L’última enquesta d’Ipsos per a La Vanguardia ha caigut com una llosa en el mapa polític català. Si avui se celebressin eleccions, Aliança Catalana —fins ara una força marginal amb només dos diputats— saltaria fins als dinou escons, convertint-se en la quarta força al Parlament i fregant els resultats de Junts i ERC. Una dada que, més enllà de l’impacte numèric, obliga a llegir en profunditat què està passant a la societat catalana, quins discursos arrelen i quins relats s’esgoten.
El desplaçament de blocs
L’enquesta situa el PSC com a primera força, però amb una pèrdua clara de suport: passaria dels 42 diputats aconseguits el maig del 2024 als 36 actuals. Junts, que llavors va obtenir 35 escons, cauria fins als 21, convertint-se en el gran derrotat de la projecció. ERC, en canvi, aguantaria el cop i fins i tot pujaria lleugerament, dels 20 als 21 diputats. Els Comuns es mantindrien amb 6 i la CUP baixaria a 3–4. A la banda dreta, l’enquesta reflecteix un moviment doble. D’una banda, Vox pujaria d’11 a 16 diputats, superant el Partit Popular, que cauria de 15 a 13. De l’altra, Aliança Catalana faria el gran salt, multiplicant gairebé per deu la seva representació. El Parlament quedaria, així, més fragmentat que mai i amb una correlació de forces que fa gairebé impossible qualsevol govern estable.
On guanya i on perd
El detall territorial és clau. L’enquesta assenyala que Aliança Catalana seria la força guanyadora a Girona i a Lleida, les dues circumscripcions on el vot independentista té més pes i on el sistema electoral (amb pocs escons en joc) permet que una força amb suport compacte pugui obtenir grans rendiments. A Barcelona i Tarragona, el PSC mantindria la primera posició, però amb pèrdues significatives respecte a fa un any. La caiguda de Junts s’explica, sobretot, per la pèrdua d’una part molt notable dels seus votants cap a Aliança. Segons l’estudi, prop d’un 20% dels electors que van triar Junts el 2024 ara es decantarien per Orriols. És un transvasament directe que evidencia la crisi de lideratge del partit i la pèrdua d’hegemonia dins el camp independentista.
La hiperventilació independentista i el buit del Procés
Per entendre l’ascens d’Aliança cal mirar enrere. Durant anys, l’independentisme va mobilitzar una gran part de la societat catalana sota la promesa d’una ruptura imminent, d’un país nou que havia de néixer. Aquella èpica va servir de vel: excitava les emocions, projectava esperances i mantenia unit un espai polític molt divers. Mentre durava el relat del Procés, la ultradreta no tenia espai per créixer; quedava absorbida dins la intensitat independentista.
Però el vel ha caigut. Les promeses no s’han complert, la tensió s’ha anat dissolent i el relat de l’“ara sí” ha perdut credibilitat. En aquest buit, l’aire hiperventilat no desapareix, sinó que canvia de mans. Els mateixos votants que buscaven més confrontació, més radicalitat i més contundència, ara troben en Aliança Catalana una opció que ofereix respostes clares: frontera, ordre, expulsió. Un independentisme que ja no parla d’emancipació, com de tancament.
I dit això, no s’ha d’oblidar que l’ascens de l’extrema-dreta és una tendència que és global. A tot Europa, la desafecció amb els partits tradicionals i la percepció d’inseguretat han alimentat l’auge de l’extrema dreta. Però aquí hi ha un accent propi: l’exhauriment del Procés ha deixat un buit emocional i polític que ara s’omple amb un independentisme de frontera, identitari i excloent.
La pregunta és fins a quin punt aquest creixement és estructural o conjuntural. Els marges d’error de l’enquesta (±2,19 punts) recomanen prudència: les tendències s’han de confirmar en sèries successives. Però el que ja sabem és que dues enquestes diferents (Sigma Dos i Ipsos) apunten en la mateixa direcció: creixement d’Aliança i caiguda de Junts. Sembla, doncs, més que un soroll estadístic.
Junts, l’epicentre del terratrèmol
Cap partit surt tan malparat d’aquesta fotografia com Junts per Catalunya. Havia intentat capitalitzar la frustració independentista amb un discurs que combinava retòrica de ruptura i gestió institucional. Però la pèrdua d’impuls i de credibilitat li ha obert un flanc enorme. L’electorat que demanava més duresa ja no es conforma amb els gestos ni amb els equilibris; busca respostes contundents i immediates. I les troba a Aliança Catalana.
El risc per a Junts és quedar-se atrapat en un espai incòmode: massa institucional per als hiperventilats, massa radical per a qui vol estabilitat i gestió. El resultat és una sagnia de votants i una caiguda d’hegemonia dins el camp sobiranista.
Vox i Aliança: la pinça de la dreta dura
La nova configuració dibuixa un Parlament amb una doble ultradreta. Vox, de discurs espanyolista, i Aliança, amb un independentisme etnicista i excloent. Totes dues forces comparteixen l’èmfasi en la immigració i la seguretat, però competeixen per bases diferents. Vox esdevé, sorprenentment, el partit més votat entre els joves menors de 34 anys, mentre que Aliança manté un suport transversal, especialment fort a les comarques de l’interior.
Aquesta doble pinça farà que, passi el que passi a la resta de blocs, l’agenda política es desplaci inevitablement cap als seus marcs: parlar d’immigració, d’ordre, de seguretat. És un desplaçament del debat públic que ja estem veient en altres països europeus i que ara arriba amb força a Catalunya.
El PSC: primer, però impotent
El Partit dels Socialistes continua sent la força més votada, però la seva victòria és cada vegada més estèril. Amb 36 diputats, queda molt lluny de la majoria absoluta i no pot articular una coalició estable amb ERC i els Comuns, que sumen 62 escons, ni tan sols amb la CUP, que els deixaria en 66. A l’altra banda, el bloc independentista (Junts+ERC+CUP+Aliança) arribaria a 65. La majoria absoluta se situa en 68.
L’única suma possible aritmèticament seria un tripartit inversemblant: PSC, Junts i ERC, amb 78 diputats. Però políticament és una opció inviable. El PSC, doncs, queda atrapat: guanya, però no governa. I, si no dona respostes palpables en matèria d’habitatge i seguretat, la seva base juvenil continuarà drenada cap a les opcions de mà dura.
El tauler polític català és avui més inestable que mai. El país que durant anys va confiar-ho tot a les grans promeses del Procés, ara haurà d’afrontar una realitat molt més incòmoda: quan els relats col·lapsen, qui guanya són aquells que saben connectar amb la por i el malestar. I avui, aquest paper l’està jugant Aliança Catalana.
Catalunya Plural, 2024 
