La meva primera vegada al Congrés

Article original publicat a LaMarea.

Mai havia estat al Congrés dels Diputats. És la meva primera vegada. Així que, en arribar a l’entrada principal, li pregunto a un policia:

—Disculpi, l’entrada de premsa? És per aquí?
—No, és per allà.
—Gràcies.

La trobo, passo el control i m’acredito. I ja soc dins.

Sense saber gaire com, arribo al passadís que dona accés a la sala del Congrés on un bullici de periodistes, funcionaris i assessors esperen l’arribada dels diputats. Tinc la sensació d’haver tornat a l’escola. Falten cinc minuts per a les nou, l’hora prevista del ple. Van passant pel meu costat: reconec Marlaska, Mónica García (Sumar), el diputat de Vox José María Figaredo i el president del Govern, Pedro Sánchez. Un treballador del Congrés m’adverteix que no puc fer ni fotos ni vídeos (cosa que estava fent). Que només àudio, que si no els companys s’enfadaran amb mi. Jo li dic que ho sento, que és la meva primera vegada aquí. Repetiré aquesta mateixa frase en diverses ocasions durant el dia.

En travessar la porta de la Tribuna de Premsa la sessió ja ha començat. Sento la veu de Feijóo, segons abans de veure’l. Diu: “És el Govern més feble des de 1978”. “Vostè patia molt pel poble sahrauí, i en una tarda va canviar d’opinió”. “Per continuar al poder pactaria amb el mateix Netanyahu”. Algú ha esmorzat fort, penso. Almenys molt més que jo, que encara no ho he fet. M’adono que m’he perdut la primera intervenció del president del Govern, però és fàcil intuir què ha pogut dir.

Ara parla Míriam Nogueras. Ningú li presta gaire atenció, i crec que ella ho sap –i tant li fa–, perquè en realitat parla per a la seva audiència catalana. El seu equip de premsa farà un tall de vídeo de vint segons per a xarxes, i amb això el viatge a la capital ja estarà amortitzat. De vegades també passa que els diputats no aconsegueixen acabar la intervenció en el temps establert; aleshores fan un gest entre sorpresa i vergonya, com si el profe els hagués enxampat passant una xuleta enmig d’un examen.

Però això no s’atura, i ara la ministra Montero i la portaveu del PP s’emboliquen en un duel dialèctic (bastant pobre, al meu entendre). És una cosa així:

–Montero: “Nosaltres defensem l’interès general dels espanyols” (aplaudiments).
–Portaveu del PP: “Els espanyols estan farts”. “No està de moda ser fatxa, està de moda dir prou” (aplaudiments). “La violència no és el camí” (no entenc com han arribat a aquesta conclusió, però sembla que al seu bàndol li ha agradat molt).
–Montero: “Standard & Poor’s ha millorat la qualificació d’Espanya” (aplaudiments). (De debò no recorda el paper que van tenir agències com aquesta en la crisi econòmica?).

No és estrictament un debat, ja que l’intercanvi d’idees brilla per la seva absència.

I ara ha passat alguna cosa. Sembla que el diputat del PP Elías Bendodo ha volgut fer-se el llest, perquè fa una pregunta que no havia registrat prèviament –cosa que no es pot fer–. Es munta un petit embolic. “Estan nerviosos, eh?, estan nerviosos?” –li etziba Montero. La meva impressió inicial es va consolidant, i això que no porto ni una hora aquí: estem en un col·legi.

Detecto, a la bancada del PP, un diputat especialment motivat. Sempre és el primer a aplaudir i a encoratjar els seus. També és dels més farfullers, i va deixant anar paraules –que no aconsegueixo entendre des de la tribuna–, intentant entorpir els discursos dels socialistes. Em pregunto si té aquesta funció assignada o simplement és la seva manera de “fer política”. Ambdues opcions són força tristes.

Tot seguit parla Ione Belarra, de Podem. Ho fa per treure pit de les mobilitzacions propalestines que van aturar la Volta Ciclista a Espanya –“Vam dir que no passaran i no van passar”– i per denunciar l’excés policial amb ús de pilotes de goma contra els manifestants. Montero li retreu que Podem vota constantment contra les iniciatives del Govern: “L’aportació a la política es fa amb el vot”, diu la ministra. Hi ha alguna cosa diferent, fins on he pogut veure, amb les intervencions de Podem. Els acompanya tot el temps un murmuri constant a l’hemicicle que dificulta la comprensió. Una censura subtil.

Poc abans de les 10 del matí alguns diputats se’n van. On, encara no ho sé. Es nota que l’hora de prime time ja ha passat. El següent beef que tinc l’honor de presenciar té dos il·lustres participants: el ministre Bolaños i la diputada del PP Cayetana Álvarez de Toledo.

—No s’emocionen vostès pels nens assassinats a Gaza…? –pregunta Bolaños, seguit d’un conjunt de crits i alarits de la bancada popular, assenyalant que, fins i tot per a ells, el nivell de demagògia s’ha superat.

La intervenció d’Álvarez de Toledo acaba amb una frase, la més aplaudida del dia fins al moment: “Som els fills i les filles de la pau civil”. El company i periodista de Gara que s’asseu al meu costat deu haver intuït la incomprensió dibuixada a la meva cara, perquè s’acosta a la meva orella per explicar-me que l’animadversió entre Bolaños i Cayetana ve de lluny. També serveix per a això el Congrés: per ajustar comptes i rancúnies personals.

Segueixen els discursos, i l’hemicicle es va buidant. La ministra d’Educació eludeix amb un cert art les preguntes de la diputada Acedo, per després treure pit de la política del Govern envers el poble palestí, cosa que provoca un aplaudiment eixordador, encara més gran que el que havia rebut una estona abans Álvarez de Toledo. Sí, aquesta política és un espectacle en els termes de Baudrillard. Me’n vaig a fer un cafè.

En tornar, no gaire més tard, m’adono (una altra vegada) que soc un novell en aquests paratges, perquè estic sol a la tribuna de premsa. L’usher llegeix un llibre. I jo em poso a comptar el nombre de diputats presents: 34.

Per a la meva alegria –en tant que satisfà la meva curiositat immediata–, el diputat del PP que havia identificat com l’arengador d’elit que encoratja els seus, de nom que no vull recordar, es disposa a parlar. I el seu discurs no decep: una tirallonga de cuñadeces, cadascuna pitjor que l’anterior. A saber: “Ens dol Gaza com ens dolen els morts cristians de Nigèria”; “Els aconsello una mica de sororitat / germana jo sí que et crec”; “Vostès pacten amb els hereus d’ETA”. En fi.

Passa pocs minuts de la una del migdia. En aquest punt crec que ningú –diputats inclosos– ha estat tanta estona continuada escoltant amb atenció les intervencions dels polítics. El ministre Marlaska parla. Explica les diferents accions del Ministeri de l’Interior en relació amb els incendis recents. Em fa mal el cap.

Creuo un passadís que acull una petita i preciosa col·lecció de quadres de Joan Ponç. Decideixo quedar-me i dinar al menjador del Congrés, i és de les millors decisions del dia: salmorejo cordovès, tonyina a la planxa amb patates, aigua i postres, per 6,45 €. Us ho podeu creure? Vet aquí el meu consell: mengeu al Congrés.

La sessió seguirà a la tarda, i jo hi seré, escrivint aquestes línies, fins al tancament del debat. Les primeres hores de la tarda transcorren d’una manera molt més tranquil·la que el matí: paradoxalment, a menor atenció mediàtica, més disposició a debatre sobre polítiques públiques com a adults. Però en acostar-se el final de la sessió els diputats, ja cansats, deixen de prestar atenció a les intervencions i comencen a parlar entre ells, ignorant qui sigui que parli des de la tarima. Com al col·legi, vaja.