Andrea Bajani (Roma, 1975) és una de les veus més destacades de la narrativa italiana contemporània. Periodista, traductor i escriptor, la seva obra es caracteritza per una mirada precisa i emocionalment complexa sobre les relacions humanes, els afectes i les estructures que ens conformen. El seu estil sobri i elegant l’ha convertit en un referent imprescindible de la literatura europea actual.
La seva novel·la més recent, L’aniversari, publicada en castellà per Editorial Anagrama i en català per Edicions Periscopi, ha generat un notable impacte crític i lector. Amb més de 100.000 exemplars venuts a Itàlia i múltiples traduccions, el llibre aborda un dels grans tabús culturals de la nostra època: la possibilitat —i el dret— de trencar els llaços amb la mateixa família. Narrada amb una extraordinària contenció emocional, L’aniversari no és una autoficció ni una memòria disfressada. És una novel·la en tota regla, escrita —com diu el mateix Bajani en aquesta entrevista— des de la necessitat d’anar més enllà del que ja es coneix: “No estic interessat a escriure el que ja sé. Per a mi, un dels desafiaments de la vocació literària és descobrir allò que no saps.”
El protagonista —un fill que decideix tallar definitivament la relació amb els seus pares— es converteix en el vehicle per explorar el conflicte entre el mandat cultural de l’amor filial i l’autoprotecció emocional. “Si una amistat o un matrimoni és abusiu, el podem deixar. Per què no passa el mateix amb la família?”, planteja Bajani.
Una de les coses que més em va sorprendre és com aconsegueix explicar una història profundament íntima —la d’una família, la seva, podríem pensar— i alhora fer-la ressonar com un relat universal. Des del principi va concebre el llibre com una història personal o volia parlar d’alguna cosa que ens travessa a tots?
Curiosament, va ser tot el contrari. Com a escriptor, mai m’ha interessat explicar la meva vida. Ni tan sols em sento còmode amb la noció de literatura com a testimoni. Rebutjo l’autoficció, almenys com a autor. Per a mi, la novel·la és un territori de recerca, un gènere inquiet que barreja el real amb l’imaginari, el percebut amb l’inventat. No escric per repetir el que ja sé; escric per descobrir el que no sé. Aquí rau, al meu entendre, l’essència mateixa de la literatura.
Diu que no és autoficció, tot i que molts lectors la llegeixen com a tal. On traça aquesta línia?
Per a mi, l’autoficció és una etiqueta que ha acabat buidant de sentit el treball literari. Tota novel·la conté elements autobiogràfics i ficticis. Això és inevitable. Però el que defineix una novel·la és la seva voluntat de transformació. La literatura no és un mirall; és una lent que deforma, que amplifica, que interroga. No vaig escriure L’aniversari per explicar la meva història. La vaig escriure perquè necessitava explorar una experiència més gran que jo. I ho vaig fer amb les eines de la ficció, no del testimoni.
I un terreny altament polític, almenys en el simbòlic de les relacions entre els seus personatges. Diria que L’aniversari és també una novel·la política?
Sens dubte. Ho vaig descobrir mentre la presentava: lectors i lectores s’acostaven a dir-me coses com “Com pots conèixer tan bé la meva història?”. Fins i tot em mencionaven terapeutes reals, convençuts que jo parlava d’ells. I no, no els coneixia. Això em va revelar que el llibre tocava alguna cosa més profunda que una experiència personal: estava parlant d’una estructura compartida, d’un dolor col·lectiu. La família patriarcal no és només una configuració privada, sinó un model cultural que ha estat imposat políticament. Posar-la en qüestió, per tant, no és una anècdota íntima, sinó un acte polític.
El llibre sembla desafiar un pilar de l’imaginari judeocristià —i molt específicament italià—: la família. Va ser la seva intenció desafiar aquest imaginari?
Diguem que ho vaig fer sense proposar-m’ho com a consigna, però sí, el que va passar és que el llibre va tocar un tabú. La idea que els vincles familiars no poden trencar-se, per molt nocius que siguin, continua profundament arrelada. Si una relació de parella és abusiva, la pots deixar. Si una amistat et fa mal, pots allunyar-te’n. Però si és la teva mare, el teu pare, el teu germà… aleshores no pots. Hi ha una noció arcaica que diu que la sang és destí. I el que jo plantejo és que no hauria de ser-ho.
Creu que aquesta reacció és específica d’Itàlia o és una cosa més general?
Diria que és més comuna als països amb forta tradició catòlica o llatina. Quan es van vendre els drets del llibre a l’estranger, els meus agents em comentaven que els editors de països nòrdics o anglosaxons hi estaven més oberts, mentre que a Itàlia, Espanya o França el llibre generava incomoditat. Però aquesta incomoditat és part del que el fa necessari.
Malgrat aquesta crítica a la família com a institució, també hi apareix la idea de la “família escollida” mitjançant alguns personatges que intenten ocupar el lloc de l’afecte perdut. No obstant això, no sembla que aquesta sigui una resposta total —o almenys— capaç de substituir-la perfectament. No creu del tot en aquesta alternativa?
El que passa és que, en literatura, les respostes tancades no hi tenen cabuda. Aquesta és tasca dels polítics, dels sociòlegs, dels psicoanalistes. El que sí pot fer una novel·la és qüestionar la versió oficial. I aquesta versió diu que la família patriarcal és el normal, el natural. Jo no hi crec. Però tampoc crec que puguem substituir-la del tot amb una ficció de família ideal i escollida. El protagonista del llibre no destrueix la família com a concepte: en construeix una de pròpia, des d’un altre lloc, amb altres principis. És només un intent, sí, però necessari.
Em va semblar molt potent com retrata l’emancipació. El protagonista trenca amb la seva família, però no com un acte alliberador sense cost, sinó com una cosa profundament dolorosa. La llibertat fa mal?
Exacte. Era important per a mi no fingir un final feliç. Quan una família es trenca, encara que sigui necessari, fa mal. La compassió consisteix a no simplificar això. No pots simplement tallar els llaços i ser feliç. Això no existeix. Però, encara que faci mal, hi ha un dret fonamental: el dret a sentir-se segur, encara que sigui necessari allunyar-te dels teus propis pares. D’això tracta L’aniversari.
Això s’allunya força de l’ideal de “final feliç” o del somni americà de la pastilla màgica…
Sí. Aquí no hi ha pastilles vermelles o blaves. No hi ha dreceres. Només hi ha una decisió: protegir-te, encara que això t’allunyi de qui se suposa que t’ha de cuidar.
I que no hauríem de normalitzar el patiment només perquè ve de la família…
Sí, i, tanmateix, encara ens costa formular-ho en veu alta. S’assumeix que hi ha certs vincles —el de mare, el de pare, el de fill— que s’han de mantenir fins i tot a costa del mateix benestar. Això és una violència simbòlica enorme. L’aniversari no busca dinamitar aquests vincles, sinó posar en qüestió l’obligació de sostenir-los a qualsevol preu. Si en una relació no hi ha seguretat, aleshores cal poder-ne sortir, sense culpa. I això, encara que sembli evident, continua sent una heretgia emocional en moltes cultures.
Molts lectors i lectores s’han reconegut en la història. Creu que hi ha alguna cosa generacional en aquesta novel·la? Que parla d’un moment específic en què certs silencis finalment es poden trencar?
Sens dubte. Aquest llibre només podia escriure’s ara. Fa deu anys no hauria tingut ni el llenguatge ni el context per existir. El que L’aniversari diu, ho diu perquè el present ho permet. O millor: perquè el present ho necessita. Som en un moment de crisi —social, emocional, geopolítica— en què moltes persones estan qüestionant el model de família que han heretat. Ja no n’hi ha prou amb idealitzar el que va ser. Hi ha una necessitat real d’imaginar noves formes d’estar junts. Més justes, més sanes, més lliures.
En aquest sentit, la novel·la també sembla plantejar una crítica al perdó com a valor absolut. El protagonista no busca reconciliació, ni tancament, ni pau amb el seu passat. Simplement se n’aparta.
Sí, i això va ser una decisió deliberada. En moltes tradicions, el perdó està sacralitzat. S’assumeix que perdonar és sempre el gest moralment superior. Però de vegades el perdó implica una relació de poder: un perdona des de dalt, l’altre és perdonat des de baix. Jo no volia reproduir aquesta lògica. L’aniversari no tracta sobre el perdó, sinó sobre la renúncia al poder. Sobre com reconstruir els vincles —o trencar-los— sense que la jerarquia els determini. No és una història de redempció. És una història de límits.
Catalunya Plural, 2024 
