.
SUBVENCIONS EXAGERADES. Juntament amb la dependència dels bancs, l’altre instrument de domini del poder polític dels diaris són les subvencions que aquests reben de les institucions, però també aportacions directes o publicitat induïda. Sovint, en lloc d’aportacions econòmiques, es dóna l’afavoriment en les condicions de deute financer mitjançant la intervenció dels poders. La dependència financera i la imprescindible subvenció mantenen aferrats als diaris a interessos que no són els dels lectors
FORTA INTERVENCIÓ DE CAPITAL ESTRANGER. Aquesta feblesa del sector informatiu fa que interessos d’altres països vegin al panorama informatiu espanyol un camp on estendre els seus interessos. La creació del diari El Mundo i el seu manteniment va ser, per exemple, fruit de l’expansió de Berlusconi en el moment de la seva imposició al món mediàtic italià. La salvació d’El País i el grup Prisa després de la seva perillosa aventura televisiva ha vingut de la mà d’un accionista majoritari francès, que s’ha aconseguit imposar en la gestió del diari i la línia informativa.
IMPOSSIBILITAT D’EXPANSIÓ MULTIMÈDIA. La feblesa financera dels diaris espanyols els impedeix erigir-se en punta de llança de grups multimèdia. Avui dia ningú recomanaria iniciatives com la de Juan Luís Cebrián que acaben per dilapidar a la televisió els guanys que han pogut proporcionar els diaris. Adéu als somnis d’Antena 3, gestionada pel grup Planeta o Tele 5, a mans de Fininvest, propietat de la família Berlusconi. Els actuals accionistes majoritaris d’El País han dit “vade retro” a les intencions dels anteriors gestors d’embrancar-se en una nova aventura televisiva afavoridora del govern que podria acabar com el rosari de l’aurora.
INCAPACITAT DE COMPETÈNCIA. A diferència del que passa, o hauria de succeir, al panorama general industrial i mercantil, no existeix la competència entre els diaris espanyols. Cap no busca guanyar lectors als altres ni obrir mercats, ni tampoc estableixen accions informatives potents destinades a cridar l’atenció dels lectors cap a la idoneïtat del propi producte a partir de la diferenciació dels altres. Tots els diaris s’ajusten a l’agenda informativa marcada per l’actualitat política i rarament presenten exclusives o scoops fruit de la feina dels redactors. El que se sol presentar com a tals són filtracions d’agents interessats externs al diari i als interessos dels seus lectors.
ESCASSA INVERSIÓ EN INFORMACIÓ. La precarietat econòmica dels diaris i l’escassa ambició informativa es reflecteix en la manca d’inversió en la primera matèria, la informació. La informació de qualitat és cara perquè cal mà d’obra qualificada per crear-la; ni la IA ni els periodistes mal pagats la aportaran. Es redueixen o eliminen les corresponsalies internacionals i es potencia la precarització dels professionals. Els editors somien diaris sense periodistes com si l’automatització creés la informació, quan l’únic que fa és rutinitzar les redaccions desproveint-les del talent periodístic del qual neixen les notícies interessants.
DIFICULTAT DE TRANSFORMACIÓ DIGITAL. Els actuals diaris espanyols no només han estat incapaços de crear i liderar grups multimèdia sinó que tampoc no poden endinsar-se en la gran transformació digital que els espera revolucionant els seus productes i llançant iniciatives innovadores a la xarxa. La seva presència a internet es limita a publicar unes edicions web dels seus productes impresos que ni van més enllà ni generen iniciatives noves que permetin guanyar públics. Això els fa febles també en la captació de publicitat i al camp, encara per explorar, de les narratives transmèdia, amb una interacció amb els lectors a la xarxa que, per pietat, hem d’anomenar pobre.
Un panorama semblant no significa que la premsa diària no influeixi en certa manera en la creació d’opinió i estats d’ànim, encara que no sigui ella la que influeixi en les agendes polítiques sinó a la inversa. La feblesa de les empreses periodístiques i els seus productes permet que siguin mediatitzades per interessos que no són els dels lectors i que puguin ser interferides per altres agents, com a personatges a sou directament d’actors polítics, a benefici d’aquests. Una premsa que ostenta les debilitats que hem descrit no té més poder que ser utilitzada o derivada cap a altres interessos que no són els que afavoreixen el dret democràtic a la informació.
Catalunya Plural, 2024 
