Més Cultura, menys parc temàtic a l’Eixample

Durant els darrers mesos alguns hem plantejat noves premisses, basades en fets lògics, per a alterar el paradigma del centre de Barcelona. Aquest, com ben és sabut ha patit vàries transformacions al llarg dels darrers decennis, algunes més consolidades, d’altres truncades o en fase de gestació, endarrerides per la Pandèmia.

Vol el tòpic, en general encertat perquè sempre conté quelcom de veritat, que el rovell de l’ou de l’Eixample, posem de plaça Catalunya a la Diagonal i de passeig Sant Joan a Aribau, sigui un dels arquetips més clars del parc temàtic.

Pels que ja tenim uns anys, sobre per experiència en abordar els reptes de la ciutat, l’impuls per a quallar una centralitat excloent a la ciutadania quallà amb més garanties a partir del mandat de l’Alcalde Trias, quan es catapultaren determinades mesures per a generar una espècie de línies sinuoses d’hotels de luxe.

Ara, amb Collboni, aquesta tendència no és tan prorrompent, si bé un té tot el dret a sospitar com la lluita contra els apartaments turístics és més aviat una aliança per a facilitar la feina als complex hotelers i fer que recuperin la seva hegemonia, per així, oh quina sorpresa, articular un pacte molt del gust de l’empresariat.

Mentre passa tot això,  l’alcalde assisteix a inauguracions de llibreries, com el passat dimecres 17 de setembre, quan pronuncià unes paraules, rebudes més aviat amb escepticisme per l’audiència de La Central del carrer Consell de Cent, que no acollí amb molta credibilitat tota la retòrica del primer regidor sobre els llibres i la llibertat de Palestina, fet ara mereix vàlid per a sortir del pas a qualsevol situació, més encara des de la creació d’un onzè districte comtal que menysprea la pobresa d’alguns dels existents abans d’aquest invent populista.

El discurs de Collboni fou una argúcia més de l’alcalde que diu passejar, potser al mancar de suports per a filar polítiques municipals de veritat. Si pensés més enllà de les xarxes i la publicitat veuria com l’Ajuntament podria agafar la iniciativa a un perímetre on l’esquerra de Barcelona en Comú triomfà no fa gaire amb la súper illa.

Podem veure el perímetre delimitat a un paràgraf anterior com un manà de les firmes de roba. A passeig de Gràcia la moda ha anul·lat l’abundància de cinemes que el copsaren anys enrere, però el 2025 les cartes s’han mogut de mode inesperat pel futur Centre Thyssen, ubicat on el vell Comèdia, l’obertura de la tercera Central i l’ampliació dels feus de Finestres a Diputació.

El creixement d’aquests dos gegants ha ressuscitat la consciència d’una nombrosa comunitat de llibreries en aquest radi, igual o més quantiosa que la destinada a roba, sigui aquesta barata o impossible pel consumidor barceloní.

A partir d’aquest punt es podria plantejar una opció diàfana per a modificar la visió d’allò central mitjançant un seguit de combinacions. Aquests darrers mesos, a més d’aquests novetats regeneradores des del món llibre, hem assistit al tancament del Seminari, símptoma de com una era s’enfonsa i un edifici emblemàtic roman lliure un cop mort el duo decimonònic que combinava laïcisme, la UB, i religió.

El crecimiento de estos dos gigantes ha resucitado la conciencia de una numerosa comunidad de librerías en este radio, igual o más cuantiosa que la destinada a prendas de ropa, sea esta cara o imposible para el consumidor barcelonés.

¿Es podrien ajuntar amb una gran biblioteca? Disculpin, això és somniar en veu alta. No obstant, si és cert que ningú atén gaire molt a com és viable un altre matrimoni, qui sap si més sòlid amb la participació econòmica del municipi, molt ufà per vendre un fals renaixement cultural a algunes ràdios mentre no trepitja el terra des d’on s’ha d’exercir.

Si ho fes comprovaria com la boda a realitzar seria la de museus, centres culturals i llibreries a l’àrea més freqüentada per locals i turistes. Només hi ha amb fixar-se una mica, prescindir de les marques comercials i remarcar les culturals, des del mal gestionat museu del Modernisme del carrer Balmes, les galeries supervivents a Consell de Cent, la Fundació Tàpies del carrer Aragó, la Sunyol de passeig de Gràcia, el mueu del Perfum a la mateixa avinguda, l’astracanada del White Rabbit, la Pedrera, i bé, que us he d’explicar, el patrimoni modernista visitable potser mereixeria tenir més repercussió sense tanta tonteria, així com alguns instituts culturals, com l’italià, situat a l’històric passatge de Méndez Vigo, on el Barça tingué la seva seu social durant el primer Franquisme.

Si seguim amb aquest reguitzell, que podria continuar amb el Colisseum o les cases Cerdà de Consell de Cent, ens n’adonaríem de com estem davant un tresor ignorat des de vàries òptiques. Una, l’essencial, es basa en l’escassa distància entre aquests llocs, tot amb ofertes distintes que es conformen, si la tenen, amb tendes més aviat misèrrimes, molt adequades des del provincianisme imperant, com si els seus responsables no haguessin viatjat per museus, el que justificaria la pobresa de llibres i material cultural digne d’aquest nom al seu repertori.

Si aquests institucions fossin llestes, i amb elles l’Ajuntament, hauria d’activar-se una simbiosi amb l’allau de llibreries que, a més de proporcionar als lectors el tarannà de cadascuna, allargarien el seu criteri tot posant a disposició del públic títols aprofundits sobre les exposicions i propostes de la temporada.

Així, aquest sector de l’Eixample podria esdevenir un mosaic de moltíssims quirats, amb les llibreries i demés equipaments culturals com a tessel·les d’una totalitat interconnectada entre si per a mostrar, sense gaire dificultat, una riquesa poc compresa, sigui per les autoritats com per alguns dels nouvinguts.

La Thyssen, enlloc de pensar en destrossar un immoble patrimonial com el Palau Marcet, hauria de la ser la primera en apuntar-se a la idea per a així desestimar una Cultura neocapitalista i promoure una que vertebri la ciutat des de paràmetres opositats als actuals, quelcom res descabellat perquè els ingredients són a la taula del cuiner i tan sols amb mesclar-los com déu mana es podria aconseguir un gran plat de consens que trenqués la dinàmica homologador i més aviat contrària a crear un teixit ciutadà original en relació a d’altres urbs del Vell Món. El temor, no cal dir-ho, no es només que el poder es tapi els ulls, sinó la prolongació del seu cinisme, on els trens funcionen bé i ampliar aeroports és el més urgent de l’univers mentre entonen Free Palestine sense despentinar-se ni parpellejar.